És fàcil pensar que els progressistes podem posar-nos d’acord fàcilment, però és fals. Tots ho sabem, però ho oblidem quan critiquem als enemics que creem. Fàcilment podem criticar Cifuentes i als seus (atenció, els qui actuen com ella són més dels que reconeixem, i en major i menor mesura estan en tot l’espectre electoral). Però les solucions… ai las, d’acords fàcils, cap ni un. Al final ho veiem.
El sainet de Cifuentes va ser i segueix sent un test: sobre quant d’esforç estem realment disposats a fer per superar el menyspreu que ella i els seus –molts– senten per la universitat. Una part d’això pren ara una vigència inesperada: no sabia que Cifuentes “pertany al cos tècnic superior de la Universitat Complutense”. Increïble. Més a favor del que segueix. Una altra part de les meves propostes, la més essencial, no canvia: criticar les bruixes és fàcil, compartir els sacrificis que els canvis exigeixen, difícil.
Deixem al marge cremes, vídeos i venjances: que no amaguin el que és rellevant. Cristina Cifuentes i els qui comparteixen els seus valors aprecien poc, de fet, els considerables retorns socials, els múltiples beneficis individuals i col·lectius que per a la societat espanyola tenen les inversions a la universitat i altres centres d’educació superior i recerca. Els seus actes reflecteixen una deplorable falta d’estima, negligència: incúria. Però de dret sí en deuen saber alguna cosa; i per si no n’hi hagués prou ella és funcionària tècnica de la universitat! Per tant, era impossible –i increïble, literalment– que ignorés que un títol no es pot “retornar”, que no s’hi pot renunciar. I per tant, quan ella i els seus van intentar veure si colava la renúncia al màster estaven parlant al seu electorat. És el que tenen Trump, Putin i altres plutòcrates i cleptòmans (salvant les diferències): li han donat un relleu grotesc al fet que sovint els poderosos no pretenen dir la veritat –que seria valorable per tots– sinó solament dir alguna cosa que mantingui anestesiats als seus. En aquest sentit la seva ètica política és semblant a la d’altres nacional-populismes.
El de Cifuentes i companyia va poder veure’s com un problema de la “cultura PP” i una oportunitat per als regeneracionistes, i en part així és. Però seria un error veure-ho només en aquests termes, ja que al món d’avui més que mai a la història, la pràctica totalitat d’un país és en la misèria econòmica i cultural quan una part és inconscient dels beneficis socials que reporten les inversions a l’educació superior. I aquesta falta d’estima o incúria pel tresor de guanys individuals i socials, materials i immaterials que proporciona la universitat és un problema que transcendeix al PP (tu i jo exactament què és el que més valorem de la universitat?). Explica en bona part la tolerància psicològica i cultural davant l’amiguisme i la corrupció dels màsters fraudulents i de pacotilla. Problemes que eren ben coneguts i massa acceptats. No afecten solament a la Universitat Rey Juan Carlos.
Aquesta incúria també explica l’actual feblesa dels projectes regeneracionistes de la universitat, que s’han esgotat en bastantes d’elles: massa centres vegeten, expenent títols d’escàs valor… encara que els seus estudiants –al contrari que Cifuentes– hagin complert escrupolosament uns requisits, avui més o menys obsolets. I, mentre aquí estem al que estem, àmplies zones del món que fa poques dècades estaven subdesenvolupades han invertit intel·ligentment en centres d’educació superior i recerca. Aquí prossegueix la proletarització de les classes socials més treballadores i especialment dels joves.
Propiciem polítiques universitàries més ambicioses
Afortunadament, tenim nombroses experiències que fan visibles els beneficis socials de la universitat i mostren els processos acadèmics, culturals, morals i polítics que porten a aconseguir-los. Com tantes altres crisis que generen reaccions sanes, la de Cifuentes pot propiciar polítiques universitàries més ambicioses, amb impactes més positius a la societat. Per això és essencial una consciència ciutadana més àmplia: per acabar amb les pràctiques més negligents i arcaiques, per tal que els ciutadans esperem més de la universitat i per millorar els recursos que aconsegueixen els centres més exigents. Ai, que aquí potser ja no estem tots tant d’acord…
Doncs, repeteixo, exactament què és el que més valorem de la universitat? I quins sacrificis estem disposats a fer per augmentar aquest valor? Aquest és el test, la prova real que em sembla ens planteja superar, o suspendre, la farsa del màster.
Així que, per evitar un acord superficial amb el que proposo i per il·lustrar l’esforç que crec que hem de fer, apuntaré cinc qüestions.
Primera: la història del màster mostra de nou molt bé com la natural depressió en els estats d’ànim individuals i col·lectius provocada per la recessió és aprofitada per alguns poders per afeblir els desitjos de regeneració i progrés, a la universitat i més enllà.
Segona: per superar l’actual crisi de qualitat, de rellevància social i de vocacions universitàries cal actuar sobre les seves causes i responsables. Sí? Aquí et vull veure.
Tercera: algunes universitats espanyoles són millors que altres, tant en docència com en recerca i influència social. Prou doncs de pretendre que com hi ha cafè per quasi tots, el cafè és a tot arreu igual de bo o dolent. Aquí també t’espero. Hi ha i pot haver-hi una bona universitat per a molts; però pot i ha de ser diferent pels qui s’exigeixin i mereixin més (per exemple, més recerca i més exigència). Sí, posar-nos d’acord en com aconseguir-ho és menys fàcil que criticar la incúria del PP.
Quarta: les universitats i les autoritats de qui depenen han de reforçar i explicar millor els mecanismes interns i externs d’inspecció i avaluació que apliquen per evitar estafes i garantir la màxima qualitat interna i valor social.
I cinquena, prepara’t: l’avaluació d’aquesta qualitat i resultats –especialment la dels professors– ha de tenir unes conseqüències específiques (les adequades a l’educació superior), i també conseqüències semblants a les que els resultats del treball tenen en altres parts del món laboral. I sí; per què eximir als professors de l’acomiadament quan aquest procedeixi? No s’atenen a les conseqüències d’un treball deficient cada any milers de persones i empreses? Ah, clar, és que llavors caldrà fer cas als qui lúcidament proposen justes i eficients transformacions del sistema de funcionariat, tan encallat als segles XIX i XX. També aquí la universitat pot obrir camins, i adaptar fórmules que estan funcionant en moltes empreses i organitzacions públiques i privades.
Difícil? Per descomptat
Els canvis que hem de fer per que la universitat ens doni més no són inevitables. Els que actuen com Cifuentes –molts– no els volen. Alguns dels títols que les universitats “atorguen” són legalment impecables però inútils. Podem i ens hem d’exigir més. Gens fàcil. Un valent responsable universitari anglosaxó va dir: “The problem is not to hire, the problem is to fire” (el problema no és contractar sinó acomiadar). A Espanya els tenim tots dos. Almenys a Cifuentes l’han acomiadada, vaig pensar primer, quan va dimitir. I ara resulta que torna ni més ni menys que a la universitat. Increïble.
Però si una part del problema afecta també a l’imperi universitari anglosaxó és que el mercat, l’elitisme i l’ultraliberalisme no garanteixen ni la qualitat universitària ni els seus beneficis socials. Tampoc el progressisme fàcil, populista. La incúria d’aquest tresor –el menyspreu dels retorns socials de la universitat– és el que em sembla més greu de les “actituds peperes” que algunes persones tenen davant els màsters fraudulents i de pacotilla. Més enllà de Cifuentes, més enllà del PP, no és un problema que ens exigeix més esforços a tots?
