Roger Slee és una de les veus més respectades al món en l’àmbit de l’educació en la diversitat, en bona part gràcies a l’impacte del seu llibre The Irregular School: Exclusion, Schooling and Inclusive Education, que en castellà es va traduir per “La escuela extraordinaria. Exclusión, escolarización y educación inclusiva” (Ediciones Morata, 2012). Slee és professor de la University of South Australia i editor del International Journal of Inclusive Education. Fa unes setmanes va passar per Barcelona per participar en el Congrés Barcelona Inclusiva i amb la seva primera reflexió ja es va posar el públic a la butxaca. L’educació inclusiva, va afirmar, ens convida a pensar en quina mena de món volem viure i en quina mena de món volem que visquin els nostres fills.
La inclusió va de fer un món millor?
I tant que sí. L’educació inclusiva ens planteja preguntes com: volem que els nostres fills creixin en un món on es poden sentir outsiders, exclosos o marginats? No! Volem que creixin en un món pacífic, inclusiu, on la diferència està valorada. El sociòleg francès Alain Touraine va escriure un llibre titulat “Podrem viure junts?” on diu un parell de coses molt interessants. La primera és que si vols trobar una mesura de l’esperit d’una societat fixa’t en el seu sistema educatiu, això et dirà si és una societat justa, però també diu que si volem aprendre a viure junts només ho podem fer a través d’una educació democràtica i una educació sobre democràcia. Per això penso que la inclusió és en el fons una eina per construir democràcia. Un dels requisits de la democràcia és que la gent estigui inclosa, que la seva veu s’escolti. O sigui que incloure alumnes amb diferències de tota mena és una forma d’assegurar que l’educació que reben és un aprenentatge sobre democràcia. En uns temps on la democràcia està en perill, on creix l’exclusió, l’educació inclusiva és extremadament important
Com van les coses a Austràlia, en relació a l’educació inclusiva?
Ens passa com a molts altres països. Pots trobar comunitats escolars que estan fent coses excel·lents, molt inclusives, escoles que valoren tots els seus alumnes, que treballen de forma incansable per millorar les experiències escolars i els resultats dels estudiants, que involucren als pares… O sigui que pots trobar escoles que ho fan molt bé, però a la vegada pots trobar escoles poc disposades a treballar en l’educació dels diferents, com els alumnes amb discapacitat. Molt sovint et diran que els seus professors no tenen les habilitats o els recursos per fer-ho, o l’expertesa per educar canalla amb discapacitat. A Austràlia el principal indicador d’alumnes amb baix rendiment són els d’origen aborigen, un segon grup són els fills de famílies pobres, un tercer seria la discapacitat i hi ha un últim altre grup que acabava prematurament la seva escolarització, que són les dones. El problema sempre ha estat el patriarcat, present en el currículum, en les estructures d’escolarització, en la distribució de recursos.
Tenen escoles especials?
En tenim, i hi ha jurisdiccions que tenen un percentatge d’alumnes amb discapacitat més elevat en aquestes escoles que d’altres. I et trobes coses com que en un estat tan gran com Queensland, al sud hi ha moltes escoles especials, mentre que si vas al nord no n’hi ha ni una. Bé, ara ja n’hi ha una, construïda pel govern fa un parell d’anys. I tenim un problema de sobrerepresentació dels alumnes d’origen aborigen a les escoles especials. Perquè els aborígens abans no anaven a escola o anaven a escoles diferenciades, on els ensenyaven com no ser aborígens.
Aquí ens passa una cosa similar. A les escoles d’educació especials el percentatge de població escolar d’origen migrant supera en molt el percentatge del sistema ordinari.
Sí, i als EUA veuràs que hi ha més afroamericans, i a Anglaterra alumnes d’origen caribeny, i a Nova Zelanda alumnes d’origen maori. I enlloc del món l’educació especial ha estat capaç de donar una resposta satisfactòria al per què passa això. En el fons, el missatge és que aquestes poblacions són menys intel·ligents que la resta, la qual cosa és ridícula. O sigui que en realitat estem davant d’un fracàs sistèmic.
A la seva conferència ha explicat un cas d’un nen que posaven en una gàbia que m’ha semblat esgarrifós.
Li puc ensenyar una foto. Era una aula d’una escola de primària de Canberra, i el director va usar unes barres de goma per construir una gàbia en una estança del costat, on tenia el nen, que per una petita porta podia veure el que passava a l’aula. Van dir que era per a la seva seguretat i per la de la resta d’alumnes de l’escola.
