L’estructura del sistema d’ensenyament de la majoria de països europeus està pensada per mantenir l’estratificació social de les famílies quan els seus infants van a escola. No afavoreix la compensació de les desigualtats: el seu model de societat és el dominant a Europa i al món: unes elits privilegiades amb feines serioses que necessiten una formació d’excel·lència i una majoria de persones que han de fer feines subalternes, mal pagades i disposades a canviar sovint (per això cal fer-les competents). Podem recordar l’orientació de classe que apareix a la Carta a una mestra que vam comentar en un altre article: seguint a l’autor de la carta hem d’intentar que els infants arribin a ser persones competents per lluitar contra el sistema, per transformar-lo a favor de la majoria, i no aconseguir persones competents per integrar-s’hi, com volen els que dirigeixen el sistema econòmic que domina.
Per què una part important dels dirigents polítics i socials (i també els responsables del Departament d’Ensenyament que coherentment no es diu d’Educació) són partidaris de l’educació per competències? Ser competent, també vol dir ser mal·leable, estar disponible a fer qualsevol cosa. És cert que gran part de l’alumnat actual treballarà en feines que encara no s’han inventat i per tant necessita assolir unes competències i/o capacitats per adaptar-se a allò que li depararà el futur. Però una adaptació es pot fer de manera crítica, autònoma i amb empenta per inventar o de manera dependent, heterònoma i sense capacitat d’iniciativa. Els vents bufen cap a la segona opció; caldrà lluitar aferrissadament per evitar unes generacions de persones que acceptin allò que se’ls imposi sense plantar cara.
No tothom tenim les mateixes capacitats, no tothom servim per a tot. Cadascú ha d’intentar ser competent en tot allò que li agrada o que es veu capaç d’assolir. Les persones humanes som socials; no cal que ho fem tot, la col·laboració amb d’altres permetrà arribar allà on una de sola no pot. Un altre aspecte per reflexionar: ser competent pot portar a ser competitiu, a ser individualista, a no buscar la col·laboració amb companys i companyes tant a l’escola com a la feina o en les relacions socials després. El sistema ens impel·leix a fer-ho, per què es parla d’emprenedoria? Hom dóna més importància a trobar un lloc dins el mercat de treball que trobar un lloc a la societat. El sistema d’ensenyament no hauria de deixar-se manipular d’aquesta manera. No pot acceptar les recomanacions del Fòrum Econòmic Mundial: “Les empreses haurien de treballar braç a braç amb els governs, els proveïdors de formació i altres actors, per tal d’imaginar allò al que un veritable currículum del segle XXI hauria de semblar”; o de la CEOE: “Intensificar els vincles recíprocs entre educació i empresa i el protagonisme de l’empresariat en la governança executiva de la formació per a l’exercici d’una professió” [1]
És simptomàtic que fins i tot dins l’administració educativa hi ha qui pensa que seria bo permetre l’accés lliure als resultats de les proves diagnòstiques o de competències de les escoles; a saber el grau de complexitat del centre o la quantitat de famílies ateses pels serveis socials. Seria una pràctica perversa, un element per provocar, encara més, la insana competitivitat entre escoles, per augmentar les picaresques cara a evitar l’alumnat amb desavantatges i així millorar els resultats, o bé dedicar moltes hores a preparar les proves en detriment dels processos d’aprenentatge. Podríem afegir, de nou, un comentari crític: el perquè d’unes proves iguals per a tothom sense respectar els projectes educatius de cada centre ni la composició del seu alumnat. Sectors de la comunitat educativa han manifestat els darrers cursos la seva oposició.
Avui, per sort, estem parlant i practicant innovacions a escoles i instituts; però hem d’analitzar també qui hi ha darrera d’algunes iniciatives. Per descomptat les grans empreses i la banca volen fer-s’hi presents (i gràcies a la deixadesa involuntària(?) de les administracions ho estan aconseguint), però també xarxes (hub) importants en pro de l’ensenyament privat estan actives arreu del món i a casa nostra: per exemple ExE “Empieza por Educar”, filial de Teach For All (TFA). Alguns programes innovadors hi tenen contactes. És cert que se segueixen bons referents pedagògics que van ser capdavanters als anys 30 del segle passat (Escola del Mar, l’Institut Escola…); és molt interessant repensar i retrobar aquests il·lustres antecessors del nostre país… però en la línia del que estem escrivint no queda tan clar el model de societat que certes innovacions prometen. Es vol una educació igualitària i neoliberal com demanen els poders fàctics? Molts aspectes innovadors (que no són transformadors) no posen en qüestió la ideologia neoliberal no equitativa que ens domina.
Podríem donar-hi la volta, podríem canviar, però cal la implicació d’un ampli moviment social, del qual els ensenyants hauríem de ser-ne una part, hauríem de renunciar a seleccionar, a classificar, a segregar, a ser competitius, començant per no competir unes escoles amb altres, com ens indueix actualment el mateix departament i les seves polítiques. Per què fem jornades de portes obertes? Per dir que som millors que l’escola del costat? Per augmentar la matrícula d’alumnat ben situat? Segons com les fem seran útils per establir una competència entre alumnat, entre centres, entre mestres: la competitivitat que demana el sistema socioeconòmic que patim i que agrada tant als polítics que manen actualment. Hem de canviar les regles del joc, hem d’aconseguir escoles inclusives que atenguin tothom, superant la igualtat per l’equitat, que cap persona se senti exclosa per la seva manera de ser, de pensar, de viure… Així les portes obertes podran tenir una altra orientació. I els ensenyants som una força essencial per impulsar el canvi; convençuts que aquest és el camí que afavoreix l’alumnat i ens afavoreix de retruc a nosaltres, no ens caldrà buscar refugi i seguretat en ideologies estranyes i un xic esotèriques per compensar la incertesa que ens pot desorientar a vegades.
No és bo convertir l’escolarització en un intent d’homogeneïtzar l’alumnat i segregar-lo alhora en pro de l’excel·lència no equitativa. No és bo convertir els anys d’ensenyament obligatori en una carrera d’obstacles que els supera qui més s’adapta al sistema imperant. Cal fer canvis en pro de la capacitat crítica, de les competències no competitives, de la capacitat de col·laboració, de solidaritat…
[1] La educación importa. http://www.ceoe.es/es/informes/asuntos-sociales__/la-educacion-importa-libro-blanco-de-los-empresarios-espanoles
