Un dia, ho confesso, potser vaig adoctrinar. Un dia, tal com defineix el diccionari, és possible que inculqués a algú (a uns quants algús, posats a ser honesta) determinades idees. Un dia, sense jo preveure-ho, la campanya electoral del nostre municipi es va colar per la porta de l’aula i no vaig poder passar per alt la seva arribada. Un dia, vaig haver de parlar de grups polítics de signes i sigles diferents davant dels meus estudiants. Aquell dia, no ho nego, em vaig referir a candidats concrets amb nom i cognoms. Perquè aquell dia l’actualitat política i social va entrar a la meva classe com un vendaval; era el mateix dia en què havia quedar coberta de pamflets de cert partit polític la plaça adjacent al centre educatiu on em vaig estrenar com a docent, al barri de Sant Roc de Badalona.
Vaig adoctrinar? Pot ser, ja no ho sé. I crec que si ho vaig fer, va ser sent conscient de la meva gran responsabilitat com a professora, des de la humilitat i amb convenciment d’estar en allò correcte. Ho vaig fer des de l’absència de por a sortir-me del guió del llibre de text (tampoc és que n’hagi tingut mai), des de la certesa d’estar aprofitant una oportunitat inigualable per transmetre un missatge importantíssim als meus estudiants com a mestra, però també i, sobretot, com a ciutadana nascuda aquí. Ho vaig fer en català o en castellà, ja no ho recordo. Ni els estudiants ni jo fèiem massa distinció entre les dues llengües, les fèiem servir amb la mateixa naturalitat segons el moment i l’assignatura, i els dos idiomes els consideràvem tan nostres com l’urdú o el panjabi que els estudiants que tenia havien portat del Pakistan, Bangla Desh, Índia.
No estic segura de quan va ser. Em ballen les dates, les eleccions i els mandats. Però sé que el 2011 jo havia decidit dedicar-me a la docència, perquè tal com un col·lega assenyalava recentment en un article d’aquest mateix diari, em semblava una professió plena de noblesa. M’ho segueix semblant avui dia, quan el gremi català –el gremi en la seva totalitat: no són poques les veus de fora de Catalunya que s’han unit davant la desacreditació gratuïta del col·lectiu– es veu obligat a defensar-se d’acusacions absurdes i incendiàries que no beneficien a ningú, abocades per polítics a la recerca de vots que, proclamen orgullosos no tenir pèls a la llengua –com si això fos un signe de valentia i no una mostra d’arrogància o una falta de seny–.
Vaig adoctrinar? És possible, ja no sé si entenc el sentit del terme segons l’ús actual que se n’està fent, quines restriccions o implicacions de significat se li atribueixen i quines acusacions imperdonables se’n desprenen. Però si ho vaig fer, va ser perquè aquell dia, en tornar de la pausa del dinar, els meus alumnes de l’Aula d’Acollida van arribar a classe amb un pamflet de tons blaus que em van mostrar amb desconcert i certa tristesa. “Què vol dir això, profe?”. No recordo la consigna exacta que vaig llegir. Pot ser que fos una versió descafeïnada d’aquella campanya que ajuntava en el mateix fullet unes fotos de nenes amb mocador, cotxes destrossats i un balcó abarrotat d’homes de procedència africana, amb l’eslògan “+ Seguretat” i etiquetes de “delinqüència”, “incivisme” , “brutícia”. O pot ser que fos algun lema precursor del famós i intencionadament ambigu “Netejant Badalona”, o potser era una frase prestada d’una altra candidata del mateix partit, com va ser aquell “Primer, els de casa”.
No importa, ja. La veritat és que aquests dies em pregunto si en aquella aula jo vaig adoctrinar. No puc negar que vaig invertir tot el meu poder de convicció a fer creure a aquells xavals nouvinguts que l’home que emetia aquells missatges no representava la veu de la ciutadania catalana, per molt polític amb càrrec que fos o vulgués ser. Els vaig persuadir que tots els éssers humans som iguals, sense importar cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició (això ho vaig buscar a internet, no vaig per aquí recitant la Declaració Universal de Drets Humans de memòria, encara que m’agradaria).
Vaig adoctrinar? Intento respondre’m. És innegable que els vaig forçar a pensar que pertanyien tant com qualsevol altra persona a Badalona, al barri, a aquest país; que la seva arribada i la seva nova residència eren suficients per a legitimar-se com a subjectes de ple dret. Els vaig prevenir de lluir impúdicament els seus prejudicis, d’assenyalar els altres com ells se sentien assenyalats. Els vaig alertar contra el racisme i la xenofòbia (¡com patien aquests nois i noies els “moro de merda”, els “fas pudor”, els “dutxa’t”), i vaig intentar imbuir-los de la convicció que aquests missatges de menyspreu, algun dia, quedarien desterrats per altres d’empatia, solidaritat i humanitat.
Vaig adoctrinar? Del que estic segura és que si ho vaig fer, no va ser contra Espanya, no, sinó contra la discriminació i la violència simbòlica exercida pel mandatari de torn, en oposició de tota la feina al voltant dels valors universals i la convivència pacífica que tan presents estan a les escoles. Ho vaig fer perquè d’això va el meu ofici: d’educar (¿és aquest el verb condemnat públicament ara, al capdavall?), d’ensenyar a pensar el món que ens envolta i de transmetre idees valuoses que tenen a veure amb la cooperació i el respecte, sense més interessos ocults. ¿És això, adoctrinar?
Jo confesso: jo sóc mestra i ja no sé del que sóc culpable. Afirmo que davant de certes decisions i accions polítiques –completament alienes a mi i contràries al conjunt de valors de la societat de pau i fraternitat que em vaig comprometre a crear– em van posar en la tessitura d’haver de tractar juntament amb els meus alumnes la realitat en què estava immersa la nostra escola. ¿És això, adoctrinament?
Una última certesa, tan poc donada a les conviccions com intento ser. Si aquests nens i nenes –avui ja joves adults– viuen integrats en la comunitat, se senten inclosos en la societat i han aconseguit certes metes en l’àmbit acadèmic i el personal, si aquests xavals valoren el seu (el nostre) plurilingüisme i la seva (nostra) interculturalitat, ha estat perquè jo i altres docents no vam tenir por d’introduir a les escoles certes idees, tot i les manifestacions d’odi que, tristament, el nostre alumnat es trobava als carrers –un odi atrevit i pervers, escampat sense cap escrúpol per un grup polític sobre les llambordes d’una plaça de Sant Roc–.
