Fa dos anys, la Conselleria d’Educació fa presentar un pla experimental per escolaritzar als infants de 2 anys en les escoles públiques valencianes, macroestructures que, al nostre parer, fan molt difícil respectar les necessitats dels infants tan menuts.
De fet, des que es va implantar, diverses famílies ens han fet arribar mostres de la improvisació i la inadequació del pla, la qual cosa ens fa ratificar-nos en les hipòtesis que, al seu dia, formulàrem amb molta preocupació i pena en aquest article del Diari la Veu.
Dos cursos després que arrancara aquest pla (ja no tant) pilot, ens en continuen arribant exemples: aules habilitades sense finestres i sense canviadors de bolquers, aules plenes de taules i fins i tot amb una taula de mestres de Primària, espais plens de tanques que, en pro de la seguretat dels infants en un espai no pensat per a ells, els impedeixen la llibertat de moviments, tan necessària en aquestes edats; horaris inflexibles de 5 hores ‘lectives’ (el concepte mateix de ‘lectiu’ ja esgarrifa) i, consegüentment, infants que no dinen fins a les 14 h, famílies que no poden accedir i romandre a l’aula lliurement, criatures que no es queden al menjador i tornen de casa després de dinar i han de ser despertades a la força abans d’entrar a l’escola…
Motius més que suficients, sens dubte, perquè la Conselleria reflexione i rectifique de manera immediata sobre un pla en què s’ha prioritzat el factor econòmic (la gratuïtat), el qual defensem plenament, però que ha menystingut tots els criteris i experts pedagògics que, de manera unànime, el reproven.
No debades, aquest pla allunya radicalment l’educació infantil pública valenciana de l’esperit amb què s’han forjat projectes educativament capdavanters com Reggio Emilia o les escoletes municipals de Pamplona; i amb què, a casa nostra, va començar el 1979 el primer curs escolar al Patronat Municipal d’Escoles Infantils de València, una gran xarxa d’escoletes infantils (de 0 a 6 anys) de barri, cooperatives, obertes, participatives, respectuoses, arrelades i compromeses amb els moviments de renovació pedagògica.
Una xarxa pública que el PP va desmantellar en 1994 de manera unilateral i, com posteriorment va dictaminar el TSJCV, de manera il·legal, per afavorir la proliferació de les ‘guarderies’ privades actuals, moltes de les quals (fins i tot les municipals) estan en mans de grans empreses alienes a l’educació i que només busquen negoci.
El pla experimental posat en marxa fa dos anys per la Conselleria, però, esquartera més encara el malaguanyat cicle 0-6, i, de manera indirecta, afavoreix que s’assimilen les necessitats dels infants de 2 anys a les de criatures molt més majors pel simple fet que, per una mera decisió política, comparteixen ara un mateix edifici amb els infants de 3-12 anys.
D’altra banda, no podem oblidar dos aspectes claus quan parlem d’educació infantil, com són la ràtio, escandalosament excessiva, i les condicions laborals a què totes les educadores estem sotmeses, començant per un sou, segons conveni, vergonyós, que no es correspon, en absolut, a la importància i la responsabilitat que implica la tan delicada, i tan transcendental, etapa de 0-3 anys.
Sempre defensarem l’escola pública, perquè pública és la vocació amb què vam nàixer a recer del Patronat Municipal d’Escoles Infantil, i pública és la vocació amb què hem fet camí des de 1979, resistint i enfrontant-nos a la política educativa reaccionària, privatitzadora, elitista i mercantilista del Partit Popular. Però no era això, companys, no era això. No és això pel que tant hem lluitat i no és això el que els infants, les famílies i les professionals valencianes mereixem.
Malauradament, ens trobem en una societat en què l’única conciliació que es planteja és l’avançament de l’escolarització, amb la qual estem categòricament en desacord. Per això, mentre lluitem incansablement per conscienciar la societat, els estaments polítics i l’empresariat de la necessitat de comptar amb permisos molt més llargs, hem de treballar i dedicar tots els nostres esforços i coneixements per donar als infants la millor educació infantil possible, fet que passa també, per descomptat, per la dignificació de la nostra professió.
Necessitem escoletes públiques pensades per al 0-3, una etapa amb entitat pròpia, amb equips educatius amb condicions laborals dignes que permeten respectar els diferents temps, ritmes i necessitats dels infants, i abraçar i atendre la seua diversitat. Una educació infantil en un espai que puguen fer seu, ‘amanós’, proper i familiar, i que permeta l’entrada flexible i la presència natural de les famílies en el dia a dia; un espai agradable, no saturat i a la seua mida on els materials, adaptats a ells, estiguen al seu abast i en què les persones que l’integren formen un equip de professionals reduït i fix que conega la personalitat i les circumstàncies de cadascun dels xiquets i de les seues famílies; i que els els acompanye oferint-los el consol, l’afecte i la confiança que necessiten per sentir-s’hi segurs, desenvolupar la seua personalitat i satisfer el seu desig d’autonomia, exploració i experimentació a través del joc lliure.
Un espai també en què puga haver-hi una cuina pròpia, atesa la importància educativa que té el dinar, especialment en etapes més primerenques, i la qualitat que suposa poder oferir als infants menjar casolà, no processat i basat en aliments de temporada, frescos i de proximitat. A banda d’això, tindre la cuina a l’escola ofereix possibilitats molt enriquidores per als infants d’aquestes edats per a familiaritzar-se amb els nous aliments, ja que permet, per exemple, que puguen col·laborar amb el cuinar/a manipulant-los aquests aliments a l’aula (pelant carxofes, trossejant lletuga…), que puguen portar al cuiner/a allò que poden han anat a comprar al mercat del barri o del poble, etc.
D’altra banda, no considerem adequat que siguen els monitors dels càterings els que s’encarreguen de donar el dinar als infants de 2 anys, ja que les educadores som les persones de referència dels infants i, al nostre parer, les persones més adequades, per tant, per a acompanyar-los en una estona tan íntima, afectiva, delicada i educativament tan important com és el dinar en edats tan primerenques.
Aquest fet, però, no pot suposar que les educadores no tinguen el seu necessari temps per a dinar i el descans.
El tema, en conjunt, és força complex i malgrat que en l’article original hem ferit algunes sensibilitats (per això hem rectificat i demanat disculpes) de manera inintencionada perquè no hem sabut transmetre el que preteníem, només voldríem que quedara la nostra voluntat de lluitar per una educació infantil pública, gratuïta i de qualitat. Agraïm els comentaris, també els negatius, i, tot i que ens han fet sentir molt malament els malentesos originats, celebrem que, almenys, haja servit per visibilitzar allò que fem els i les educadores d’infantil, i la necessitat que posem el tema sobre la taula. Que en parlem, que ens escoltem, que intercanviem parers i experiències des del respecte, i que lluitem tots a una pel que tots volem.
I és que la volem pública, la volem gratuïta, però la volem a la seua mida i amb professionals amb condicions laborals dignes. I per a això no valen ocurrències, sinó que cal escoltar primer els experts (pedagogs, psicòlegs…) i també els mestres i els educadors que, alguns des de fa més de trenta anys, treballem per avançar contra corrent en el camí cap a una educació que acompanye de manera respectuosa i conscient els infants durant els fonamentals, apassionants i irrepetibles primers anys de la vida.
Nota de la redacció d’El Diari de l’Educació: Les autores d’aquest article han decidit reescriure’l arran dels comentaris i malentesos que havia provocat la primera versió. Advertim que potser alguns d’aquests comentaris no s’entenguin amb la publicació d’aquesta segona versió
