La inquietud per poder entendre quins són els factors que faciliten aquest rendiment, així com l’interès per conèixer les pràctiques educatives d’aquest país, em va portar a visitar l’escola Hertsikan ala-aste, a Helsinki. Intentaré descriure algunes de les particularitats del seu sistema educatiu, tot fent-ne la comparativa amb el nostre.
L’escolaritat obligatòria a Finlàndia s’inicia als 7 anys (el seu primer de primària correspon al nostre segon de primària). En el curs anterior preparen els i les nenes per l’adquisició de la lectura i escriptura, però no serà fins a l’entrada a l’escola que s’ensenyarà i es demanarà aquest coneixement de manera més formal. Consideren que és just en aquest moment quan els alumnes estan preparats a nivell maduratiu. Al nostre país, l’escolaritat obligatòria s’inicia als 6 anys (1r de primària) si bé, en moltes ocasions, s’espera que els nens ja tinguin certs coneixements de lectura i escriptura. Sembla que es concep que com més aviat els ensenyem, més aviat ho aprendran. Però no es tracta tant de començar com més aviat millor, sinó en el moment òptim de cada nen. A vegades, costa entendre que el procés d’aprenentatge no serà igual ni de la mateixa manera en els diferents alumnes. La comprensió i adaptació de la demanda educativa per cada nen la considero imprescindible.
Una altra particularitat del sistema educatiu finès és que la jornada acadèmica finalitza entre les 12 i 15h de la tarda i són pocs els alumnes que realitzen activitats extraescolars. Tanmateix, les extraescolars tenen relació amb les seves aficions i no amb aprenentatges acadèmics. La majoria d’alumnes solen destinar les tardes a jugar a múltiples activitats d’oci a casa: dibuixar, pintar, tocar el piano, fer treballs manuals, jugar, llegir, entre d’altres. La nostra situació sociolaboral dificulta que els progenitors puguin destinar temps suficient als seus fills i filles, amb la posterior conseqüència, en part, d’allargar la jornada escolar als nens dotant-los de múltiples extraescolars.
Pel que fa al currículum veiem que Finlàndia es basa amb els principis bàsics de la pedagogia Montessori, que promou el paper actiu dels alumnes com a motor d’aprenentatge. La missió de l’escola és ajudar als alumnes a aprendre per ells mateixos, juntament amb els altres, en un ambient segur. En l’àmbit curricular, els diferents aprenentatges es treballen de manera transversal, doncs els coneixements s’organitzen a partir dels eixos vertebradors de la cultura, la natura i la societat. Dins de cada un d’aquests eixos treballaran la resta de continguts del curs. Tanmateix, les assignatures de matemàtiques, llengües estrangeres i finès són estudiades de manera separada.
Fa 20 anys que aquesta escola també ha optat per organitzar les aules combinant alumnes de diferents edats (de 7-9 anys i 10-12 anys, respectivament). Val a dir que, tot i que la formació dels grups és clara, el funcionament és flexible i segons les demandes educatives se subdivideix el grup i es treballa de manera independent en un altre espai. A més a més, dins la mateixa aula en certs moments hi ha dues mestres, fet que facilita que l’atenció pugui ser més personalitzada.
Segons els docents, la presència d’alumnes de diferents edats dins l’aula promou uns aprenentatges de caràcter intrapersonal i interpersonal notable: els més petits s’esforcen per assemblar-se als grans, i aquests treballen l’empatia i la paciència amb els seus companys més petits. Alhora, aquells alumnes amb necessitats educatives especials també se senten més reconfortats en compartir espai amb companys que segueixen un procés d’aprenentatge similar tot i la seva edat inferior; per tant, se senten més “entre iguals”.
Una altra particularitat destacable d’aquesta pedagogia és la promoció per l’autonomia i el respecte en la presa de decisions dels mateixos infants. L’organització de l’aula, el mobiliari i les pràctiques educatives estan creats per tal de poder-ho treballar. Les aules destinades als alumnes més petits es caracteritzen per tenir un ambient càlid i acollidor, amb una notable varietat de mobiliari: pissarra de guix i digital, taula gran, taula més petita i alçada, catifa gran central, coixins a terra, tamborets, pufs i, fins i tot, un sofà. L’espai facilita el moviment de l’alumnat i cerca que cada un escolli, coneixent les seves pròpies necessitats, el seu benestar per poder treballar de la manera més còmoda per ell/a. Es treballa respectant la varietat d’estils d’aprenentatge i crec que això és un dels aspectes clau a repensar en el nostre model educatiu.
Una altra dinàmica que il·lustra aquesta promoció en l’autonomia de cada alumne és que un cop la mestra explica les diferents tasques a desenvolupar al llarg de la setmana, és l’alumne qui decideix per quina assignatura i tasca comença, qui aprèn a autogestionar-se el temps i s’organitza. Alhora, ells mateixos decideixen on i com s’ubiquen en l’espai (tant dins l’aula com al passadís, que també està habilitat per treballar-hi). Així pots veure alguns alumnes estirats a terra fent matemàtiques, altres asseguts a una taula escrivint una redacció en finès, un parell de nenes dretes cosint, uns altres a una taula fent treballs manuals de plàstica, una altra nena llegint un llibre estirada al sofà, altres treballant al passadís… És la mestra qui es va apropant a les diferents criatures i es va adaptant a allò que està fent el nen.
La mestra em va explicar que a final de setmana els nens han de tenir fetes les diferents tasques. Llavors jo li vaig demanar ingènua: “I què passa si no ho tenen fet?”. I ella em va respondre: “Doncs els ajudem més”.
La llibertat de moviment també la veiem quan els nens han d’anar al lavabo, perquè els mestres entenen que és una necessitat fisiològica natural i que els mateixos nens saben si necessiten anar-hi o no i, per tant, no els han de demanar permís. Un altre exemple del foment de l’autonomia que es persegueix entre l’alumnat és que part del currículum contempla l’aprenentatge de tasques domèstiques i, per aquest motiu, es practiquen habilitats com cosir, cuinar, netejar i planxar a unes aules determinades.
Veiem com confiar i fomentar la identitat pròpia de cada nen, tot acompanyant-lo en les seves decisions i petites passes en el procés d’autonomia afavoreix al desenvolupament de la seva maduració i seguretat personal. Respectant-los i permetent-los el seu espai i decisions, lluny de provocar el caos, els dota de recursos i eines per créixer i avançar.
Per altra banda, un altre element característic de l’organització pedagògica de les escoles fineses és la seva distribució horària: la majoria de les classes tenen una durada de 45 minuts (les investigacions en neurociència afirmen que aquest és el nostre límit de capacitat atencional), fet que beneficia l’aprofitament de les diferents classes. A més, entre classe i classe, en alguns casos, estan pautats descansos de 15 minuts.
Pel que fa a l’atenció a la diversitat, el model finès contempla un model d’escola comprensiva i inclusiva real: hi ha unes aules destinades a treballar alguns continguts amb aquells alumnes que mostren Necessitats Educatives Especials (NEE). A més, aquests alumnes compten amb una educadora amb dedicació completa per cadascun d’ells, tot fent-ne l’acompanyament.
Cap model educatiu és absolutament perfecte ni ideal, i a l’hora d’analitzar-los cal tenir en compte el context social i cultural de cada país. Em pregunto, però, si l’enfocament pedagògic que segueixen altres països podrien ser vàlids, també, a la nostra cultura i societat. En el cas de les escoles fineses, si podríem importar del seu model pedagògic aquest punt clau que és donar ales a la creativitat, llibertat i autonomia del seu alumnat.
