Les vacances escolars s’han acabat. Per moltes famílies, l’inici de curs no deixa de ser un alleujament davant els dos mesos llargs d’un temps estival que no sempre és fàcil de suportar i de conjugar amb les vacances més breus dels adults. Els temps i els espais educatius en l’àmbit del que anomenem educació no formal, en l’oci i el temps lliure, requereixen d’una estructuració i amplitud que el nostre raquític, sí, raquític estat del benestar no està en condicions d’assegurar per a una gran majoria de la població infantil. I en un llarg estiu això pot convertir el temps de l’oci en un trencaclosques costós des de molts punts de vista. A més, com sabem, la qüestió de la conciliació dels calendaris, dels temps i els espais en la vida de grans i petits segueix sent un meló que pocs volen obrir per la complexitat que suposa abordar d’una vegada per totes horaris laborals, del comerç, dels hàbits socials, dels espectacles i els esports.
Malgrat tot això, les vacances d’estiu poden ser, per a molts nens i per a moltes nenes, un món d’experiències de gran transcendència personal. Un temps i uns espais que suposen relacions socials singulars i diferents. Es veuen pel carrer, en qualsevol nit de festa estiuenca, agrupacions de persones que no veus durant el curs. Més relacions intergeneracionals, grups infantils movent-se amb desimboltura en entorns nous. Geografies noves per explorar. Sensacions físiques, desitjos i emocions que s’insinuen i s’obren…
No sé si les vacances escolars d’avui s’assemblen a aquella mena de arcàdia feliç que està més aviat en la ment dels adults quan reelaborem i reinventem la nostra infantesa o si és un període que consisteix simplement en que no és escolar. No sé si els boscos, el carrer, la primera feina, la bicicleta, el riu i la capbussada són els mateixos de fa un temps. Potser no hi ha un gran tall respecte de la resta del curs: tot el dia amb el mòbil i els mateixos col·legues. Potser sí que hi ha novetats: viatges, reagrupació i retrobament temporal de la família extensa, primers amors, primers dolors. Pot ser que sigui un període igual d’estressant que l’altra part de l’any, tot i que les modalitats i els motius canviïn. Els malestars i la duresa de la vida, les crisis, les estretors econòmiques, l’aïllament i els temors no són, desgraciadament, estacionals.
I després, els nens i les nenes tornen o comencen, continuen. Un nou curs, potser una nova etapa: potser un nou centre; i la institució escolar hi és. Amb els seus i les seves mestres. Ells també, amb els seus estius, amb els seus petits moments feliços, amb les seves crisis, amb les seves geografies, amb els seus viatges, amb els seus rostres una mica diferents.
La institució escolar obre les seves portes i reinicia les múltiples funcions que una societat plural i complexa li ha encomanat. És la seva missió, està en el seu dret i és la seva obligació (tot i que les famílies homeschoolers no ho vegin així). Els nens i les nenes ho saben; són capaços i molts ja són experts en transitar d’un àmbit a un altre, d’un context a un altre, d’un codi a un altre. L’escola posa en marxa els seus dispositius institucionals i s’arbitren processos d’acomodació, d’ajustament entre identitats i entorns: la família sempre, o gairebé sempre, l’escola i l’institut, les classes d’anglès, el futbol, el conservatori, les pantalles.
Segurament no podem conèixer amb profunditat i amplitud dels canvis profunds esdevinguts en dos mesos d’estiu a cadascuna de les persones joves que conviu amb nosaltres cinc i sis hores en una aula. Però no està de més repensar que els aprenentatges no sempre són visibles, que moltes experiències vitals de gran profunditat no necessàriament passen pel professorat, que la vida segueix dins i fora de la institució. Aquesta posa en marxa els seus mecanismes i té les seves lògiques pròpies. Però al mateix temps ha de buscar la forma de comptar amb una pell porosa, sensible a les experiències del seu alumnat; ha de mantenir la capacitat de connectar amb el seu entorn. Només així podrà ser una institució creïble i convivencial pels nens i nenes que al setembre tornen, comencen, continuen. Per a uns nens i unes nenes que creixen també a l’escola i més enllà de l’escola.