L’interessant és el debat que es va obrir arran de l’escàndol.
Es va convertir en una noticia nacional. El govern local, l’estatal i el ministre, tots van condemnar el fet. Òbviament, van fer retirar la gàbia, però quan es va convertir en noticia hi va haver diferents associacions de mares i pares tota Austràlia dient que el meu fill no està en una gàbia, però durant bona part de l’horari escolar està exclòs, i preguntant si no era això una altra forma de gàbia. A Queensland un pare ho va denunciar i el govern estatal va obrir una investigació sobre la situació dels alumnes amb discapacitat, en la qual vaig participar, i l’administració va ordenar tancar totes les aules d’educació especial dins de centres ordinaris.
A Catalunya fa l’efecte que a la primària la idea d’inclusió està molt acceptada, però que a la secundària hi ha moltes resistències. Què els diria als professors d’institut amb poques ganes d’obrir-se a la diversitat?
Els diria que estem davant d’una tradició de l’escolarització secundària, i que no ha de ser així necessàriament. Els instituts posen més l’èmfasi en els exàmens i els resultats acadèmics, això genera desavantatges a alguns alumnes, i ara no parlaria dels que coneixem com discapacitats. Els instituts tenen tendència a ser menys flexibles en la forma d’ensenyar, d’organitzar-se i d’avaluar, si segueixen el principi de que tots els alumnes pertanyen a l’escola, que tots poden aprendre, els principis de disseny universal, podran trobar formes de permetre als joves demostrar èxit de formes diverses. Per exemple, si la única opció d’un alumne per demostrar el que ha après és un examen escrit n’hi ha haurà una quantitat que quedarà marginada automàticament, però si els dones la opció de parlar i potser enregistrar-ho, o de fer alguna cosa en una pantalla més que en un paper, si els permets usar diagrames o treballar en grups, llavors veuràs que hi ha diferents formes de permetre a l’alumnat demostrar el seu èxit. També al meu país per desgràcia els instituts es focalitzen en formes molt estretes d’examinar. Això vol dir que són molt menys innovadors del que pretenen ser.
La clau és la flexibilitat, també en el currículum?
És un problema que l’objectiu és que tothom surti amb el mateix nivell, hi hauria d’haver més flexibilitat. I és un problema que les escoles siguin avaluades segons les notes dels seus alumnes, perquè llavors comencen a triar amb quins volen quedar-se i amb quins no. A Austràlia tenim una llei sobre discriminació de persones amb discapacitat que diu que tots els alumnes han d’anar a l’escola ordinària, però afegeix “a no ser que fer-ho causi una indeguda dificultat institucional”. Recordo una vegada que un profe em va dir: què passa si tinc a la classe 30 alumnes amb discapacitats? I li vaig respondre que l’únic lloc on això podia passar és a una escola especial per a alumnes amb ceguesa. És increïble que et puguin preguntar coses així.
Està clar que qui ho feia no posava en valor la diversitat.
Exactament, tenim un problema de capacitisme [en anglès, ableism és el mot amb què es descriu la discriminació de persones amb discapacitat]. Els nostres professors parlen dels alumnes amb necessitats educatives especials, aquesta expressió va venir de Mary Warnock, el 1978, i és una categoria maltractada.
Aquí és l’expressió que utilitzem, em pensava que era la correcte. No li agrada?
No! Perquè tots els alumnes tenen necessitats educatives, i aquestes necessitats variaran en contextos diferents. Jo quan en una recerca faig treball de camp no tinc problemes, però quan faig investigació estadística necessito un munt de suport. O sigui que en funció de cada moment un necessita un tipus de suport o un altre.
Abans m’ha parlat de l’avaluació, però jo no tinc clar que el problema vingui per aquí o de no saber què fer amb l’alumne no estàndar.
I la raó és molt simple, i és que ells han cregut en el treball segregat. Fa molts anys un antropòleg nord-americà, Jules Henry, va publicar un article titulat “Educació per l’estupidesa” (Education for Stupidity), on explicava que l’efecte de la segregació és que les persones no saben com comportar-se quan estan en companyia de persones diferents. Mentre que trobava que nanos que havien crescut amb altres nanos que potser eren sords o tenien problemes d’audició o cecs o amb baixa visió o amb problemes de mobilitat o de conducta, o que eren d’altres ètnies, és a dir, que els nanos que havien crescut en companyia de la diferència no tenien aquest problema que tenen els adults que van créixer en móns separats. I això és el que els passa als professors, que no han crescut com a professionals en la diferència. Però a més separació, més ignorància.
