Antón Semiónovich Makarenko (Bielopolie, Ucraïna, 1888- Moscou, 1939) va ser mestre en escoles primàries ferroviàries durant deu anys. També va exercir de director i inspector i es va graduar a l’Institut Pedagògic de formació de professors de secundària, on va adquirir un sòlid bagatge intel·lectual i experiencial. Sempre va reivindicar de manera coherent aquesta relació entre teoria i pràctica, i va denunciar les autoritats educatives pel seu verbalisme teorista, ancorat en l’individualisme burgès i en la tradició occidental i pel seu desconeixement de la realitat: per tancar-se en l'”Olimp pedagògic”. En aquest sentit, cal dir que les seves teories i pràctiques educatives estan en les antípodes del naturalisme roussonià. Recuperem el seu pensament en aquest article, que dóna continuació al que vam publicar la setmana passada sobre el projecte educatiu bolxevic i l’escola única del treball, en motiu del centenari de la revolució russa aquest mes.
La forja de l'”home nou” a través de l’educació
Des de ben aviat va sentir una especial devoció per l’escriptor Màxim Gorki, amb qui va mantenir una estreta relació al llarg de la seva trajectòria educativa i literària: “Per mi i per la meva vida, Gorki va ser el creador de la visió marxista del món… Ell ens va omplir d’odi i de passió”. Makarenko llegeix Marx i Engels i des dels seus inicis es compromet amb la revolució socialista, participant activament en la reorganització educativa del seu districte. Sosté que tota tasca educativa ha d’estar encaminada a aquest propòsit: la formació d’un “home nou”, dotat dels coneixements, valors, aptituds i actituds històricament imprescindibles per construir i defensar la societat soviètica.
Aquest educador soviètic, malgrat les seves discrepàncies amb la pedagogia oficial, s’alinea clarament amb l’ortodòxia política de Lenin i, posteriorment, de Stalin i, en els seus últims anys, quan es dedica més plenament a escriure i divulgar la seva obra, les seves idees són considerades com “l’autèntica revolució soviètica”. Però el seu pensament, d’una gran saviesa i força creativa, transcendeix aquesta etiqueta oficial, i es converteix en un far per a pràctiques pedagògiques transformadores de signe divers -no només específicament comunistes-, en l’àmbit teòric, en el de la intervenció educativa social i, en menor mesura, en l’escolar. La seva obra és d’obligat estudi a les Escoles Normals i a les Facultats d’Educació; i els seus llibres han estat editats i contínuament reeditats en nombroses llengües.
Les dues colònies per a la reinserció de delinqüents
Si Makarenko ocupa un lloc destacat en la història de l’educació és sens dubte per la seva tasca al capdavant de les col·lectivitats o colònies destinades a la reeducació i reinserció d’incipients o consumats adolescents i joves delinqüents. “Per a nosaltres, no era suficient “corregir” una persona. Calia educar-la d’una manera nova, no només per fer d’ella un membre inofensiu i segur de la societat, sinó per convertir-la en un element actiu de la nova època”. La revolució i la guerra civil van crear milers i milers d’orfes, nens rodamons i un creixent problema de marginació social i delinqüència juvenil. El març de 1920 se li encarrega dirigir un d’aquests centres -la colònia Gorki– prop de Moltava, on resideixen entre cent i dos-cents alumnes. Ho deixa set anys després per discrepàncies amb les autoritats educatives, però de seguida se li assigna la direcció d’una altra col·lectivitat: la Comuna Dzerzkinski o Colònia “Primer de Maig” (1927-1935).
El relat de la primera experiència l’explica a Poema Pedagògic i el de la segona a Banderes a les torres. Aquestes novel·les, literàriament ben construïdes i plenes de continus diàlegs molt vius i de gran plasticitat -i de quantitat de detalls i matisos que tenen la seva rellevància- expliquen els avatars de la vida quotidiana: dificultats inicials, tasques productives, aprenentatges, rituals, activitats artístiques i recreatives, relacions entre els membres de la comunitat, vincles estrets i poderosos amb el director -l’alter ego de l’autor-, el coneixement profund que aquest va adquirint dels diferents colons, conflictes -incloses fortes baralles, robatoris, fugides i reingressos a la colònia-, discussions i desavinences amb les autoritats del Ministeri d’Instrucció, frustracions i assoliments progressius en el procés de reinserció que van ser nombrosos i significatius.
Es llegeix com una novel·la però inclou contínues dosis de reflexió pedagògica d’enorme influència. En ambdues obres Makarenko subratlla tres elements centrals:
a) El lideratge. El seu com a director, basat en una autoritat a prova de bomba -que hi ha qui la percep excessivament severa en altres contextos… ¿també en aquest?-. “No cal dir que l’educador que manqui d’autoritat no pot ser educador”. I el lideratge dels diversos grups o destacaments.
b) La formació de la personalitat. Al pedagog ucraïnès ni l’ocupen ni li preocupen les qüestions tècniques relacionades amb la didàctica, sinó, sobretot, la formació d’éssers humans capaços de viure en col·lectivitat, en sintonia amb els valors de la nova societat socialista. Ell sempre va confiar en els seus nois -confiança que li va ser corresposta- i per això va voler fer abstracció de les seves històries estigmatitzades: “Jo considerava que el mètode fonamental de reeducació dels delinqüents es basava en la ignorància completa del seu passat i tant més dels antics delictes”. I
c) L’enfortiment i la cohesió de la col·lectivitat.
