Les parets es converteixen en l’instrument fonamental de comunicació utilitzat pels estudiants, mitjançant la tècnica dels grafiti. S’escriuen normes, reflexions, desitjos, propostes i cites de pensadors i poetes. En el substrat de fons batega sempre la crítica a la universitat capitalista la funció de la qual és formar als futurs quadres executius per a l’explotació de la classe obrera i per ingressar en els grans negociats militars i polítics. Heus aquí una mostra de deu missatges icònics de la revolta parisenca del 68.
1. Sigueu realistes, demaneu l’impossible. Les facultats ocupades i els carrers són espais per compartir somnis i esbossar utopies de tot tipus. Per a això es dóna camp per córrer a la creativitat i a la imaginació, considerada no com un do sinó com l’objecte de conquesta per excel·lència. Es tracta d’explotar sistemàticament l’atzar i l’espontaneïtat, lluny de qualsevol dogma o pla prèviament establert. Es viu intensament el moment present amb l’ànim de desprendre’s de lligams i prejudicis. Hi ha una actitud constant de rebot, però mai de resignació, enfront de l’ordre social establert. De la reacció es passa a la creació: artística i política, personal i col·lectiva. Perquè els desitjos es prenen com a realitats.
2. Heràclit retorna. Fora Parmènides. Així és. Mentre que per a aquest últim filòsof el món és estàtic i no existeix l’esdevenir per a Heràclit és just el contrari i, com a conseqüència, tampoc existeix un únic camí que ens arriba a la veritat, i manifesta una especial preocupació per l’explicació del per què dels canvis. Ho fa sense acollir-se unidimensionalment al racionalisme sinó obrint la mirada a altres marcs explicatius. Aquesta perspectiva coincideix amb els cànons del moviment surrealista i dadaista on es qüestiona la lògica racionalista, en la mesura que es considera que aquesta restringeix la llibertat, el somni i la imaginació.
3. Un policia dorm en cadascun de nosaltres, cal matar-lo. S’insisteix de manera vehement a combatre i alliberar les pulsions i comportaments que, de manera inconscient, se sosté que estan molt arrelats a les nostres ments. Conductes que tenen a veure amb els mecanismes de repressió i autorepressió llegits en clau psicoanalítica. És evident que aquestes s’exerceixen de manera més visible en les diverses institucions de l’Estat –sobretot dins de les anomenades forces de l’ordre– però habiten també a la vida quotidiana de totes i cadascuna de les persones. I si no s’alliberen les cotilles autoritàries no és possible la tan somiada revolució moral i política, individual i col·lectiva.
4. Els que parlen de revolució i de lluita de classes sense referir-se a la realitat quotidiana parlen amb un cadàver en la boca. Aquest és un dels mantras de la revolta estudiantil: no pot transformar-se la societat sense canviar la vida; i, per tant, la revolució ha d’afectar abans a la subjectivitat del subjecte –per tal pugui trencar les seves cadenes interiors– que a l’estructura social. Perquè el personal és profundament polític. Es tracta d’acabar amb la vida quotidiana del capitalisme que la redueix a una pura mercaderia i amb la institució universitària i escolar que fabriquen productes culturals al seu servei; i substituir-la per una vida en comú emancipadora on junts o per separat es permeti exercir el principi democràtic de ser educats en l’autodeterminació.
5. La poesia és al carrer. Els poetes, sobretot els surrealistes, amb l’expressió dels seus desitjos i somnis, estan molt presents en els murs, debats i pamflets. Encara que en realitat tot passa pel carrer: l’art, la política i l’ensenyament. La barricada adquireix un fort poder simbòlic: “La barricada tanca el carrer, però obre el camí”. S’evoca la imatge d’una subterraneitat urbana que emergeix com a conseqüència d’un sisme desconegut on les llambordes són elements alliberadors que en aixecar-se destrueixen l’urbanisme capitalista i deixen veure la platja, metàfora de la nova vida. D’altra banda, el carrer és l’espai del debat lliure, de cert desordre i del contrapoder estudiantil.
