El hashtag #yomequejo ha estat l’últim. Amb ell es produïa una dura contestació a un tweet de David Calle en què asseverava: “Cada dia més cansat de tots aquests professors que no paren de queixar-se. Més autocrítica, menys queixes, més energia, més passió i menys excuses per justificar la seva mandra. Perquè aquest és l’exemple que donen als seus alumnes. I així ens va”. Calle, professor de suport -en acadèmia i a través de YouTube -va quedar entre els 10 finalistes el curs passat al Global Teacher Prize, i, des de llavors, com li va passar a César Bona, s’ha convertit en una mena de celebrity del terreny educatiu.
Cada día más cansado de todos esos profesores que no paran de quejarse. Más autocritica, menos quejas, más energia, más pasión y menos excusas para justificar su pereza. Porque ese es el ejemplo que dan a sus alumnos. Y así nos va.
— David Calle (@davidcpvm) June 15, 2018
Al seu tweet a manera de reflexió li van començar a ploure dures crítiques. En els primers moments, tractava de respondre-les, i fins i tot es mostrava satisfet d’haver obert un debat però, potser per la intensitat que va cobrar la topada a les xarxes socials, va acabar bloquejant, aclaparat, aquells comptes en què se li retreia el seu comentari. Arran de la polèmica, Calle va veure incrementar la seva nombre de seguidors a Twitter.
En certa manera, és com si el tweet de Calle hagués donat peu a una espècie de catarsi col·lectiva, sota el hashtag #yomequejo. El corrent crític amb la innovació educativa, amb els influencers i gurus, saltava a atacar Calle, que en un intent d’apaivagar els ànims s’autojustificaba i s’arrencava tal etiqueta. A dia d’avui prefereix no fer cap valoració d’aquest episodi, ja que no serviria, respon per telèfon, sinó “per tirar més llenya al foc”.
A veces, quejarse del sistema sirve para denunciar sus carencias. Quejarse del día a día sirve para descargar tensiones. Y nada de ello significa, que al día siguiente, no lo vuelvas a dar todo. Todo, y más. Pero quejarse de los compañeros, aprovechando tu posición mediática, uff
— Señorita Rotesmeyer 🍏💚❤️🩹 (@larotesmeyer) June 15, 2018
Y añado. Ni innovador, ni guru, ni experto en nada. Solo soy un padre de una niña de 15 años y un profesor de academia que dedica su tiempo libre, altruistamente, a grabar videos con un rotulador y toneladas de pasión para dar las mismas oportunidades a todos.
— David Calle (@davidcpvm) June 15, 2018
Aquest intercanvi pujat de to reflecteix bé el que per a l’investigador Iñaki Murua és Twitter: una “gran taverna digital”. És o s’hi ha convertit? “Es parla molt del canvi (per a mal), de l’ambient insuportable en aquest entorn, però jo segueixo pensant que depèn de a qui segueixis, amb qui et relacions, de quina manera aconsegueixes evitar en la mesura del possible el ‘soroll tuitaire’ perquè et resulti útil com a part del teu entorn personal d’aprenentatge”. Si és el cas, reconeix que no és molt de ficar-se en aquest tipus de batalles, “i a més en moltes d’aquestes controvèrsies intueixo que hi ha més d’un i de dos trolls (perfils anònims), amb els quals no m’agrada jugar-hi”.
Nando J. López , professor de ESO i Batxillerat en excedència, i autor de Dilo en voz alta y nos reiremos todos, Cuando todo era facil o #malditos16, assegura, per la seva banda, que sol participar “poc o gens” en baralles tuitaires: “Són molt estèrils. Al final són més una lluita d’egos, i hi ha gent que les aprofita per guanyar seguidors i popularitat”. El #yomequejo ha estat, en certa manera, una excepció, ja que López també s’ha sentit interpel·lat: “Em sembla molt important que es posi en relleu la realitat de les aules, sobretot arran de les acusacions de certs suposats influencers, que parlen simplement pel seu propi interès i jutgen el treball de tota la comunitat docent”.
