Primera escena. Entre aules i passadissos
Nou del matí. Mentre espero al vestíbul l’arribada de Ramon Grau, que està resolent un conflicte amb un alumne, la meva mirada es deté en un plafó on es destaquen les cinc idees del seu projecte educatiu: el principi d’activitat de l’estudiant; la personalització dels aprenentatges; el foment de l’autonomia/la presa de decisions; les agrupacions heterogènies; i la transversalitat en el treball dels continguts. Una sintètica carta de presentació per a la jornada de portes obertes. Però el més cridaner és l’àmplia informació entorn de la violència de gènere. Un gran cartell: “Dia internacional de les dones”. Un tríptic: “No deixis que la teva parella et controli”; els resultats d’un qüestionari entorn d’aquesta qüestió; i una sèrie de mans dibuixades amb missatges: “No més menyspreus contra nosaltres”; “No més assetjament sexual”… Ramon em saluda i em comenta que demà hi ha vaga estudiantil contra la sentència de la Manada: “Sí, és molt necessària, però a mi m’agradaria que s’hagués debatut més a les tutories, perquè és un tema molt preocupant”.
Iniciem el recorregut per l’institut observant discretament com es treballa a les diferents classes: “Fixa’t que aquí no hi ha pupitres i gairebé sempre es treballa en equip. I als professors els veuràs sempre escoltant, preguntant, recolzant i orientant a cada petit grup. El seu objectiu és gestionar l’aula”. Ens detenim per contemplar una maqueta sobre els edificis del barri dissenyada en 3D, fruit d’una activitat de geometria urbana. Amb el mateix disseny s’exposa una altra maqueta sobre les antigues fàbriques del Poblenou, amb el propòsit de fer un recorregut per les xemeneies del barri. Va ser un encàrrec del districte. Hi ha treballs globalitzats a partir de centres d’interès que defineix el propi centre (els TGCI) i hi ha treballs globalitzats, com és el cas, que neixen de propostes externes (els TGPE). “Aquests projectes tenen tres components: recerca, creació i servei –es prioritza un o s’articulen els tres–. És que el text, el que s’ensenya, només té sentit i emociona quan té un context. Per això és important que l’alumne pugui crear alguna cosa i vegi la utilitat i aplicació del coneixement”.
Els treballs globalitzats en 1r i 2n d’ESO i els blocs de recerca, creació i servei tenen una durada de 5/6 setmanes amb una càrrega horària de 8 i 6 hores setmanals respectivament. Mentre aquest alumnat realitza un sol bloc a la setmana el de 3r i 4t d’ESO en pot seguir dos simultàniament. Les matèries instrumentals –matemàtiques, català, castellà i anglès– es mantenen a part, i l’alumnat es barreja contínuament dins d’un mateix nivell. El Quatre Cantons s’inspira en tres principis: formació integral, equitat i excel·lència, entesa com l’èxit per a tot l’alumnat a partir del desenvolupament per part de cada estudiant dels seus talents i la compensació de les seves mancances.
Aquest institut aprofita de manera intensa i permanent el capital cultural del territori per a l’execució dels seus projectes. Per a això estableix col·laboració amb universitats, centres de recerca, museus, entitats, empreses… “Cooperem, per exemple, amb centres de dia que ajuden a persones afectades per la malaltia d’Alzheimer. L’alumnat, per exemple, ha de preparar i conduir una sessió d’estimulació cognitiva a partir d’estímuls visuals i auditius, o pintar un quadre amb la mateixa tècnica que utilitzen les persones afectades. Prèviament, reben xerrades d’investigadors, metges i terapeutes que els ajuda a situar-se; i es treballa el sistema nerviós, l’encèfal i les seves alteracions. Són continguts que els toquen emocionalment i que els permet donar sentit a la realitat i construir significats basats en l’experiència”.
