“Estic cansada d’escoltar cada 8 de març que la perspectiva de gènere és clau per a la transformació social i que la formació en aquest àmbit, encara que és obligatòria per llei, no és tan present com hauria de ser”, declara Laura Nuño, investigadora feminista i coordinadora del que va ser el primer grau acadèmic de Gènere en l’estat espanyol. Aquest grau en Igualtat i Gènere, que es va impartir a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid (URJC) entre 2010 i 2014, finalment va ser suprimit –segons la pròpia universitat– per motius pressupostaris i de demanda. No obstant això, Nuño discrepa del discurs oficial.
Afirma que el grau va ser “objecte d’atacs des de la seva creació” i que aquell mateix curs acadèmic “hi havia altres titulacions que tenien menys estudiants inscrits i que es van mantenir”. Per a Nuño, el problema és que un ampli sector de l’acadèmia concep “l’androcentrisme com a neutralitat i, quan els Estudis de Gènere intenten desmuntar aquesta aparent neutralitat, se’ls acusa d’ideologia”.
Quatre anys després de la supressió del grau de la URJC, la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) implementarà al proper curs acadèmic l’únic grau en Estudis de Gènere de Catalunya i de l’estat espanyol. Si bé Catalunya ja compta amb diversos postgraus oficials i màsters especialitzats en matèria de gènere, Meri Torras, Doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i coordinadora del grau, reivindica la necessitat d’implantar “la mirada autocrítica i transversal dels feminismes des de la formació acadèmica de grau”.
En la mateixa direcció que Nuño, Torras recorda que “si alguna cosa ens han ensenyat els feminismes és que cap discurs està absent d’ideologia i que tots els discursos de coneixement són posicionats”. Aprofundir en el caràcter cultural del sistema sexe-gènere i en les lògiques heteropatriarcals que el sustenten, així com generar eines per transformar la desigualtat entre dones i homes en la nostra societat són els objectius fonamentals del grau. Aquesta titulació, en la qual estan implicades 8 facultats, conjuga diferents disciplines que van des de la psicologia fins a l’economia, passant per la sociologia, el dret o la història.
El Ministeri d’Educació encara fa l’orni a la Llei contra la violència de gènere i la d’Igualtat?
“La falta de reconeixement dels Estudis de Gènere només s’explica des del menyspreu i des de la creença que el feminisme és una cosa només de dones i per a dones”, afirma Nuño. I és que, encara que tant la Llei Orgànica contra la Violència de Gènere (aprovada el 2004) com la Llei d’Igualtat (2007) es comprometen a incorporar i fomentar en tots els àmbits acadèmics formació, docència i recerca en igualtat de gènere i no discriminació, l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) i l’Agència Estatal de Recerca (AEI) segueixen sense reconèixer els Estudis de Gènere com una àrea de coneixement científica específica.
Al febrer, el Ministeri d’Educació va assegurar a eldiario.es que s’estava “treballant per arribar a un consens que permet crear, específicament, i no només de manera transversal, l’àrea de coneixement de gènere des d’un punt de vista normatiu”. Dos mesos més tard, el Ministeri d’Educació ha defugit la proposta d’actualitzar l’estat d’aquest “treball” a Catalunya Plural.
La manca de reconeixement dels Estudis de Gènere té conseqüències negatives en la promoció professional d’aquelles professores i investigadores l’objecte d’estudi de les quals és el feminisme. Per aconseguir més retribució o una reducció de la càrrega lectiva que els permeti invertir més temps en recerca, les professores han de sol·licitar els sexennis: un reconeixement de la tasca investigadora que té lloc cada sis anys. Però, en un context acadèmic en el qual els estudis feministes no estan consolidats com a àrea de coneixement oficial, les revistes d’alt impacte especialitzades en gènere i igualtat són limitades i, segons Laura Nuño i Meri Torras, “les recerques amb perspectiva de gènere són avaluades per un tribunal inexpert en la matèria, analitzades des dels pressupostos d’altres disciplines”. Aquesta estructura acadèmica inevitablement obliga a les professores a vincular les seves recerques a d’altres àrees o, en paraules de Torras, a “viure en l’esquizofrènia d’haver de fer un doble currículum”: un de centrat en el feminisme i un altre d’adscrit a una àrea de coneixement oficial.
Del feminisme com a “activisme acadèmic” a una àrea de coneixement reconeguda pel Ministeri d’Educació?
“Centrar les recerques en els estudis de gènere suposa fer una aposta d’activisme acadèmic”, insisteix Torras. Així, en un escenari que infravalora el feminisme i el redueix a una mera qüestió de dones, Laura Nuño afegeix: “ens obliguen a treballar des del voluntarisme, i el temps que dediquem a investigar amb perspectiva de gènere és temps que no invertim a desenvolupar estudis que sí que computen i que serveixen per a la nostra promoció professional”.
Nuño considera que “la indiferència” del Ministeri d’Educació cap al feminisme transmet un missatge desesperançador a les noves generacions: “una invitació a no investigar amb perspectiva de gènere perquè va en detriment de la pròpia carrera professional”. Davant d’aquest escenari, nombroses entitats universitàries, agències de recerca i associacions s’han aixoplugat dins la Plataforma Universitària d’Estudis Feministes i de Gènere. Aquesta Plataforma, dirigida per la catedràtica en Informació i Documentació Rosa San Segundo, té com a objectius exigir que es compleixi la llei en matèria d’igualtat de gènere i aconseguir el reconeixement dels estudis feministes com a àrea d’investigació específica, així com també incloure subàrees dins de totes les àrees de coneixement que contemplin els estudis de gènere.
Malgrat que San Segundo denuncia que “les feministes seguim estant a la perifèria del sistema acadèmic”, també es mostra optimista amb el futur: “El nou grau en Estudis de Gènere, sens dubte, suposarà un pas més perquè el feminisme s’acabi establint com una àrea de coneixement reconeguda”.