Per on hauria de començar un professor disposat a canviar la seva metodologia d’ensenyament a fi d’adaptar-se a la diversitat de l’aula?
Si vols saber com ser millor professor per als teus alumnes el primer que has de fer és parlar amb els pares. Els pares són els primers mestres dels nens, o sigui que si tens una bona comunicació amb els pares serà més fàcil que aprenguis què agrada i què no als infants, les seves aficions, les seves habilitats, els seus talents. Els has d’usar com a consellers per a tirar endavant. L’altra cosa és parlar amb altres mestres i amb diferents grups de la comunitat per obtenir informació i suport d’ells. Moltes vegades he vist que les entitats socials d’una comunitat són molt bones proveïdores d’informació, que ajuda a la comunitat però també les escoles.
També ha dit a la taula rodona que els alumnes amb discapacitat que van a escoles especials ho tindran més difícil quan siguin grans.
El que ens diuen els estudis és que els nanos amb discapacitat que creixen en segregació seran menys propensos a arribar a l’institut o a trobar una bona feina a temps complert, mentre que els que van a l’escola del barri tindran més opcions. La Universitat de Sidney ha desenvolupat programes sobre les opcions de joves amb discapacitat d’arribar a tenir estudis universitaris, fins i tot els qui tenen discapacitat intel·lectual, atenent cursos especialitzats que els dona dret a un certificat amb el qual possiblement trobaran un millor lloc de treball. Això no només passa a Austràlia, a Alberta i Calgary (Canadà) fa temps que ho fan, amb joves amb síndrome de Down, per exemple. Vaig ser a una conferència on un dels bancs més importants de Canadà explicava que havia desenvolupat un programa de pràctiques per a joves amb discapacitat, a fi que trobessin un treball amb suport al mateix banc, però el CEO del banc volia anar més enllà, ja que parlant amb els pares s’havia adonat que una de les seves grans preocupacions era què passaria amb el seu fill quan ells morissin, i llavors com a banquer va parlar amb altres banquers canadencs, a veure què es podia fer per donar hipoteques sense interessos perquè les famílies amb nanos amb discapacitat poguessin trobar un habitatge pel nano, però no només sense interessos sinó fins i tot subvencionant-ho el banc. Això és una inversió en capital social, perquè si no aquesta gent necessitarà el suport de l’Estat. O sigui que et trobes que allà on les escoles han aconseguit incloure alumnes amb discapacitat també han trobat noves formes de col·laborar de forma més estreta amb la seva comunitat.
No em consta cap iniciativa similar dels banquers d’aquí.
No sé si passa el mateix a Espanya, però al meu país molt sovint constatem que les escoles rurals són molt millors, perquè diuen amb total naturalitat que tots aquests són els nostres alumnes i no els enviarem fora d’aquí. La gent molt sovint pensa en els recursos [en anglès, resources], però jo crec que cal pensar més en recursejar [la paraula literal va ser resourcefullness, que es pot traduir per iniciativa o enginy], que seria la idea de com generar recursos a partir del que tens a la teva comunitat. Per tant, a les escoles rurals, el primer principi és que tots els nanos formen part de la nostra comunitat. Llavors es pregunten, déu meu, què sabem sobre braïlle? I resulta que no en sabem gaire, i llavors es pregunten com ens ho farem per saber-ne? I ho fan, i llavors es pregunten què passa si aquell especialista que sí sap de braïlle marxa? Això obligarà el nostre alumne a marxar també? I aleshores es diuen que aquest especialista ha d’ensenyar als demés a fi que si ell marxa l’alumne no hagi de fer-ho.
Efectivament, aquí a Catalunya, a les comarques menys poblades no hi ha escoles d’educació especial.
Jo he visitat moltes escoles a Austràlia, i vaig trobar un grandíssim exemple d’això que estic dient a una escola en una zona molt poc poblada, i on un alt percentatge dels alumnes patia otitis. En aquella escola va arribar una professora nova, de casualitat, que havia crescut amb uns pares sords, o sigui que dominava la llengua de signes, o sigui que va decidir que tots els nens de la seva classe aprendrien la llengua de signes. Ho va plantejar a la direcció i va demanar que allò entrés al currículum en comptes de llengua estrangera, és a dir, que en comptes de fer francès o italià, els nens aprenguessin llengua de signes, i així es va fer.
