“Com és possible que uns joves integrats…?” Ripoll, amb els atemptats a la memòria

En els mesos posteriors a l’atemptat Carbonell va visitar diversos cops Ripoll, on van créixer la major part dels autors dels atemptats, amb la intenció d’apropar-se a la realitat d’aquests joves i a les reflexions de mestres i educadores que els van tractar. Per això aquest és el capítol més llarg del llibre, dividit en deu escenaris (aquí en reproduïm els quatre que giren al voltant de les visites al Ripollés).

La tesi del llibre és que l’actualitat política es cola contínuament a l’escola i que no es pot defugir si es vol comprendre una realitat cada cop més complexa, sigui al nostre voltant o arreu del món. “Invocar la neutralitat és una fal·làcia que no s’aguanta: amaga la realitat i no fa sinó legitimar l’ordre establert i els interessos dels sectors més poderosos”, escriu Carbonell, que a més de l’exemple dels atemptats parla també de diversos conflictes bèlics i mediambientals, així com de l’1 d’Octubre. L’Educació es política s’acaba de publicar però es va acabar d’escriure el 31 de març, segons subratlla l’autor.

Sisè escenari: primera estada a Ripoll amb les tècniques de Joventut

Vaig esperar a anar-hi després del rebombori mediàtic dels primers dies, quan es disposés de certa calma i distància per analitzar els efectes i les respostes davant dels atemptats. Va ser una jornada intensa, parlant i observant el treball que fan diàriament Anna Viñas i Clàudia Bassaganya, tècniques d’aquesta població de 10.583 habitants. Comenten que no podien donar crèdit a les notícies que van començar a circular per les xarxes i a les imatges que apareixien a la televisió sobre el que havia ocorregut el 17 d’agost:

No m’ho puc creure. No… no pot ser! Com que la informació s’anava donant amb comptagotes, vivíem amb l’angoixa que no hi hagués més joves implicats de Ripoll. És que a bona part d’ells els coneixíem! Havien passat pel Punt d’Informació Jove… Ens preguntàvem com recuperaríem la normalitat a principis de curs en obrir el Casal de Joves i com reaccionaria la població. (Jaume Carbonell, El Diari de l’Educació, 2018a)

Com no podia ser d’altra manera, van condemnar l’atac i es van solidaritzar amb les víctimes dels atemptats, però, igual que van expressar altres educadores del municipi, els seus dolors i les seves mirades i pensaments es van concentrar en aquells joves als quals també consideraven víctimes, i als quals no volien ni podien anomenar terroristes. Perquè volíem mostrar i explicar «Les dues cares d’una mateixa moneda», com titulen la xerrada que han compartit a la Universitat de Vic. Què els va portar a cometre aquests atemptats? En què van fallar les polítiques socials? Per què no es va poder prevenir? Són molts els perquès que van quedar sense resposta: «És que no teníem cap model de referència, els recursos per gestionar tot això. Partíem de zero i havíem d’omplir un full en blanc. Ens ha obligat a preguntar-nos i replantejar-nos moltes coses a nivell personal i professional, que mai t’hauries imaginat».

Mai a la vida el cap els havia donat tantes voltes, encara que també sorgia l’oportunitat d’emprendre un nou repte educatiu. Com han crescut aquestes dues noies arran d’aquella tragèdia!

Els primers dies van ser convulsos i plens de desconcert. «Sorties al carrer i et creuaves amb quatre-cents policies i sengles periodistes que anaven a la caça de persones que coneixien aquests joves, buscant la morbositat. El 29 d’agost té lloc la primera trobada tècnica i de dol amb les persones que treballem amb els joves i les famílies». La convoca i modera Pere Tallada, tècnic de Polítiques Migratòries de la Generalitat de Catalunya de la zona, i hi assisteixen representants dels diversos àmbits i serveis, com els socials, el de joventut, el d’educació, el de la policia… A partir d’aquí es desencadena una cadena de preguntes que es comparteixen i que aprofundeixen en diversos fòrums: «Què estem fent malament?», «Eren joves integrats?», «Estem parlant d’inclusió?», «Com és que no ens n’havíem adonat?», «Es podria haver evitat?», «Quines mancances tenien perquè arribessin a fer això?», «És un tema de mancances?», «Per què a Ripoll, que té un índex d’immigració baix (el 10,42 %) i no hi ha conflictes?», «L’absència de conflictes és sinònim de convivència?» o «Per què les persones bones fan coses dolentes?».

