Existeix un abans i un després de la vaga del 8M per a les alumnes de l’institut Dominiques de l’Ensenyament de Barcelona. I per als alumnes. I pot ser que per a molts professors. La seva és la història del despertar feminista d’un grup de noies que, al voltant d’aquella històrica mobilització, van decidir plantar-se davant els comportaments masclistes que rebien al centre i liderar un procés de transformació que va camí de contagiar tota l’escola.
“Les que van anar a la vaga van venir després a classe molt motivades, i entre totes vam demanar els professors que ens deixessin un espai no mixt perquè les noies poguéssim compartir el que hem sofert durant anys”, relata Paula Ayuso. Va ser una trobada en el qual les 40 alumnes de 4t de l’ESO van posar sobre la taula comentaris, mirades, frecs, paraules, que les feien sentir incòmodes com a dones. “Vam veure que totes parlàvem del mateix, algunes vam plorar d’emoció, vam fer el clic”, relaten.
Van sortir d’allà amb una llista anotada en un paper. 37 episodis masclistes que havien sofert en aules i passadissos de l’institut, però sobretot al carrer, en discoteques o amb les seves parelles. Un mes després, i després de diverses sessions de tutoria i tallers no mixts per donar-les espais de confiança, van presentar la llista davant els nois. Aquella va ser una sessió catàrtica, segons relaten docents i alumnes. “A la meva classe vam estar en silenci molta estona després de llegir-ho”, assenyala Ayuso.
“Aquella sessió va ser el clic dels nois, que van començar a acceptar errors i predisposar-se al canvi”, resumeix Xavier Badenes, un dels tutors que ha propiciat aquest debat. El destí va voler que aquesta jornada coincidís amb la lectura de la sentència de ‘La Manada’. Un més dels fets d’aquest any 2018 que han contribuït, juntament amb la manifestació del 8M, a que el debat sobre el feminisme o l’assetjament s’hagi colat en molts àmbits socials a Espanya, entre ells les aules dels instituts.
“La vaga ha estat un punt d’inflexió per fer que els alumnes, i també els professors, anem prenent consciència; és una qüestió molt present en les vides dels adolescents, perquè l’institut és el seu primer espai de socialització mixt des que coneixen la sexualització i el desig”, argumenta Badenes.
Mireia Foradada, pedagoga i membre del programa Paranys de l’amor, que durant anys ha fet xerrades sobre violència masclista en instituts, percep un canvi en la “sensibilització” dels joves, però no una “transformació profunda”. “Moltes joves semblen més empoderades, saben què poden tolerar o què no, cada vegada hi ha menys lloc per a expressions masclistes, però cal veure si això acaba consolidant-se i provocant canvis”, planteja aquesta educadora.
No sortir a la pissarra per por de comentaris
Després de més d’una desena de sessions de tutoria, en les quals han discutit sobretot allò que els angoixa i com canviar-ho, les alumnes de 4t d’aquest institut preparen una sèrie de tallers del mateix tipus per impartir a les seves companyes de 1r i 2n. “Nosaltres no hem tingut ni un any per treballar-ho, tant de bo algú m’hagués ajudat a qüestionar-me si la meva classe era masclista en arribar a l’ESO”, reflexiona Eli Gràcia.
Que algú els hagués avisat que rebutjar un acte tan anodí com sortir a la pissarra per por dels comentaris no és alguna cosa normal. “Jo vaig estar una temporada sense fer-ho per por, i no és perquè sentis comentaris sobre el teu cul, però sí sorolls i rialletes i tots ens entenem. És molt incòmode”, valora Gràcia.
Els 37 episodis concrets que van compartir amb els seus companys no sortiran d’aquesta aula –la seva intenció no és fer-los públics, sinó provocar la reflexió–, però preguntades per això triguen molt poc a trobar altres situacions d’assetjament, encara que sigui de baixa intensitat. “Tenim 16 anys i, siguem sincers, ens toquem molt entre nosaltres, però algunes vegades les noies diem que no volem o no ens ve de gust, i això no impedeix que de cop algú et toqui el cul o se t’acosti”, relata Ayuso.
“Això no és greu, però jo no tinc per què viure-ho”, expressa aquesta alumna. I una de les seves companyes afegeix: “I mira que pel que parlem amb altres amigues de fora, el nostre institut és molt millor en aquest sentit, i la majoria de nois de la nostra classe ho ha rebut molt bé”.
