Els estudiants de primer curs de doble grau en Mestre d’Educació Infantil/Mestre d’Educació Primària (menció en llengua anglesa) de la UVic-UCC hem estat reflexionant a l’aula sobre la resolució de conflictes. L’escriptura de l’article s’ha basat en el mètode de creació col·lectiva que el pedagog italià Lorenzo Milani feia servir a la seva escola. Al final de l’article expliquem amb detall el projecte.
Donar perspectiva i establir un diàleg
Al contrari del que pot semblar, els conflictes a l’escola són una oportunitat d’aprenentatge i no pas un problema. Això ho hem descobert al centre on hem estat fent una estada matinal un cop a la setmana durant el nostre primer any com a estudiants de mestre. Donant perspectiva al conflicte i resituant-lo, establim un diàleg entre les parts en desacord. Si el mestre o la mestra esdevé mediador/a i crea un entorn òptim de comunicació, facilita que es puguin contrastar les diferents versions dels fets i que es pugui arribar a un acord. D’aquesta manera, es fomenta la comunicació i la interacció entre tots els integrants de l’aula fent-los sentir partícips: encara que no formin part de la situació, tenen l’oportunitat d’aportar la seva opinió.
Hem pogut veure la importància de treballar amb els infants valors positius com l’empatia i el respecte envers els companys i les companyes. Durant un procés com el que hem descrit, l’adult és conscient que cadascú té un ritme diferent i que no convé pressionar excessivament a ningú. Gràcies a això, els infants s‘alliberen del neguit que el conflicte pot ocasionar-los i, conseqüentment, se senten més lliures per a expressar els seus pensaments i poden actuar amb més criteri i responsabilitat.
Comprendre i reflexionar
Quan hi ha un conflicte a l’aula és important que el mestre o la mestra sigui comprensiu/va per tal que l’infant no el visqui en solitud i vegi que se li fa confiança. La reflexió i la comprensió són dos processos essencials en tota acció educativa perquè ens permeten, per una banda, aprendre a valorar les nostres accions quotidianes i, per altra banda, establir vincles més forts amb els infants i entre els adults.
Si creem situacions de comunicació favorables, estem promovent en els infants l’habilitat per resoldre conflictes per ells mateixos; guanyen autonomia i són més autocrítics perquè poden veure el conflicte des d’altres punts de vista. Estarem fomentant l’empatia que els ajudarà a posar-se a la pell de l’altre per poder analitzar i entendre una situació determinada. A més, el context de comunicació que haurem creat afavorirà la cohesió perquè enfortirà els vincles afectius del grup i anirà creant una nova manera de fer les coses: cooperant i compartint.
Aprendre a fer-ho diferent
A partir del que hem anat observant en les estades a les diferents escoles, hem pogut reflexionar sobre el fet que premiant les accions adequades o aplicant un càstig en les actituds poc afortunades estem creant una diferència entre els infants perquè en premiar o castigar, augmentem o rebaixem “l’estatus” de l’infant envers els altres. Podem, doncs, sense adonar-nos-en, menystenir el dret dels infants a ser respectats.
És per això que ens hem interessat per conèixer quines alternatives hi ha al càstig convencional. Segons les nostres experiències, ens hem anat adonant que hi ha d’altres estratègies per acompanyar la reflexió dels infants. Diverses vegades hem pogut veure com els i les mestres intervenen davant d’un conflicte proposant alternatives als nens i a les nenes sobre com poden actuar davant d’una determinada situació de forma diferent. Són intervencions que eviten que els infants se sentin malament o ridiculitzats i que, sovint, estan orientades a fi que siguin capaços d’autoregular-se. Tal com ja hem comentat, a través d’accions educatives no coercitives, aconseguim un ambient de comunicació respectuós que permet que l’infant estigui més disposat a resoldre conflictes. Si de bon principi castiguem sense pensar en les conseqüències, ens estarem arriscant que l’infant es tanqui en banda, es creï un ambient tens, i refusi tota mena de comunicació, impedint que el conflicte es resolgui i que esdevingui una oportunitat per aprendre.
A través de les sancions, estem privant que l’infant desenvolupi la seva capacitat de raonament crític, perquè en imposar-li la solució, és a dir, castigant-lo, no fa l’esforç de pensar en què s’ha equivocat, el perquè i com pot millorar les seves accions, de manera que esdevé una persona sense vot ni opinió, educada només a partir de l’obediència. Així doncs, perquè l’infant pugui créixer com una persona de ple dret, com a mestres hem de ser capaços de crear contextos que estimulin l’intercanvi de punts de vista, perquè aprenem de les diferències i ens enriquim de les experiències.
—
Al llarg de l’assignatura “Escola, Sistema Educatiu i Funció Docent” (primer semestre 16/17), les estudiants de primer curs del doble grau en Mestre d’Educació Infantil/Mestre d’Educació Primària de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya vam estar reflexionant sobre situacions que observàvem durant l’estada que realitzem un matí a la setmana en diferents escoles de Vic, i també a partir del record d’experiències personals viscudes durant la nostra escolarització. Ja des d’un inici, ens vam adonar que la majoria d’aquestes reflexions estan relacionades amb els conflictes a l’aula.
Escoltant els relats de les companyes i els companys, i complementant-los amb articles del diari digital El Diari de l’Educació i de diferents webs relacionats amb el tema, vam constatar que, tot i haver avançat en molts aspectes dins l’àmbit educatiu, el càstig convencional segueix molt present a les nostres aules.
Per aquest motiu, vam fer un projecte en què es tractava que cadascun i cadascuna de nosaltres recollís al seu diari personal una situació controvertida en la qual el mestre o la mestra intervingués sense recórrer al càstig convencional. La nostra intenció era mostrar alternatives per a la resolució de conflictes des d’una perspectiva educativa a partir del que observàvem a les aules de les escoles que ens acullen setmanalment, i que posen en relleu algunes estratègies per convertir el conflicte en una oportunitat d’aprenentatge.
Més endavant, a l’assignatura “Didàctica i Currículum Escolar” (segon semestre 16/17), també vinculada a l’estada a l’escola, vam continuar contrastant opinions al voltant del mateix tema i es va consolidar la proposta d’escriure un article col·lectiu de tot el grup classe amb la il·lusió de publicar-lo a El Diari de l’Educació, perquè aquest periòdic ha estat una de les fonts importants per a l’anàlisi i aprofundiment sobre la resolució de conflictes. Agraïm a aquest diari la seva sensibilitat per escoltar-nos i per fer visible el nostre treball.
L’escriptura de l’article s’ha basat en el mètode de creació col·lectiva que el pedagog italià Lorenzo Milani utilitzava a la seva escola de Barbiana, d’on va sortir el llibre “Carta a una mestra”, que aquest curs hem estat treballant coincidint amb el 50è aniversari de la seva publicació.
