Portem temps, des de les retallades, que el Sistema Educatiu ja no és tant important com abans. L’Educació sí, per descomptat, però el Sistema Educatiu és una altra cosa, és aquest teixit que garanteix l’educació obligatòria i regula l’oferta pública d’ensenyaments. L’Educació segueix sent important, com es comprova en els discursos polítics institucionals. També ho és des del punt de vista social, n’hi ha prou amb fer un cop d’ull als anuncis que ofereixen formació contínua, propostes extraescolars, aprenentatge informal, idiomes, etc.
Que el Sistema Educatiu no està avui dia a l’alçada pot semblar una afirmació massa atrevida, però les evidències són patents. N’hi ha prou amb analitzar la capacitat de decisió i el poder de les persones que ocupen les conselleries d’educació dels governs autonòmics els darrers anys, i sobretot, l’escàs increment del pressupost destinat en els últims anys al Sistema Educatiu. En els discursos ja ni apareix aquesta frase feliç i en uns altres temps recurrent: “Invertir en el sistema educatiu és invertir en el futur”. La teoria sobre la relació entre educació i redistribució social o entre formació de la força de treball i ingressos ja no s’aplica al Sistema Educatiu encara que sí a altres sectors formatius aliens a aquest.
Potser és que alguns es creuen que s’ha aconseguit tots els objectius possibles. Tots els nens i adolescents escolaritzats, una escola pública i privada (la majoria finançada amb fons públics) que cobreixen la funció que la societat els ha encarregat: mantenir als nens i adolescents a les aules —compactant l’horari escolar al sector públic— i transmetre’ls la cultura bàsica. De la cultura específica ja s’encarregarà l’educació fora de l’escola. Per descomptat, el que tingui més mitjans tindrà més oportunitats i el que tingui menys mitjans haurà de conformar-se amb l’escola i les tardes lliures. És un discurs segregador i selectiu. En això no ha canviat el Sistema Educatiu o potser sí, potser ha baixat el to dels discursos polítics i socials d’altres èpoques. Sembla que diguin que la desigualtat no es pot superar a l’escola. El país de les oportunitats està fora.
Perquè el Sistema Educatiu ajudi a superar desigualtats socials, l’escola necessita una major implicació de l’administració educativa i altres instàncies socials. I és inqüestionable la necessitat de reformar el Sistema Educatiu amb unes noves funcions per al professorat—laborals i acadèmiques—, i un canvi en els posicionaments polítics. No sembla fàcil si la línia política actual no es posa a la labor.
Si volem una educació igualitària, que significa una igualtat d’oportunitats per a tots, hem de reforçar el Sistema Educatiu. L’escola per a tots del futur és una escola diferent que cal continuar construint. Després serà massa tard. A veure si aquest nou any els governs es dediquen a millorar el Sistema Educatiu. Falta en fa.