Del seu periple per instituts de tota Barcelona, la pedagoga Foradada identifica sobretot dos principals tipus de discriminació de gènere. La primera, la que té a veure amb les valoracions del físic. “La pressió pot ser brutal, sobretot la gordofòbia, però també el rebuig cap a la que no té molt pit o cap a la que és massa andrògina”, detalla. La segona és l’anomenada ‘estigma de puta’. “La por al fet que em diguin puta per relacionar-me sexualment de forma lliure o per vestir de forma suposadament provocativa”, prossegueix Foradada. I afegeix una tercera, la que ve del professorat. “Moltes vegades és el docent qui li diu a l’alumna que va provocant i que es canviï”, sosté.
En el cas de Dominiques, el treball s’ha centrat en la relació entre nois i noies, però això ha conduït al fet que identifiquin el masclisme també quan ve del centre. “L’altre dia van demanar per megafonia quatre nois forts per moure unes taules, no tornarà a passar”, bromegen les alumnes.
L’impacte en els nois: “Et quedes sense paraules”
Enric Chueca explica que ell sempre s’havia tingut per un jove conscienciat, amb moltes amigues que ja li havien confessat alguns problemes, però això no li va evitar la sorpresa el dia que els van treure la llista. “Ens vam quedar sense respiració; encara que alguna cosa ja me l’esperava em va impactar igual”, relata.
“La majoria de joves no se senten interpel·lats en el seu dia a dia quan es parla de masclisme; canviar això és fonamental”, sosté Gemma Altell, psicòloga en la Fundació Surt. És el que li va passar per exemple a David Gracián, segons explica ell mateix: “Al principi de les sessions no m’ho prenia seriosament, a ningú li agrada que li diguin masclista, i menys si està a favor de la igualtat, però és que les històries ens van impactar tant que vam veure que calia canviar coses”, sosté.
El seu company Chueca pren el seu argument i ho amplia: “Hem ampliat el nostre coneixement, abans hi havia conductes que no sabíem que eren masclistes i ara sí”. “Teníem inculcades coses a nivell micro com tendir a aixecar la veu quan parla una noia com si la teva opinió fos més important”, exposa. Aquest i altres exemples són els que ells també abordaran amb els petits de l’institut.
El treball amb els nois és gairebé més delicat que el de les noies, perquè potser no només han d’aprendre a distingir els tics masclistes i l’assetjament, sinó aplicar-ho al seu dia a dia. “Hi ha diverses fases en ells. Primer, negar que siguin un grup masclista, després minimitzar-ho, i al final començar a comprendre-ho i adoptar una voluntat de canvi”, analitza el tutor, que afegeix que si escau hi ha alumnes en cadascuna d’elles, i sobretot molts casos “esperançadors” que han fet tot el recorregut.
Per a això Badenes creu necessaris exercicis com el que les noies els confrontessin amb les seves 37 raons. “Són les seves companyes de tota la vida, les seves pròpies amigues, les que els ho diuen i comparteixen emocions”, exposa el docent.
La discriminació de gènere en l’era de les xarxes
Una de les assignatures pendents que segons les joves de Dominiques encara no han abordat prou és el masclisme en les relacions de parella. Una enquesta del CIS va encendre totes les alarmes en 2015 en constatar que un de cada tres joves percep com a “acceptables” o “inevitables” conductes com controlar els horaris, amistats o activitats de l’altre.
“L’adolescència es construeix sobre models de l’amor romàntic, de dona submisa, com les pel·lícules de Disney o Crepuscle, encara que això s’aferma sobretot en una etapa més infantil”, desenvolupa Altell. Badenes ho viu en el seu moment a dia a l’aula: “Hem tingut alguns casos greus de relacions de parella en el qual elles estan massa pendents del mòbil per si ell ha vist el whatsapp i no ha contestat, o gelosia en nois pel comportament de la seva parella”.
“La necessitat de control dels nois de vegades és major que abans perquè es troben més descol·locats sobre quin ha de ser el seu rol davant unes noies cada vegada més autònomes”, sosté Altell. Davant això, tant les alumnes de Dominiques com els professionals coincideixen que potser caldria avançar les xerrades i debats sobre relacions a final de Primària o al principi de l’ESO per anticipar futurs problemes. I afegeixen que cal tenir en compte l’ús de les xarxes socials.
“La tecnologia ho amplifica tot, també la capacitat de control”, alerta Altell. Però les xarxes també tenen el seu costat positiu, i no és menor, segons la pedagoga Foradada. “Permet que el missatge feminista arribi via Youtube o Instagram a edats més primerenques que abans”, celebra. “Jo vaig entrar en contacte amb el feminisme de més major, llegint llibres i anant a debats, però ara hi ha vídeos virals sobre el ‘no és no’ o memes rient-se dels tics masclistes pertot arreu”, conclou la pedagoga.