En la reunió es va fer la mateixa pregunta a tots els tècnics: «Què és per a tu la inclusió?», i aquesta fou la resposta més comuna: «Sentir-se part sense sentir-se jutjat». Una cosa que té a veure amb l’horitzontalitat, amb el coneixement i el reconeixement, amb la crítica al model assimilacionista i amb l’aposta per la interculturalitat. L’Anna i la Clàudia ho expliquen així: «Per més que et sentis català de Ripoll, per més que participis en diverses entitats, si no et reconeixen… Cal partir de relacions horitzontals, on una cultura no és més important que l’altra».

A partir de l’octubre es crea una estructura participativa i flexible segons les necessitats –grup impulsor, equip operatiu, comissió d’assessorament i grups de treball–, adreçada a anar construint un nou model de convivència. Així mateix, de forma paral·lela s’organitzen processos de dol per als agents socials i educatius, per a les famílies i per als amics i coneguts d’aquests joves. «Entre aquests es van despertant sentiments barrejats de ràbia i tristesa, de manera més visible o més oculta». I també es preparen determinats protocols per a l’inici del curs escolar.

Perquè s’entengui el que està passant amb la immigració magrebina a Ripoll –tot i que també serveix per a altres poblacions–, no hi ha res millor que visualitzar el vídeo Ripoll: el País Blau,^[5] creat pel Consorci de Benestar Social del Ripollès. Breu i didàctic, aporta amb una tesi molt clara: el sentit de pertinença a una comunitat és fonamental per a tot ésser humà, i els joves d’origen magrebí no se senten de cap part –ni de Catalunya ni del Marroc–, una orfandat que els condueix a la buidor i la frustració. Aquesta situació és aprofitada per un imam que els inspira confiança, que els uneix i els cohesiona amb tècniques sectàries i que els treu de dins l’odi més radical cap a la comunitat d’acollida. «La situació de vulnerabilitat d’adolescents i joves que estan construint el seu jo facilita el procés d’adoctrinament i manipulació sectària». A més, el vídeo apunta el germen del nou model de convivència que s’està construint a Ripoll, que consisteix a generar estratègies per omplir aquest buit, a partir sempre d’aquesta premissa: la diferència cal acceptar-la, no jutjar-la.

Aquest matí, a primera hora, com cada divendres, l’Anna i la Clàudia s’han reunit amb els altres membres del grup operatiu; el tècnic de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania; les tècniques de Cohesió Social i de Joventut; la responsable comunitària del Punt Òmnia; l’assessor LIC del Departament d’Ensenyament, i la tècnica de Participació, Convivència i Desenvolupament Comunitari de l’Ajuntament de Ripoll. En aquestes sessions es va modulant el calendari del pla de convivència i es van concretant i coordinant actuacions més immediates, d’acord amb les actuacions del grup impulsor municipal. Al mateix temps reben una intensa formació en el marc del «Seminari productiu de formació sobre estratègies innovadores i xarxes ciutadanes per a un nou model de convivència de Ripoll».

La Clàudia i l’Anna van voler tornar a la Rambla de Barcelona després dels atemptats

La Clàudia i l’Anna tenen sentiments barrejats de preocupació i esperança: «Arran del que ha passat no s’han produït conflictes que s’hagin exterioritzat, excepte alguna crispació o manifestació aïllada, encara que sabem que hi ha conflictes soterrats i ocults. Ens falten encara elements d’anàlisi, però la situació és de falsa normalitat».

Amb tot, alhora estan molt il·lusionades amb el pla de convivència, ja que el veuen com una oportunitat per assumir nous reptes i perquè pot servir de referent per a altres municipis. No obstant això, hi ha alguna cosa que els bull al cap des de fa un temps: l’absència d’homes als serveis d’atenció a les persones. Les educadores socials, les psicopedagogues, les tècniques de Serveis Socials i les de Joventut… totes són dones. «Nosaltres podem atendre les demandes de les noies, però no les dels nois, o almenys no de la mateixa manera. Cal el referent masculí». Elles fa temps que el demanen. Què cal fer?