Seguim per altres passadissos. Les parets estan plenes de vida amb murals sobre diferents llocs del món, sobre la desaparició del mar d’Aral… “També hem treballat a fons el drama dels refugiats de Síria”. Nou cop d’ull a les aules: sovint hi ha més d’una pantalla i se’ls veu treballar amb les tablets, mai amb llibres de text. “En el nostre entorn, la connectivitat de l’aula a internet, que facilita el treball de recerca, de cerca d’informació, s’ha convertit en una condició sine qua non. Això els permet crear vídeos, reportatges, collages, pòsters,… És un canvi de registre per generar aprenentatges”. Es percep un ritme de treball intens però tranquil, amb un soroll molt controlat. El mateix succeeix quan els nois i noies surten de classe i baixen per les escales. Ramon em fa notar que aquí hi ha molt respecte per tot el que s’exposa i amb l’ús del material. “Veus aquesta paret del fons? Connecta amb la sala Beckett –un teatre molt emblemàtic del barri–, on un grup de vint nois ha de crear una petita obra entorn d’una problemàtica de l’adolescència, amb totes les passes i tasques que això comporta. Al final hi ha una lectura de l’obra, a la qual també es convida a les famílies, per part d’actors professionals. És un moment molt especial”.
Segona escena. El director que impulsa un projecte de canvi.
A Ramon Grau (1955) li queden dos cursos i poc més per jubilar-se. Llicenciat en Ciències, especialitat de biologia, ha passat per tres etapes docents clarament diferenciades. Primer, a l’escola dels Jesuïtes de Casp (Barcelona). La segona, després de treure les oposicions, va entrar al Badalona-9, un dels centres capdavanters en l’aplicació de la LOGSE, la reforma socialista. “Vaig passar de ser un corredor de marató a un jugador d’equip”. En efecte, en un entorn socialment molt desfavorit, es va forjar en el treball col·laboratiu i li va obrir els ulls a altres maneres d’entendre l’educació i a descobrir les ganes d’aprendre de l’alumnat. I la tercera fase comença al Quatre Cantons, des dels seus inicis el curs 2011-2012. L’Administració li va encarregar liderar el projecte en aquest centre de nova creació, una modalitat organitzativa que li permetia triar als sis primers professors per formar un equip. Amb el temps el claustre s’ha anat conformant amb dos tipus de docents: els de perfil estructural (segons l’actual decret de plantilles del Departament d’Ensenyament l’equip directiu pot triar fins a la meitat d’aquestes places en funció de les necessitats del seu projecte educatiu, encara que en la pràctica solen ser menys). En concret, aquest institut disposa de 14 professors amb perfils i amb altres 22 professors definitius per concurs de trasllat. “Amb els uns i els altres formem un claustre magnífic”.
En l’ADN d’aquest centre hi ha tres idees clau: “La primera és personalitzar el procés d’aprenentatge on, a través de la motivació i l’adquisició de les capacitats necessàries, tot l’alumnat trobi el seu propi camí. La segona és l’aprenentatge profund –en contraposició al memorístic i fungible–, que puguin construir una bastida que els permeti seguir aprenent més endavant, quan siguin grans. I la tercera és que no s’aprengui repetint el coneixement sinó creant-lo i situant-lo en un context. Treballem el pensament analític, el pensament crític lligat a la resolució de problemes complexos, i el pensament creatiu.
A mig matí, Grau es reuneix amb les altres persones de l’equip directiu –cap d’estudis, coordinador pedagògic i secretari– per preparar el claustre de la tarda. Entre els quatre van confeccionant l’ordre del dia. Parlen dels resultats de les competències bàsiques que, comparativament i com en cursos anteriors, són superiors a la mitjana de Catalunya; de les preinscripcions on la demanda ha estat molt superior a l’oferta; de l’augment d’alumnes per aula –passaran de 24 a 25– per una decisió de l’administració en el repartiment; de les vacants i els repetidors de Batxillerat: al Quatre Cantons només n’hi haurà un o cap; de la puntualitat dels alumnes, doncs n’hi ha vint-i-dos –el 5% del total–, sempre els mateixos, que arriben tard. També els retards afecten a mitja dotzena de professors: “Això cal parlar-ho”; i de la neteja de les aules: “L’ordre és molt important perquè et dóna una sensació de pau”; i de l’emmagatzematge, sempre complicat, del material: “Caldrà posar armaris als passadissos”. També decideixen comprar tamborets alts per als laboratoris. “Al juliol, no cal deixar-ho per al setembre”. La sessió es tanca amb la convocatòria d’una altra reunió. “Va bé el dilluns, pregunta la cap d’estudis?”. “Aquest dia no puc –tèrcia Ramon–, m’han convocat per parlar d’un projecte de convivència”.
