Els motius pels quals algú es planteja –i fins i tot decideix– ser mestre/a poden arribar a ser molt diferents. N’hi ha que fantasiegen amb una classe en silenci, espatlles alçades i ulls ben atents al professor/a. S’imaginen ells mateixos passejant-se per l’aula, fent un discurs que automàticament es reflecteixi en els quaderns o en la resolució d’una bateria d’exercicis. N’hi ha que visualitzen un escenari totalment antagònic: una classe en ebullició, on l’alumnat ha pres el control de la classe, on els nois i noies es mouen d’un lloc a un altre, accedint a tots els racons de la classe, gestionant i duent a terme la seva feina de manera autònoma. D’altres es decanten per les rialles fresques i espontànies dels petits, pels seus jocs i els seus descobriments. N’hi ha que han posat la seva mirada en aquells amb més dificultats, aquells a qui els tremola la veu quan se’ls fa una pregunta, o aquells altres a qui se’ls escapa la mirada per la finestra perquè les parets de l’aula i el retrunyir de les veus en un espai tancat no els convenç o no agrada.
En les expectatives inicials de qualsevol docent, és la relació (unilateral, bidireccional, etc.) amb els alumnes el que ens empeny cap a aquesta professió. Són els alumnes, i només ells, els que estan presents en el nostre imaginari. Però un cop dins l’escola, un s’adona que la realitat dista molt de ser així. Ser professor/a implica per igual el contacte amb estudiants que amb adults, tot i que això poques vegades es pensa, poques vegades s’ensenya o s’explica. I què implica això? Implica moltes coses; per exemple, que cal consensuar la feina que es faci a l’aula, la metodologia, els continguts, fins i tot els materials. No hi ha un ensenyament meu, en tant que, generalment, cal acordar-lo amb el que anomenem un “paral·lel/a” (el professor/a de l’altra classe). Per no parlar de molts més acords que impliquen la línia general d’una escola. Amb això vull dir que cap professor és totalment lliure ni amo de l’ensenyament que exerceix. A vegades pot ser beneficiós: treballar al costat d’algú amb qui es té afinitat, de qui s’aprèn i descobreixen coses interessants. Altres vegades, però, ens trobem treballant, colze a colze, amb l’antítesi de nosaltres mateixos; amb l’antagonista de les nostres idees, metodologia i fins i tot principis.
La feina amb els alumnes pot ser esgotadora: s’ha d’estar al seu nivell d’energia, en disposició i capacitat de manejar els diferents ritmes a l’aula, resoldre i afrontar els conflictes, problemes o dificultats que cadascuna de les personetes que habiten l’aula puguin tenir. Però, personalment, el desgast més corrosiu al qual m’he enfrontat ha estat el de tractar companys/es que em col·loquen davant disjuntives morals i ètiques que rarament es manifesten o s’aborden entre el professorat.
Què fer quan s’és testimoni de pràctiques més que dubtoses a l’aula? Què fer quan som coneixedors d’actituds que van en contra de la integritat i el respecte cap als alumnes? Hi ha un pacte tàcit de no delatar, de no acusar un company o companya. Una mena de camaraderia entre professors (també n’hi ha en altres col·lectius, com els metges o els polítics, per exemple.) que t’obliguen a mantenir en secret coses que et roseguen per dins, en pro d’aquest suposat respecte que s’han entre si els professors/es.
Acusar un company/a d’estar fent coses intolerables o, si més no, qüestionar la seva manera de tractar els alumnes, per exemple, està mal vist en la nostra professió. De totes maneres, encara que es volgués fer, tampoc hi ha gaires opcions. Dirigir-se a la direcció del centre a explicar el que has vist és ser una delatora. Si això transcendeix entre el claustre, seràs apartada i mirada amb recel. També se’t podrà titllar d’altiva (“qui s’ha cregut que és?”). Les direccions estan, en aquest context, lligades de mans: sempre serà la seva paraula contra la teva. Això si no es dóna el cas que fan allò tan practicat entre la nostra societat: fer els ulls grossos. Al cap i a la fi, ningú és perfecte, el professor/a en qüestió té plaça fixa (caldria redactar un informe ben lleig i desagradable, i això és ser un traïdor)… En fi, que ningú vol enredar-se en aquests embolics.
L’única –tampoc definitiva– opció és que els alumnes parlin amb la família i que aquesta faci arribar les seves queixes a direcció o inspecció. En aquest cas, el professor/a pot rebre un avís. Però siguem realistes, estem parlant de tracte, de manera que moltes vegades ni els mateixos alumnes són conscients que estan sent menystinguts. Dir-li a un alumne/a, literalment, que la seva feina és una merda, dir-li idiota, gandul, curts, preparar un mal examen i culpar l’alumnat del seu fracàs en comptes d’assumir les culpes, esbroncar a crit … Si voltes per les escoles, et pots trobar amb coses d’aquestes.
El més desgastant i frustrant de la meva feina és enfrontar-me a totes les injustícies i al seu encobriment en tot allò que envolta el món de la infància; en tots els abusos, diguem-ho clarament. El que més fa que em qüestioni la meva feina són els adults i la seva predisposició per fer callar les males praxis.
Fins quan permetrem que el companyerisme estigui per sobre de les bones pràctiques?