Cau la nit, recrua el fred i cal afanyar-se per prendre el darrer tren de tornada. Hem acordat amb la Clàudia i l’Anna que ens tornarem a trobar a l’exposició «Amb quines ulleres vull veure el món?». Mentrestant, elles seguiran amb les seves lents per fer-se noves preguntes, tractar de comprendre què ha succeït a Ripoll i edificar una convivència inclusiva, aprenent com mai de la universitat de l’experiència.

Setè escenari: el reconeixement de les identitats múltiples per avançar vers la interculturalitat

Qui soc en realitat? Aquesta és la gran pregunta del segle xx. El «jo soc jo» de Descartes, que descansa en una realitat sòlida, comença a fer aigües d’ençà de la irrupció de les grans narratives contemporànies, com són el darwinisme, el marxisme i la psicoanàlisi freudiana, i encara més en l’actual època líquida tan ben caracteritzada per Bauman al voltant de les relacions i els vincles humans tan complicats, invisibles i fràgils. El jo divers i múltiple es converteix en una identitat problemàtica en un món cada cop més tensionat entre la globalització homogeneïtzadora i la defensa de la singularitat política i cultural dels estats nació i d’altres estructures comunitàries d’àmbit local. Naturalment, les permanents migracions augmenten la complexitat d’aquest panorama.

La presència perpètua i ubiqua de desconeguts, atès que és un component constant de la vida urbana, afegeix un element important d’incertesa als objectius de vida dels residents. Aquesta presència, impossible d’eludir, és una font d’ansietat que mai no s’esgota, i d’una agressivitat usualment latent que sol entrar en erupció en diverses oportunitats. (Bauman, 2005)

Per això, segons la majoria d’experts, el moll de l’os radica en la difícil i contradictòria construcció identitària dels joves d’origen estranger, sobretot dels immigrants que cauen dins la desafortunada categoria de segona generació. En certa manera, pateixen una espècie de desarrelament i un complex d’inferioritat i frustració, perquè s’adonen que mai seran com els joves d’aquí i que se’ls considera ciutadans de segona categoria. Javier Cercas ho explica amb aquestes paraules:

Són espanyols, però també són marroquins (i els seus pares volen que segueixin sent-ho); s’estimen molt les seves famílies, però se n’avergonyeixen; s’han criat aquí, però saben que no són d’aquí, que en cap sentit són com els d’aquí, que a l’escola eren els moros (per això les noies no volien sortir amb ells) i que sempre seran els moros; íntimament senten que el seu destí és ser ciutadans de segona, carn de canó. (Javier Cercas, El País, 2017)

El psicòleg Saïd El Kadaoui estudia els processos de generació de la identitat i arrelament en persones migrades que tenen dos sentiments de pertinença, sobretot en èpoques crucials com l’adolescència.

[Ningú no té…] una identitat plenament construïda, se sigui d’on se sigui, però és el migrant qui ha de ser més conscient del procés de construcció… Els pares han de tenir una actitud tranquil·la d’aquesta doble procedència. De la mateixa manera, la resta de la societat, com els mestres, amics o veïns, han de normalitzar aquesta identitat i no tractar-los com si fossin de fora, ja que és un comportament molt alienant i genera la incertesa de no saber-se d’enlloc. (Sandra Vicente, El Diari de l’Educació, 2017a)

La convivència democràtica que garanteix la igualtat i la inclusió social depèn en bona mesura de com es gestioni la diferència entesa com a diversitat. Afirma Garcés (2016) que «les diferències ens allunyen i ens apropen, ens reuneixen i ens separen. Les diferències es barregen, es multipliquen, es transformen o entren en conflicte».