Escoltant-lo te n’adones que, com a director, té una visió molt holística del centre, que controla tots els detalls i incidències de la seva gestió quotidiana i que sap treballar en equip. No obstant això, hi ha alguna cosa que vol deixar molt clar: “Jo sóc professor abans que director i company abans que director”. Per ell la funció directiva té dos components: la gestió, que reconeix que de vegades l’atabala per l’excés de responsabilitats i la burocràcia de l’Administració; i l’impuls pedagògic: “Ser capaç de dissenyar una política, un projecte. S’ha de saber què fer i com actuar. I això només pot fer-se en equip. Això és el més important. El problema d’alguns centres és que només gestionen perquè no hi ha res a impulsar, no hi ha projecte”. Li preocupa la lentitud dels processos de canvi, que tot el professorat arribi al mateix lloc.
Tercera escena. El professor que sedueix l’alumnat.
Són moltes les imatges i metàfores que podrien associar-se a en Ramon veient-lo impartir un parell d’hores seguides de classe: actor, empàtic, orientador, acompanyant, reflexiu, entrenador… O podríem dir senzillament que és un bon mestre que s’entusiasma amb el seu treball, malbaratant una extraordinària energia des del primer fins a l’últim minut, utilitzant tot tipus de recursos i gesticulacions expressives per captar l’atenció i aconseguir un eficient ritme de treball. Aquesta és una altra de les màximes: que l’alumnat treballi molt a l’institut per evitar fer-ho a casa, on la càrrega de deures acostuma a ser lleugera.
Comença la seva classe en un dels cursos de primer d’ESO, amb 23 alumnes. Aquesta reducció de la ràtio habitual es realitza mitjançant un desdoblament dels grups a cada nivell per afavorir la personalització dels aprenentatges. A l’aula hi ha pantalla digital i televisor on tot l’alumnat, distribuït en sis grups, pot connectar-se amb la seva tauleta. La sessió d’avui –en porten unes quantes– versa sobre les civilitzacions antigues: Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma. Estan bastant familiaritzats amb el tema perquè ja l’estan acabant. Després de treballar l’eix cronològic per situar-se, han estat recollint i comentant informació relativa a l’època: on vivien; com s’organitzaven; les aportacions culturals i coneixements importants; i la religió. A manera de recordatori Grau escriu sobre la pissarra els noms d’alguns déus egipcis: Nut, Geb, Osiris, Shu,… Conversen sobre la identitat de cadascun d’ells. Contínuament llança preguntes: ”Recordeu com es representen? Alguna deessa?” Després projecta una imatge d’aquesta mateixa civilització: “Què veieu?… No us n’adoneu que passen moltes coses?… Alguna hipòtesi?… És interessant veure com les religions es converteixen en mites i creences. És legítim tenir creences i tenir fe amb els déus i amb les persones”. I tot seguit es confecciona entre tots una llista de les religions monoteistes i politeistes.
Després de mitja hora d’intensa interactivitat reparteix tres tiretes de paper amb preguntes diferents per cada grup, que les han de respondre en quinze minuts. Les tauletes entren en acció: cerques individuals i intercanvis de parers per construir un relat conjunt. Ramon camina d’un costat a un altre parlant i aclarint dubtes a cada taula. Es posen de seguida amb la tasca, es crea un ambient de treball concentrat però relaxat i les distraccions són esporàdiques, encara que no passen desapercebudes al professor, que intervé en tot moment.