“Aquest hashtag ha demostrat les mancances que hi ha a les nostres aules , sobretot a l’escola pública, la necessitat d’inversió … Potser per a mi el més significatiu de Twitter enguany és que per primera vegada s’ha qüestionat d’una manera rotunda i clara el concepte de guru, tota aquesta filosofia fàcil de gent que no està a l’aula o l’ha deixat però que creu que pot donar receptes o fórmules màgiques que realment no són aplicables a la realitat. La segona cosa que destacaria és el reconeixement del treball real del docent: enfront del concepte d’influencer, de guru, de la xerrada magistral en què suposadament s’aporten mètodes innovadors i trencadors, paradoxalment des d’una xerrada magistral, s’ha tornat a posar en relleu la feina quotidiana, diari, pràctic i de vegades molt dura de molts professionals”.
https://twitter.com/Nando_J/status/1007916738908971010
Segons Toni Solano , que retrata bé el que està sent aquest estiu a Twitter, “hi ha diversos debats continus que, sense ser trending topic , acaben polaritzant les discussions. El dels influencers és potser el més vistós, però hi ha altres: continguts vs competències, inclusió vs segregació, deures si, deures no…”. El primer , assenyala Solano, director de l’IES Bovalar de Castelló, es tracta d'”un clàssic que enfronta els tradicionals amb els innovadors: els que defensen un major pes de les competències es veuen acusats de renunciar als continguts i oferir un aprenentatge vacu, mentre que els que defensen els continguts reben acusacions de prioritzar la memòria i sabers poc duradors més enllà de l’examen “.
El segon enfronta als que reneguen de l’escola inclusiva, “que al·leguen que la manca de recursos i formació provoca una igualació a la baixa que, en tenir a classe nivells i capacitats tan diferents, el professor sempre ha d’avançar al ritme més lent” , i als qui la defensen, amb la igualtat d’oportunitats i la necessitat d’atendre la diversitat per bandera, “aportant més recursos perquè tothom pugui aprendre al seu ritme”. Pel que fa al debat dels deures, sempre torna, “sobretot a l’inici de les vacances”: “No hi ha estudis que avalin l’eficàcia dels deures, ni tampoc el contrari. Així que aquí seguim, amb els qui pensen que els deures marginen els qui menys ajuda familiar tenen i els que defensen la seva necessitat per assentar coneixements”.
Si el tweet de David Calle va encendre els ànims del corrent antiinnovador, el discurs de Francisco Tomás i Valiente en el lliurament dels premis a l’Excel·lència per a estudiants d’ESO, Batxillerat, FP i Ensenyaments Artístics Professionals de la Comunitat de Madrid, feia el mateix amb el debat entre excel·lència i equitat, i donava peu a interessants fils com el de Lucas Gortázar .
Per a molts, el debat sobre el bilingüisme, o millor, la manera en què s’està implantant, que ha donat peu a hashtags satírics com # bilingüismoCañí, és l’altra cara de la mateixa moneda, com mostra aquest fil de Maestra enfurecida. I en molts casos, la defensa del model des de l’Administració no contribueix sinó a revifar la polèmica.
A los docentes nos han acusado de adoctrinar en nuestras aulas.
Hoy respondemos.#YoAdoctrino pic.twitter.com/LPTgJTK5O7— YoAdoctrino (@YoAdoctrino) October 22, 2017
D’altra banda, al fil de l’actualitat d’aquest últim curs, al començament d’aquest, i després de les acusacions d’adoctrinament a les escoles de Catalunya, es va crear una campanya demanant respecte per la tasca dels docents i que se’ls deixi a part de els conflictes polítics sota el hashtag #YoAdoctrino. Un mes després, el hashtag #Fraudeinterino aconseguia una gran repercussió apostant per un pla per a l’estabilitat del col·lectiu. Va ser el curs, també, en que al penúltim ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, va voler recuperar, per enèsima vegada, el concepte de MIR educatiu, que també va donar lloc a un bon grapat de tweets a principis de 2018.