Què és el que ens allunya i dificulta la inclusió i la manifestació d’una identitat múltiple articulada i no fragmentada? No hi contribueix gens, per exemple, que se segueixi parlant de nouvinguts i d’immigrants als qui formen la segona generació. Quan deixaran de ser-ho? Per què hi ha aquest costum de subratllar en tot moment la diferència? Potser la millor forma de superar l’estigmatització i la segregació sigui, com postula l’antropòleg Manuel Delgado (1998; 1999), exercint el dret a la indiferència, a deixar de fixar-nos en els seus rostres, en el color de la seva pell o de la seva indumentària, per fixar-nos només com són, en el que diuen i en el que pensen, com fem amb totes les altres persones. Es tracta de normalitzar l’excepcionalitat i de fer invisible la diferència, de pensar que jo també formo part de l’altre, amb el que porto a la meva motxilla de «normal» i «estrany», de mescla d’identitats. Perquè, en definitiva, som més iguals que diferents. Sobre les identitats complexes i múltiples, amb tots els seus components, hi ha pensat molt l’escriptor libanès Amin Maalouf a Identidades asesinas (2009):

La identitat de cadascun de nosaltres està formada per nombroses filiacions, però en lloc d’assumir-les totes tenim el costum d’erigir-ne una de sola –la religió, la nacionalitat, l’ètnia o altres ideologies– com a filiació suprema que confonem amb identitat total, que proclamem davant els altres i en nom de la qual a vegades ens convertim en assassins.

Tampoc no hi ajuda la construcció d’una idea molt simplista de la pròpia cultura, idealitzant molts aspectes o traient-ne d’altres: a l’islam, per exemple, molta gent es queda només amb el vel, el burca, el ramadà… «El debat sobre religions a l’aula no ha de ser mocador sí o mocador no, sinó entendre el perquè del vel… Estem davant una cultura molt més complexa», sosté Saïd El Kadaoui (Sandra Vicente, 2017a). Ell mateix ens adverteix de la necessitat de no excloure la religió: «La societat és de tots i la religió és quelcom que no es pot amagar dient que pertany només al terreny privat. El nostre paper és intentar crear un islam europeu il·lustrat, sense escollir bàndols».

Diferents veus, com la de Fernando Reimers, investigador de Harvard i expert en integració escolar, defensen que és imprescindible alfabetitzar els joves en afers religiosos. Ho justifica «perquè la religió influeix en els sistemes de valors de la majoria de persones i perquè, sense comprendre la diversitat religiosa, la integració es fa gairebé impossible» (Ibáñez, 2017b). Per la seva banda, Karen Armstrong (2001), una de les millors especialistes en cultura i història de les religions, sosté que el creixement del fonamentalisme religiós –de l’islam, però també del judaisme i del cristianisme– és un dels fenòmens més inquietants dels nostres temps, abonat per la simplicitat mal entesa, la pèrdua d’identitat, l’augment de l’escepticisme, la destrucció dels contextos culturals i la resolució violenta dels conflictes.

Per això, és important saber diferenciar el tradicionalisme del fonamentalisme, així com els diversos corrents i tensions que es viuen a l’interior de cada religió, històricament i actualment. Com també ho és conèixer el nostre passat comú amb els mons islàmic, àrab i musulmà.

Crec que el desconeixement de gran part de la societat espanyola sobre la religió islàmica està en l’origen de tants estereotips, prejudicis i rebutjos. La desaparició de la religió confessional de l’escola –la desaparició de qualsevol filtre que agrupi l’alumnat en funció de les seves creences– i la incorporació al currículum escolar de la història i cultura de les religions és ja una urgència inajornable. Però no només. El nostre repte és la construcció, també des de l’escola, d’un nosaltres molt més ampli del que reflecteixen els programes escolars. (Guadalupe Jover, El Diari de l’Educació, 2017)

Davant la globalització neoliberal que tot ho uniformitza hi ha una reacció lògica en defensa dels espais comunitaris nacionals i locals: de la seva fesomia i del seu capital polític, cultural i social. Benvinguda sigui si serveix per enriquir la força i l’actualitat del que és comú: tots aquells principis ètics universals i recursos amb els quals tothom pot sortir beneficiat en termes de solidaritat, llibertat i justícia social. Ara bé, en l’altre extrem hi ha el perill del replegament identitari tribal.