Disciplina al servei de la col·lectivitat
La col·lectivitat és, al mateix temps, el mitjà i la fi fonamental de l’educació, on tot conflueix i es vertebra. Per això es precisen comunitats úniques, fortes i influents que garanteixin que els interessos col·lectius estiguin per sobre dels personals, encara que en les colònies s’intentin harmonitzar tots dos interessos. Quelcom que s’aconsegueix mitjançant l’educació d’hàbits, actituds, responsabilitats, i un nou estil de vida i treball comunitari que va conformant a l'”home nou” soviètic.
L’estructura primària de la colònia resideix en els destacaments, formats per una dotzena de colons amb els seus corresponents caps que conformen el “consell de caps” de la comuna. Makarenko critica la primacia gairebé exclusiva que l’Escola Nova atribueix a la classe com a col·lectivitat primària, oblidant-se pràcticament de la col·lectivitat global, i també aquí tracta d’evitar aquesta dinàmica organitzativa. “L’educació col·lectiva no pot realitzar-se només a través de la col·lectivitat primària, perquè en ella els nens estan unificats per una constant comunitat de vida, es veuen durant tot el dia, apareix la complicitat i sorgeix una espècie d’educació a la que no pot anomenar-se plenament educació soviètica. Només mitjançant una col·lectivitat gran, els interessos de la qual no depenen del simple tracte, sinó d’una síntesi social més profunda, és possible el pas a la vasta educació política en la qual, com a col·lectivitat, se sobreentengui tota la societat soviètica”. També es va adonar que era interessant barrejar colons de diferents edats, en la mesura que ajudaven a ampliar l’horitzó cognitiu, social i moral.
En les comunes els rituals adquireixen especial rellevància com a element de cohesió social: formatius, militaristes -els justificava per la tradició-, artístics, estètics o relatius a la vestimenta. Per aquest motiu va ser partidari de l’uniforme, també per raons d’igualtat social: “Crec que els nens han de vestir amb tal gust i elegància que despertin admiració. En segles passats eren les tropes les que vestien les millors gal·les. Era un luxe de les classes privilegiades. Al nostre país, la capa privilegiada de la societat, que té dret a vestir millor que ningú, són els nens. Jo no em detindria davant res per tal que cada escola anés vestida amb un magnífic uniforme. Això cohesiona magníficament la col·lectivitat…”.
L’altre factor de cohesió social és la disciplina: exigent i sense concessions. “No és un mitjà educatiu, sinó el resultat de l’educació…. La disciplina és la suma de la influència educadora, inclosos també els processos d’instrucció, formació política, organització del caràcter, xocs, conflictes i la seva solució en la col·lectivitat (del procés d’amistat i confiança)”. Makarenko rebutja la concepció autoritària i repressiva, els dogmes de l’ètica i la moral religiosa, els reglaments excessivament normatius i les tesis paidologistes de l’Escola Nova sobre la llibertat i espontaneïtat infantil. I sosté que les sancions o altres mesures disciplinàries no són acceptables o condemnables en abstracte i per principi, sinó que, en aplicació del mètode marxista, tot depèn de les circumstàncies de cada situació concreta.
Treball productiu al marge de la instrucció
La formació del caràcter i els vincles de la col·lectivitat es materialitzen, també, a través del treball, concebut com una activitat productiva eficient i socialment útil, amb un marcat segell stajanovista, d’acord amb les exigències del creixement i la planificació socialista. Al principi, la comuna rebia ajuda oficial per al seu funcionament però amb el pas del temps s’autofinança i s’obtenen guanys que reverteixen a l’Estat. Els colons, a part de fer-se càrrec de tots els serveis de la comuna, dediquen quatre hores diàries al treball productiu i cinc a la instrucció, àmbits totalment autònoms i sense cap relació, a diferència d’altres propostes socialistes que es comentaven en el meu text anterior.
El pedagog soviètic rep fortes crítiques per no relacionar els continguts escolars amb les tasques productives, alguna cosa que veia una miqueta artificial i massa complicat. Així mateix, manté una forta disputa entorn de la conveniència o no de remunerar el treball juvenil. És partidari de no adaptar el sistema salarial per raons pedagògiques però, al final, ha de cedir a les pressions dels dirigents, que estimen que el salari augmentaria la intensitat del treball i l’interès dels alumnes en la seva tasca.
Rellegir Makarenko és un immens plaer intel·lectual perquè descobreixes la modernitat del seu pensament, a través d’un relat on es visualitza de forma diàfana la proximitat i intensitat de la seva intervenció educativa, al costat de la seva fina analítica. Alguns dels seus posicionaments són certament molt polèmics -més encara si no fem l’esforç situar-nos en el seu temps i context- però desafien la indiferència i provoquen el dubte. Que no és poc. Bona lectura crítica.
PER SABER-NE MÉS:
