Tony Blair es va presentar a les generals de 1997 amb un programa electoral que quedava resumit en tres prioritats: «educació, educació i educació». El 2001 renovaria el seu mandat amb el mateix lema i es mantindria al càrrec fins al 2007. El 2000, la despesa pública en educació era del 4,3% del PIB; deu anys més tard, al final del mandat del seu successor laborista, Gordon Brown, el percentatge havia pujat al 5,9%, una xifra que s’ha mantingut lleugerament a la baixa amb els governs conservadors.
La dada serveix per situar la confrontació electoral britànica del 8 de juny, entre l’actual presidenta Theresa May i el laborista Jeremy Corbyn, una contesa que aquesta vegada està molt més centrada en el terrorisme i en les repercussions econòmiques i socials del Brexit. En realitat, en l’àmbit educatiu, no s’han produït grans debats potser perquè inicialment no es preveia un canvi de govern i, per tant, se seguirien aplicant les polítiques dels conservadors: retallades de la cosa pública i liberalització del mercat educatiu. Però les posicions són clarament divergents.
No es pot dubtar del pes notable que l’educació britànica ha tingut en el panorama internacional, que sempre ha mostrat dues cares ben diferents: defensa d’un model humanístic i exclusivista, tot perpetuant la idea privativa de l’educació com un bé particular, que coexisteix amb un sistema públic igualitarista i de proximitat, d’arrel comunitària, basat en un concepte de l’educació com a bé comú i compartit. Els debats polítics s’han centrat en les darreres dècades en aquests eixos i les pròximes eleccions no es mouen gaire d’aquest guió.
Així com el món educatiu ha mirat sovint el sistema britànic i n’ha copiat algunes fórmules (descentralització, currículum, etc.), la realitat educativa internacional no sol tenir cap repercussió a les Illes. The Guardian, per exemple, només dedicava un breu editorial a l’informe PISA de 2015, l’endemà de conèixer-ne els resultats, on emfasitzava que els estudiants anglesos havien mantingut les mateixes posicions que tres anys abans, a diferència dels estudiants gal·lesos i escocesos, que havien entrat en declivi, una distància que el rotatiu atribuïa a l’aplicació de la reforma educativa de Tony Blair, implantada a Anglaterra i rebutjada a Gal·les i Escòcia. Poques referències a la comparació internacional, amb una precisió a la distància amb Estònia, Singapur i Japó, i la posició molt per davant d’Itàlia, Israel i Islàndia. Però la preocupació central era com la reforma educativa anterior havia tingut incidència en els resultats. Una lectura en clau interna.
Aquells resultats duals que presentava el sistema britànic en les proves PISA de 2015 tenen el seu fonament en la doble consideració selectiva i igualitària del sistema britànic: mentre que el 2006, el 16,7% dels estudiants se situaven per sota del nivell 2 i el 13,7% per sobre del nivell 5, el 2015 el 17,4% no passava del nivell 2 i només el 10,9% tenia el nivell 5. En altres paraules, la corba de resultats s’havia desplaçat als nivells baixos i intermedis. El sistema igualitari impactava en les capes mitjanes, reduïa el nombre d’estudiants que destacaven per la banda alta i feia més ignorants els de la banda baixa. Aquest era l’efecte de les retallades pressupostàries dels conservadors, segons els laboristes, que en el seu programa electoral reclamen ara una reducció de ràtios i una millora de les condicions laborals i de la formació dels docents.
Els programes electorals
Per a les eleccions del 8 de juny, les posicions entre tories i laboristes estan clarament enfrontades en educació i no en temes menors. De sempre, un punt de fricció en l’educació britànica ha estat sobre el govern del sistema públic. Tradicionalment, el sistema s’ha caracteritzat per la força de les autoritats municipals o locals en educació, que retenen un bon gruix d’atribucions financeres, organitzatives, curriculars i de personal. La reforma Baker, en temps de Thatcher, havia intentat sostreure aquestes funcions a les autoritats locals –en mans dels laboristes sobretot a les grans ciutats– a favor del govern central, una mesura que intentarien repetir els governs posteriors de colors diferents amb un èxit relatiu, ateses les resistències locals.