6. Queda terminantment prohibit prohibir. S’expressa el desig d’exercir la màxima llibertat: en l’ús de la paraula; en el fet de poder pensar per un mateix sense que intervingui imposició ni condicionament de cap tipus; en el que es vol estudiar i aprendre; en el funcionament intern de les institucions: ja sigui de les facultats o de les residències, on s’exigeix que s’acabi amb la prohibició que els nois puguin entrar a les habitacions de les noies. Es qüestionen radicalment les normes i costums que prohibeixen l’amor lliure, perquè s’entén que tampoc hi ha revolució social sense revolució sexual. Com diu A. Breton, una les icones del maig francès, la regirada creadora s’il·lumina a través de tres camins: la poesia, la llibertat i l’amor. “No volem un món on la garantia de no morir de gana es compensa per la garantia de no morir d’avorriment”.
7. Oblidin-se de tot el que han après. Comencin a somiar. Es crida a la desobediència i a prescindir del currículum oficial que encarna l’ordre i la tradició del vell món i que no mereix una altra destinació que la destrucció. Cal partir de zero, des d’una pàgina en blanc, per desplegar l’energia creadora estudiantil que ofereixi alternatives a l’educació tradicional, classista i burocratitzada. En aquest nou relat es prioritza la motivació i la curiositat de l’alumnat per sobre de l’esforç i la disciplina; es confia en la seva imaginació i espontaneïtat; i s’aposta pel seu protagonisme en l’elecció i construcció del coneixement. El caràcter espontaneista i la brevetat del procés revolucionari del 68 no van precisar els models alternatius més que en les seves línies generals. Encara que, com es comenta a l’article anterior, sí va prendre referents de cert calat pedagògic.
8. Professors, vostès ens fan envellir. La docència universitària, que s’estima mediocre i encotillada és en el punt de mira i és objecte de les crítiques més àcides i contundents. La joventut estudiantil és conscient de les seves mancances i oportunitats, que expressen més o menys així: la veritat és que avui no podem mostrar com podrien donar-se la classes d’una manera nova i més útil, perquè no ens ha estat permès, però si podem interrompre-les impedint que els professors segueixin amb la línia que els ha imposat el poder; i podem obligar-los a discutir els arguments que ens interessen i que poden servir-nos en el futur per a les nostres vides quotidianes i professionals. Es boicotegen les classes tradicionals i en alguns casos s’organitzen seminaris paral·lels amb docents triats pels estudiants.
9. Als exàmens respon amb preguntes. S’impugnen els exàmens com a instrument servil de promoció social i jeràrquica, que exclou als fills de la classe obrera; i es planteja la supressió de les proves memorístiques i la seva substitució per l’avaluació contínua. Torna Sòcrates amb les seves preguntes que obliguen a pensar per comprendre millor el món i la condició humana; i torna Hamlet amb els seus dubtes que desafien les respostes correctes i les veritats absolutes. La racionalitat tecnocràtica es posa potes enlaire. No podia ser d’una altra manera perquè la filosofia i l’esperit del 68 abominen de tot tipus de classificació i control.
10. Ser lliure el 1968 és participar. I no de qualsevol manera sinó a partir de la democràcia directa, el poder estudiantil i l’autogestió, prenent com a fites històriques il·lustratives la Comuna de París, els consells obrers, els soviets dels primers compassos de la revolució soviètica i la revolució proletària de 1937 durant la Guerra Civil espanyola, a través de les col·lectivitzacions agràries i industrials. Daniel Cohn-Bendit, un dels més lúcids i significats dirigents estudiantils, ho tenia molt clar: “Volem l’autogestió de la Universitat, no la cogestió compartida amb els professors i les diverses autoritats. No, volem pura i simplement l’autogestió. La Universitat és de qui la fa servir, i qui la utilitza són els estudiants. És clar?, Per tant, som nosaltres els qui hem de governar-la en el futur”.
