Benvolguts i benvolgudes,
Avui és un dia molt especial. Ja sou mestres. Els mestres dels nostres infants. Els mestres dels nostres ciutadans. Teniu una feina molt important. No la desaprofiteu. Ser mestre suposa un compromís personal, professional i ètic amb la construcció dels ciutadans i ciutadanes de l’avui i del demà. Implica ajudar a construir persones que siguin capaces de participar de forma plena en l’exercici d’una ciutadania activa. I per això, cal que la vostra acció s’adreci a que tots, absolutament tots els alumnes, adquireixin les competències per a fer-ho.
A vegades serà difícil, a vegades no tindreu les condicions que voldríeu per aconseguir-ho, però no podeu defallir. Alceu la vostra veu, organitzeu-vos, reclameu recursos, però no deixeu mai de confiar en la vostra acció educativa i sobretot no deixeu mai de confiar en les possibilitats d’aprenentatge d’un infant. Perquè sense confiança no es pot aprendre. I els nens i les nenes necessiten aprendre; aprendre competències matemàtiques, lingüístiques, relacionals, socials i polítiques; aprendre amb els altres i dels altres; aprendre a passar-s’ho bé i a comprometre’s.
Diu Jaume Cela que si un hospital només curés als sans no tindria cap sentit, doncs apliqueu la mateixa lògica a la vostra tasca educativa: no esteu aquí només per acompanyar a aquells que ho tenen tot de cara, esteu aquí sobretot per aquells que ho tenen tot en contra. És molt fàcil aprendre quan tens roba, menjar i uns pares que t’acompanyen i t’estimen. I no és demagògia. A casa nostra, a Catalunya, hi ha pobresa. Hi ha gana, desnonaments, pares empresonats, persones que han de deixar els seus països per trobar un lloc millor on criar als seus fills i filles i tot això és escola, forma part de l’escola. I com a professionals de l’educació no podem, donar-hi l’esquena.
Deia Freire que l’educació és sempre un quefer polític. I efectivament així és. Perquè s’ha d’orientar inevitablement a comprendre i transformar la societat; perquè ha d’habilitar per a l’adquisició de consciència crítica. No esteu aquí només per ensenyar continguts, que també, esteu aquí per formar ciutadans, per construir la societat del demà, una societat que volem més justa i cohesionada, una societat que ha de proveir d’igualtat d’oportunitats i condicions per a tothom.
Perquè si una cosa us ha ensenyat la sociologia (o això espero!) és que les accions individuals, els mèrits i l’esforç, són necessaris però no suficients per entendre les accions educatives dels diferents grups socials. La gent, els alumnes, les famílies, vosaltres, nosaltres, no ens esforcem si no trobem sentit en allò que fem. Per això, la vostra acció ha d’estar encaminada a construir significats, a dotar de sentit el procés d’aprenentatge de tot l’alumnat. No es pot aprendre si l’escola està desconnectada de la vida. Connecteu, interpel·leu, qüestioneu. No feu que els alumnes i les famílies més desafavorides hagin de triar entre l’escola i la vida. Perquè l’escola és vida i per això la matèria primera sobre la que s’ha de construir l’educació, com ens ha ensenyat Tonucci, ha de ser inevitablement la vida quotidiana dels nostres estudiants.
I sobretot, sobretot no jutgeu. Teniu i heu de tenir opinió. Però no esteu aquí per criticar les famílies, per dir si exerceixen de bones o males mares o atribuir-les la nefasta etiqueta de desestructurades. No esteu aquí per fer de jutges morals, esteu aquí per comprendre, per entendre, per qüestionar i qüestionar-vos. Pregunteu-vos perquè aquelles famílies o aquells alumnes no actuen com vosaltres espereu, pregunteu-vos per la seva vida quotidiana, pregunteu-vos per vosaltres mateixos, pel que feu o deixeu de fer i pel que podríeu fer diferent. Perquè sense preguntes no hi ha possibilitat de canvi i sense possibilitat de canvi l’educació no té sentit.
Molta sort i gràcies!
Barcelona, 25 de juny del 2018