Un altre dels temes clàssics de debat en l’educació britànica ha estat la seva orientació clarament selectiva. El model d’educació secundària comprensiva, fortament implantat en terres escandinaves, havia ocasionat una important batalla política, encara ara oberta. En un sistema fortament selectiu, amb proves de nivell habituals, l’opció comprensiva pretenia garantir unes mínimes oportunitats d’igualació social a les classes més baixes, empenyent els joves fins al final de l’educació secundària obligatòria. Aquest era el fonament de les reformes laboristes plantejades des de la postguerra i esteses de manera general a partir de la dècada de 1960. Els conservadors, ja amb Margaret Thatcher i després amb David Cameron, pretenien capgirar la situació i estendre el model de les grammar schools a tot el sistema, un model de base selectiva. La paradoxa era, com reconeixia el titular del Guardian, que els sistemes acadèmicament selectius esdevenien també socialment selectius, una característica que acabaria incrementat la desigualtat o bé estenent la mediocritat a les escoles selectives que, per tant, deixarien de ser-ho.
L’opció selectiva s’alimenta ara d’arguments renovats. En el manifesto (programa electoral) dels conservadors, els tres primers cops que apareix la paraula educació va acompanyada del complement tècnica, sota el paraigua de la meritocràcia, com a argument central del progrés social que necessita el país i remei contra les injustícies. La recepta conservadora ha estat vincular l’èxit educatiu amb el món laboral, un terreny on els laboristes no han sabut presentar alternatives consistents. Davant dels embats de la crisi i de la precarietat laboral, el sistema educatiu havia de centrar-se en formar bons treballadors a partir del seu talent personal. La millor fórmula era la creació d’opcions alternatives a l’itinerari general per donar cabuda a aquests talents. I com més aviat fos la separació, millor per als individus i per al sistema. Amb aquesta contundència, no pot estranyar que el programa conservador se centri en la formació tècnica i professional, complementada en el reforçament de la liberalització del sector educatiu.
Aquesta liberalització es tradueix, sota els conservadors, en l’expansió de les free schools, un model calcat de les charter schools nord-americanes, en què els particulars poden optar a finançament públic per obrir escoles. Sota el govern de Blair ja s’havien creat les academies, que volien incidir en contextos deprimits amb el suport de capital privat, tant de particulars com d’organitzacions no governamentals o fundacions. També en política universitària s’ha fet notar la retallada de despesa dels conservadors, amb un increment de taxes i la pràctica eliminació de beques, substituïdes pels préstecs universitaris. Els laboristes proposen un canvi radical amb la mirada posada en les universitats nòrdiques: eliminació de taxes i recuperació de beques a l’estudi.
A la pràctica, el sistema de liberalització adoptat s’acabaria pervertint quan grans corporacions privades, propietàries d’importants cadenes d’escoles, van prendre el control del sistema: reducció de despeses, increment de ràtios i acomiadament de professorat que no rendeix segons els resultats acadèmics dels estudiants obtinguts en tests estandarditzats. Els laboristes britànics han denunciat aquesta modalitat i opten per restringir-la. El seu argument és que el sistema públic ha de garantir l’accés de tothom, sota criteris de qualitat i control democràtic de la despesa per evitar casos com el conegut com a Trojan Horse de Birmingham, quan una cadena d’escoles va ser acusada de promoure fonamentalismes islàmics entre els alumnes i que les autoritats acadèmics acabarien tancant al·legant corrupteles financeres.
La política britànica es troba ara ben lluny de l’eslògan de Tony Blair. El Brexit i el terrorisme, dues cares de la política internacional del Regne Unit, resten protagonisme a debats sobre temes socials i educatius. Amb tot, sempre és interessant tenir una mirada crítica sobre un dels sistemes que han fet avançar l’educació al món.