Silenci. Arriba l’hora de les presentacions. “Heu treballat molt bé”. Surt el primer grup. “Expliqueu qui sou i què explicareu”. Parlen dels faraons, de les proves d’ADN que els van fer, dels cinc noms que tenien… “Vosaltres també teniu diversos noms”. Fan càlculs sobre els anys que van governar. “Millor escriure’ls”. “Què fan els reis de vegades?” La conversa, amb preguntes i respostes creuades a tota la classe, es tanca amb un aplaudiment. Li segueix una altra presentació en la qual es respon a aquesta pregunta: “Atenes i Esparta eren dues ciutats gregues famoses per les seves rivalitats; on estaven situades? Per què tenien conflictes?…” Projecten un mapa a la pantalla, les localitzen, enumeren alguns conflictes i destaquen el seu caràcter militar. “Voleu preguntar alguna cosa… els que vau treballar Grècia? Fixeu-vos que les disputes econòmiques entre ciutats ja existien en aquell temps i que també avui segueixen en alguna ciutat com la nostra”. “Aquí –m’explica Ramon en un dels escassos parèntesis que es permet– fins ara no hem fet cap examen però han fet entre quinze i vint presentacions”.
La dinàmica es repeteix amb una nova tanda de preguntes, consultes i presentacions en les quals en Ramon els estimula i els reconeix sempre el treball: “Anem. Molt bé. Correcte, però torna a explicar-ho més a poc a poc perquè tots ens n’assabentem. Les imatges estan molt ben seleccionades. Heu redactat un text per tenir-ho clar?” A un grup li toca documentar qui eren, què feien i com vivien els esclaus egipcis. Un altre ho fa sobre l’origen de la marató. I un tercer sobre la Barcelona romana: han de localitzar els vestigis que queden. Al final de la classe, prop de les dues de la tarda, li pregunto d’on treu tanta energia. Se’m queda mirant i deixa anar: “És qüestió d’organitzar-se i d’optimitzar els recursos”. Qualsevol professor pot entrar a la classe d’un altre per veure com treballa, i molts ho fan. De ben segur que quan observin les classes de mestres com en Ramon n’aprendran un munt.
Qüestionari sobre idees i aficions
- Un moment especialment feliç en la vida de l’institut
Els treballs de recerca d’alumnes de Batxillerat seleccionats entre els millors del barri i de Catalunya. I l’absència d’absentisme del centre: un alumne de 550.
- Un moment desagradable
La desconfiança i atac d’algunes famílies partidàries de la pedagogia més tradicional.
- Algun tret distintiu de l’alumnat actual.
Les ganes d’aprendre i d’entusiasmar-se quan se’ls ofereix un aprenentatge amb sentit.
- El més important del professorat.
Compartir discurs, en la teoria i en la pràctica.
- La innovació educativa.
Ha d’aconseguir més i millor aprenentatge, optimitzant l’organització, els temps i espais, l’ús dels més diversos recursos i l’actuació del professorat des d’una perspectiva holística.
- Les xarxes.
Només serveixen si aconsegueixen impactar en una millora de l’aprenentatge als centres. I això està per veure, perquè els canvis són molt lents.
- Un desig educatiu.
Seguir avançant, no quedar-se immòbils i poder anar donant respostes a les noves necessitats.
- Un llibre sobre educació.
Aprenent a aprendre i Teoria i pràctica de l’educació, de J.D.Novak.
- Una novel·la.
Matar a un ruiseñor, de Harper Lee.
- Una pel·lícula.
Blade Runner, de Ridley Scott.
- Una afició.
El joc Candy Crush.
- Un esport.
Handbol. Vaig ser jugador i entrenador.
- Una ciutat.
Barcelona.
- Un paisatge.
Una platja de Menorca, qualsevol.
- Un problema social.
Haver de deixar la teva casa.
- Un somni.
Anar a l’Antàrtida.
