A casa, tot i que ja va trencant-se aquesta “regla”, s’acostuma a orientar els seus dubtes i aconsellar-los, segons al que als familiars ens sembla el més adequat per ells. És força difícil fer-los de guia, sobretot quan els seus objectius són tan diferents del que nosaltres veiem des de la seguretat.
Si a l’institut i a casa no reben el suport necessari per a ells, és normal que el busquin en els amics o en el seu entorn més proper. Molts tenen dubtes a l’hora de decidir-se per la seva vocació o bé per alguna carrera que els hi permeti després, en acabar, obtenir una bona feina.
El moment més inoportú és quan s’apropen a les universitats per desfer els seus dubtes. Per descomptat, aquestes els omplen els ulls amb caramels ben lluents i un món de possibilitats i oportunitats que no acaba mai. Això no obstant, no els ajuden a decidir seguint els seus impulsos, perquè potser perden matrícules.
Ens trobem doncs davant d’un buit orientatiu que fa mal. Els joves, intentant arribar en tan sols uns mesos a preparar la selectivitat, es troben decidint a corre-cuita i deixant-se emportar per una fita, molt segurament no contrastada amb si mateixos. Els obliguem a recórrer, perquè estudiïn i s’incorporin laboralment.
La ruptura amb la realitat arriba a mitjans de la carrera universitària o en el primer tastet professional. Això mateix podríem alleugerir-ho si treballem en les eines i recursos que ens permetin orientar-los adequadament, tant a l’escola, com a casa, essent aquesta més que una tasca intergeneracional.
Orientar-los vocacionalment no només és donar-los informació sobre els centres i el ventall d’educació superior. L’orientació vocacional demana generar debat i dubtes, i ajudar-los a trobar les respostes de manera autònoma. Molts som els que ens hem deixat emportar i avui dia encara estem per reinventar-nos.
El més fàcil és deixar-nos emportar per la programació que socialment s’ha establert per nosaltres: estudis i treball. Però poc escoltem el que ens diem, i obrem segons els nostres impulsos. Al cap i a la fi, ben difícil és nedar a contracorrent i encara més, “contra-socialment”.
