El despertar cinematogràfic de Carla Simón va tenir lloc en una classe de Batxillerat. Un grup d’adolescents de l’institut Castell d’Estela, al poble gironí d’Amer, discutia amb la professora d’art sobre la pel·lícula de Michael Haneke Código desconocido. Hi havia alguna cosa sota la sèrie d’històries que s’entrecreuen al film del París del canvi de segle que els estudiants eren a punt de descobrir. “Amb el debat ens vam adonar que aquella pel·lícula parlava de la incomunicació! Em vaig quedar parada, aquell dia vaig descobrir que el cinema serveix per explicar coses com aquesta”, recorda l’ara figura revelació del cinema espanyol.
Aquell dia Simón es va anar a casa seva “impactada”. Tretze anys després, arrasa en gales i festivals amb la seva òpera prima, Estiu 1993, en la qual evoca l’estiu en què amb sis anys va anar a viure amb els seus oncles a una masia de la Garrotxa després de la recent mort de la seva mare, sumada a la del seu pare temps enrere, tots dos per la sida. La cineasta acudeix a l’entrevista amb quatre guardons dels premis Feroz i cinc dels Gaudí sota el braç, a només una setmana dels Goya, pels quals compta amb 8 nominacions. Avui, no obstant això, parla del seu pas pel col·legi, i llança un missatge meridià: “Hi ha poques coses en la vida que em facin creure, perquè sóc molt escèptica: una d’elles és Cinema en Curs“.
Ella és hereva de la filosofia d’aquest projecte educatiu, amb el qual s’ensenya en els instituts a veure i fer ‘un altre’ cinema, més enllà del de Hollywood, al que els adolescents no solen tenir accés. Als prop de 45 centres on es duu a terme -sobretot Catalunya, però també Galícia, Madrid, Alemanya o Xile-, els alumnes treballen amb un cineasta en actiu per descobrir com es fa cinema i elaborar ells mateixos un curtmetratge durant un curs escolar sencer.
“Ens interessa molt que descobreixin el punt de vista del creador artístic, perquè així els estudiants han de sotmetre’s al seu procés: observar, escollir, ordenar idees i apropiar-se d’una determinada sensibilitat”, explica Montserrat Planella, qui va ser professora de Carla Simón a l’institut d’Amer. Ara l’autora d’Estiu 1993 ha tancat el cercle i integra des de fa tres anys l’equip de Cinema en curs, el curs passat va participar a l’institut Maria Espinalt de Barcelona.
Educar la mirada: “Serveix per al cinema i per la vida”
A les classes de Planella, una adolescent Carla Simón va aprendre a mirar. Aquest és, segons defensa, un dels objectius que s’oculten després d’aquest projecte escolar. “És una manera de mirar el teu entorn que serveix per al cinema i per a la vida”, explica. “A mi em serveix inspirar-me en la realitat, en els petits gestos, a veure com viuen i parlen les persones”. I això és el que intenten traslladar als estudiants: allò que els envolta pot ser digne de ser immortalitzat i relatat.
“L’altre dia estàvem fent a classe una pràctica sobre com incideix la llum en el rostre”, detalla Simón.”Doncs bé, va ser una revelació per a ells, estaven eufòrics de veure com canvia la seva cara en funció de com entrava la llum”. Si la funció de l’escola, afegeix la cineasta, és que tots els joves adquireixin coneixements i habilitats que a casa no sempre se’ls poden proporcionar, un d’ells pot ser que mirin el seu entorn.
Inspirat en el model francès Le cinéma, cent ans de jeunesse, el programa Cinema en curs, que impulsa l’associació A Bao A Qu, ha trencat també amb la tradició d’ignorar el cinema en el sistema educatiu, on fins i tot les matèries artístiques solen centrar-se en altres branques. “El cinema ha estat sempre maltractat”, apunta Planella, que constata que només es posen pelis en classe per tractar temes històrics o quan cal omplir hores buides entre els exàmens i la fi de curs.
El que sí és pot ser impediment, apunta Simón, és el currículum i l’organització horària escolar, ja que fer un curtmetratge requereix hores de guió, rodatge, edició… “Són processos que requereixen temps i no hi ha resultats immediats, costa introduir-lo en la dinàmica escolar”, admet Planella, encara que per a ella no és excusa. “Des de ña LOGSE els docents tenim una llibertat molt gran per organitzar el que fem al col·legi”, defensa.
La metodologia que segueixen en Cinema en Curs consisteix a traslladar els alumnes determinats fragments i pel·lícules perquè ells, tot seguit, puguin extreure d’això idees per al seu curtmetratge. “Es tornen sensibles a la llum, a les expressions, al so, als enquadraments amb molta facilitat”, apunta Núria Aidelman, una de les persones que va decidir engegar aquest programa fa tretze anys.
Aquí el cineasta és una peça clau. “La relació que es crea amb nosaltres és molt especial, perquè aportes una visió fresca”, apunta Simón. I Planella afegeix: “Sempre que ve una persona de fora es genera una altra atenció en classe, els alumnes connecten l’antena, i encara que saben que ve el cineasta ve a treballar, també és cert que poden tenir amb ell un tracte amb diferent al del docent”.
La tornada al col·le de la tardor de 1993
La trobada entre Simón i la que va ser la seva professora propicia tornar sobre l’època escolar de la cineasta, i resoldre així una de les incògnites que emergeixen amb l’impactant final de ‘Estiu 1993’. El duel incubat per la petita Frida per la mort de la seva mare l’assalta com una cascada just quan es prepara per a la tronada al col·le al setembre. Però com va ser aquell inici de curs?
“Era un desastre, no sabia ni llegir”, recorda Simón sobre els seus primers dies en segon de Primària a l’escola de Les Planes d’Hostoles. “Amb la malaltia de la meva mare m’havia saltat moltes classes i a més estava molt mimada per la resta de familiars”, recorda. Però aviat es va convertir en una alumna modèlica. “Tènia una necessitat d’exigència”, afegeix. De reivindicar-se dins de la seva ‘nova’ família.
Els seus millors records, no obstant això, són a partir del curs 2002-2003, al Batxillerat. Allí va descobrir la filosofia, la història… i el cinema. Planella ho recorda així: “Carla era una d’aquestes joves a les quals els agradava pensar, fins i tot sobre conceptes abstractes, com què és l’alegria. Al Batxillerat es va trobar amb el coneixement i amb gent que abans que ella havia pensat també”. Després va venir l’assignatura d’imatge i cinema amb Planella, que encara que encara no era formalment del programa Cinema en curs, ja emprava bona part de la seva filosofia.
Al final de l’entrevista, Simón li regala a Planella un DVD de ‘Estiu 1993’. La professora li promet que la propera vegada que es vegin li portarà un de Código desconocido. Simón és per a ella –i pels altres docents del seu institut– el que els guardons són per a la jove directora de cinema.
