No sé quin valor històric té la pel·lícula de Christopher Nolan sobre la batalla de Dunkerque (1940), quan més de 350.000 soldats britànics, belgues, polonesos, francesos… van quedar atrapats a les platges patint els bombardejos dels aviadors alemanys i de la seva artilleria.
No sé quin valor històric té, però és una de les millors pel·lícules de cine bèl·lic que us recomano que aneu a veure, i que aprofiteu també per veure Su mejor historia, que ens mostra una pel·lícula que s’està fent sobre el mateix fet, una pel·lícula d’amor en un clima de guerra, una pel·lícula dins d’una pel·lícula.
Nolan, que sempre té present el temps en les seves obres, el reorganitza, el manipula, el rebrega. Ras i curt: en juga. I no fa una excepció amb Dunkerque. Hi ha tres elements: terra, mar i aire, i a cada element li correspon un temps determinat: una setmana, un dia i una hora, i tots tres dominats per l’angoixa derivada del que viuen i pateixen els protagonistes.
Tot i el dramatisme de la història, d’aquesta història que té un component èpic si pensem que barques de tota mena, des de basques de pescadors fins a iots, van sortir dels ports anglesos per anar a Dunkerque a salvar els soldats que estaven esperant poder ser repatriats, Nolan no en fa un espectacle absolut. Està atent als detalls i a un muntatge digne de tot elogi. Té el gran suport del so i de la música per donar intensitat al que explica.
Com convertir una immensa derrota en una victòria és el que va saber fer Churchill i els anglesos, una forma de resistència a un poder absolut i despòtic que representaven les tropes nazis.
En la meva llista preferida de pel·lícules de guerra, al costat de El puente sobre el río Kwai, Salvad al soldado Ryan, La gran eviasión, El puente, Corazones de acero, El valle de Ellah i les filmades per Eastwood, ara hi poso aquesta Dunkerque, que mereix ser vista més d’una vegada i de dues.
https://www.youtube.com/watch?v=DsRcqwGOmUU
