En Jaume va formar part de la llista del PSUC en les eleccions del primer ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1978-1982). Ell no era ni pretenia ser un polític de professió, però en aquells primers anys de democràcia calia ser, no sols al carrer sinó a l’escola i a l’ajuntament. Tot era per fer –i molt per desfer!–, per crear, per renovar, per innovar. I l’Hospitalet era la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants.
A en Jaume ja se’l coneixia per la seva tasca compromesa no sols política sinó també, i sobretot, educadora, cultural i social en el món treballador de l’Hospitalet. Tot allò que reclamàvem, tot allò que denunciàvem, ara calia dur-ho a terme, implicant-s’hi d’una altra manera.
Junt amb altres ajuntaments d’esquerres, l’escolarització de tots els nois i noies i dels adults era el primer dels reptes: cap infant sense escola (perquè n’hi havia molts sense plaça escolar). Una escolarització en el marc d’una escola catalana. I una dinàmica educativa en la línia de l’anomenada escola activa, cap al que després seria la immersió lingüística, que avui la dreta espanyolista intenta carregar-se.
La tasca s’obriria en una doble dimensió: la construcció de noves escoles públiques i les campanyes de matriculació, anaven juntes a una renovació pedagògica, participativa. Tot era u. En Jaume Botey va orientar la tasca de la seva regidoria amb la publicació d’un Llibre Blanc de les escoles de l’Hospitalet i introduint ja la informàtica com una acció capdavantera de les “noves tecnologies”, mostra d’una visió de present i de futur que va ser intensa i extensa.
L’equip més tècnic es conjuntava amb el Departament de Dinàmica Educativa (DDE), en el que –a més del manteniment dels centres i el personal no docent– es consideraven “competències voluntàries”. La Generalitat tot just iniciava la seva activitat, i per tant els ajuntaments –la institució més propera a la ciutadania– eren els capdavanters en l’educació. No es tractava tan sols d’una tasca escola endins sinó també escola enfora, no sols partint de l’ensenyament sinó de l’educació. Dels barris a la ciutat, en la perspectiva del que després s’anomenaria la “ciutat educadora”.
Només ho enunciem: música-escola, teatre-escola, les estades escola-natura, els horts escolars, les rondalles, les festes populars, sobretot la Fira d’Hivern de les escoles, que s’estenia festivament pels carrers com una fira de santa llúcia nadalenca: la ciutat convertida en escola. I, un cop finalitzat el curs, les Escoles d’Estiu per a mestres i professors.
El curs escolar s’iniciava amb la seva lliçó inaugural, on es tractaven temes com el centenari Darwin, les idees ecològiques de Marx, la vida i l’obra de Narcís Monturiol… Transformar la ciutat, l’escola, els mestres.
Sense descuidar publicacions com els Quaderns urbans, que incloïa dades, gràfiques i plànols per treballar la ciutat, i visites per conèixer com funciona un ajuntament per dins. O De pagesos a aturats, que abordava la crisi econòmica i social d’aquells anys. I els Quaderns del Baix en què es treballava conjuntament amb mestres del Baix Llobregat.
En el pròleg del llibre Els noms de les escoles de l’Hospitalet, en Jaume Botey valorava la recuperació de la toponímia local i dels noms dels que foren mestres, poetes, artistes, tècnics i científics. “Tots eren mestres en un ampli sentit de la paraula –escrivia–. Mestres del bon fer, mestres del saber viure per fer una ciutat millor. Mestres en allò fonamental que hauria de fer l’escola: educar per a viure en comú en una ciutat, tot millorant-la”.
