Avui cedeixo la paraula a un dels meus alumnes. Ell, al seu torn, recull la veu de la seva àvia Fàtima. Em limitaré a presentar, amb la major concisió possible, el que va desencadenar la seva escriptura.
Iniciem el curs de Quart ESO posant la vista en la literatura de la Il·lustració. ¿Com tendir ponts entre l’horitzó d’aquelles obres i l’horitzó de recepció dels lectors adolescents? El currículum no ens ho posa fàcil. I no obstant això…
Al segle XVIII van ser molts els escriptors que van recórrer a la ficció del viatger estranger per procedir a una crítica de costums del propi país. Ho farà a França Montesquieu amb les seves Cartes perses i a Espanya Cadalso amb les seves Cartas marruecas, entre molts altres. En aquestes últimes, per exemple, tres persones de diferents edats i orígens reflexionen, indaguen i dialoguen epistolarment al voltant d’una infinitat de temes moguts per un afany de comprensió capaç de superar les fronteres generacionals, geogràfiques o religioses.
Aquest segle nostre, cada cop més mestís i globalitzat, ens permetia fer una rèplica als escriptors il·lustrats amb un doble avantatge afegit: el de substituir el viatger fictici pel migrant real i el de poder escoltar també per fi la veu de les dones. El nostre centre, la nostra localitat, el nostre país, són rics en diversitat d’orígens. Teníem l’oportunitat de conèixer l’entorn en què ens movem dia a dia a través dels ulls de qui va arribar de fora. Aquestes serien les nostres cartas marruecas –i romaneses, i búlgares, i equatorianes, i colombianes, i un llarguíssim etcètera del segle XXI–.
La proposta d’escriptura era, per tant, ben senzilla. Cada estudiant havia de conversar llargament amb algú proper –un familiar, una amiga– procedent d’un altre país, i que guardés a la memòria la seva arribada a Espanya: d’allò que el va sorprendre, el que li va agradar o el va fer patir. Noies i nois posarien paraules a aquestes experiències i això donaria lloc a un llibre col·lectiu i miscel·lani que acabaria per dibuixar una imatge calidoscòpica del nostre entorn des de la perspectiva de qui va arribar de fora.
El llibre va néixer i ara corre per la xarxa. I ja que van ser les Cartas marruecas de Cadalso les que ens van servir de guia, és una “carta marrueca” la que obre el volum i la que avui trasllado a aquestes pàgines: aquella en què Mohamed El Yahyaoui posa l’escriptura i la seva àvia Fàtima, nascuda al Marroc, la veu. Un testimoni preciós i colpidor.
Hola, alumnes del María Guerrero. M’hauria agradat parlar-vos en persona sobre mi, però no crec que sigui possible. En primer lloc, em dic Fàtima i tinc aproximadament 61 anys, vint dels quals he viscut aquí, a Espanya. Vaig néixer al Marroc. Lamento no poder dir el dia o l’any, cosa que jo també desconec; això es deu al fet que vaig néixer i vaig créixer al Rif i els meus pares no van poder anar a fer-me els papers i posar per escrit que havia nascut tal dia a tal hora en tal any.
En la meva època la principal ocupació era el camp. Érem tretze germans i germanes més els meus dos pares, i tots estàvem sincronitzats de tal manera que tots fèiem alguna cosa per al final poder dur-nos un tros de pa a la boca. De tots els meus germans només tres van aconseguir treure temps per poder anar a l’escola. Com jo era la gran, no vaig tenir aquest privilegi i vaig haver de quedar-me a casa a ajudar la meva mare i cuidar els meus germans.
Van passar els anys i ens vam mudar a un poble anomenat Targuist, on van millorar les nostres condicions. Va aparèixer la televisió i era màgia per a nosaltres; era al·lucinant. Més endavant va arribar el telèfon i per fi vam poder tenir contacte amb l’exterior.
Em vaig casar a la primerenca edat dels 16 anys i vaig tenir al meu primer fill als 17. El meu marit es va jugar la vida per anar a l’harij (estranger, així és com anomenàvem a Espanya i als països europeus); va arribar fora de perill en una pastera amb catorze homes més (no recordo exactament la xifra). Va trobar feina i m’enviava diners cada mes per mantenir el meu fill, Mohammad. Més tard va tornar al Marroc unes setmanes i ens vam mudar a Tànger, on vaig tenir el meu segon fill.
Van passar uns anys i vam voler venir a Espanya: me la imaginava amb grans gratacels, tot al·lucinant… Una cosa semblant a Nova York, un país perfecte. Al principi així va ser, però les coses van canviar: una cosa que ja m’havia advertit el meu marit, de manera que em vaig adonar que no existien els països perfectes. Van passar els dies i això era molt nou per a mi. Vaig portar els meus fills a l’escola i em va semblar increïble com n’estava de prop; només havia de caminar per anar-hi, i sobretot no es pegava als alumnes, sinó que se’ls castigava. No sabia per què quan m’asseia al banc per esperar que sortissin els meus fills de l’escola, al costat d’unes dones, sempre s’aixecaven i ni em contestaven al simple “hola” que els deia i que havia après feia poc. Més endavant em vaig adonar que era qüestió de la meva procedència i les meves creences.
Em va agradar com en són d’educats; mengen amb coberts i cadascú amb el seu plat. Molt aviat vam fer el mateix a casa, però sense deixar de banda les nostres costums. Avui dia em sembla que les famílies en seure a taula no parlen, sinó que la seva principal preocupació són les noves tecnologies. Abans no pensàvem tant en això sinó en poder tenir un moment del dia en què xerrar amb la nostra família sobre les nostres coses.
La seva forma de vestir em va semblar molt luxosa, ja que nosaltres ens vestim amb les típiques halava (els “vestits” que ens posem) i el vel. També he vist, al costat de molts contenidors, objectes que encara funcionen, però pel fet de tenir un petit dany es tiren; cosa que al Marroc no passa perquè no es tiren les coses fins que no serveixen per a res.
Els espanyols em semblen grans persones, les més amables que he conegut; t’ajuden en qualsevol cosa que els demanis i crec que he tingut una gran sort de tenir els veïns amb què convisc dia a dia, ja que m’han ajudat sempre que han pogut. D’altra banda, a Espanya només vam venir a buscar oportunitats i quan els meus fills aconsegueixin un títol i una bona feina espero tornar a casa nostra, ja que allà és on vam néixer i on m’agradaria passar els meus últims anys de vida.
Fins aquí el text d’en Mohamed i el testimoni de la Fátima. Van ser molts els textos i molts els testimonis, i sé que tots ells ens van ajudar a construir un nosaltres molt més profund. No em queda sinó donar les gràcies als meus estudiants per la cura que van posar en un treball amb el qual vam aprendre tant, i on hi van compartir unes experiències en què conviuen, irremeiablement, l’esquinç i l’esperança.