Les tribus, com que són petites poblacions molt unides i tancades, tendeixen a considerar els de fora com a estranys i diferents, com a altres i enemics dels quals cal desconfiar. Aquest espai de la tribu facilita els mecanismes de cooperació dins la tribu, però, alhora, aquests mateixos mecanismes dificulten la cooperació entre els col·lectius humans que amb visions diferents i sovint incompatibles s’organitzen en diferents tribus també tancades i incomunicades entre si. (Julio Rogero, El Diario de la Educación, 2017)

Rogero pensa que la metàfora tan en voga de: «Per educar un nen és necessària tota la tribu» és absolutament desafortunada, ja que, en un món tan marcat per la xenofòbia i el tribalisme identitari, ens allunya d’una perspectiva d’universalisme ètic, crític i humanitzador.

Finalment, Marina Subirats (2017) esmenta un altre obstacle per a l’exercici d’una identitat múltiple que superi la dualitat «nosaltres – els altres», amb tots els enfrontaments i rancors que comporta: el fet que les famílies musulmanes tracten de mantenir els seus fills i filles aïllats del seu nou entorn i d’educar-los segons les normes dels països d’origen.

Viuen immerses en un ordre social antic, amb formes patriarcals molt més estrictes que les nostres, que transmeten encara una masculinitat basada en la violència i la força, en la valoració masculina per la capacitat d’imposició dels homes i l’enfrontament entre ells. Un ordre social que, en molts dels països d’origen, està tendint a endurir-se, a anar cap al passat, en lloc d’avançar cap a la democràcia.

En quina fase es troben les escoles catalanes? Quin és el posicionament polític del Departament d’Ensenyament en relació amb la qüestió identitària? Actualment, es parteix de la base que el millor model d’integració educativa a Catalunya és el model intercultural. Des d’aquest departament, Gené Gordó celebra la resolució del Parlament Europeu de 2016 que es decanta clarament per aquest model i que deixa entreveure un cert fracàs del model assimilacionista, genuí de França i que posa l’accent en el procés homogeneïtzador i de cohesió centrat en l’adquisició de valors propis del país. I també qüestiona el model multiculturalista, aplicat a països com Anglaterra, Holanda o la Bèlgica flamenca, que per damunt dels factors de cohesió situa el focus en el reconeixement i el respecte a les diferents cultures.

Catalunya ha anat buscant en els processos d’integració la bondat de totes dues tendències, i ha passat per tres períodes força diferenciats, com apunta Gené Gordó:

L’any 2004, davant l’allau d’immigrants nouvinguts es prioritza l’atenció a l’alumnat i les famílies. «Parlaríem d’una perspectiva intercultural acollidora», en què es creen les aules d’acollida i els plans d’entorn, que tracten d’articular accions i complicitats entre els diversos agents educatius i socials del territori.
L’any 2009 «parlaríem més d’una perspectiva intercultural relacional». El focus recau en les interaccions, es promou l’educació en valors convivencials, la resolució positiva dels conflictes i la inclusió escolar i social.
I l’any 2015, arran dels primers atemptats a Europa i de la subsegüent polarització social, radicalització islamista i islamofòbia, s’avança cap a una «perspectiva intercultural cohesionadora orientada a evitar aquestes situacions d’extremisme violent».

Totes tres perspectives configuren el model intercultural català que ara volem promoure i consolidar. L’ha elaborat la mateixa Gené Gordó i consisteix en un sistema de tres vectors interrelacionats que han de conduir a l’obtenció de l’èxit educatiu i la cohesió social:

El primer vector és el de l’equitat i es refereix a totes aquells accions orientades a garantir la igualtat d’oportunitats tant en l’accés com en el procés.
El segon és el reconeixement de la diferència, concretat sobretot en un currículum intercultural que reconegui la diversitat existent a les aules.
El tercer és el reconeixement i l’adquisició dels valors i els principis comuns, aquells que han de permetre un marc convivencial, amb els drets humans com a marc de referència i la llengua catalana com a element de cohesió.
Gordó afirma que l’element clau és el procés de reconstrucció identitària per assolir la identitat de múltiples pertinences:

Per què és tan important? Perquè en aquests moments, a l’època d’Internet, on la tecnologia reforça i amplifica la identitat cultural, es viuen les dues cultures en temps real, i o bé som capaços d’acompanyar el nostre alumnat en aquesta construcció d’identitat múltiple, que els permeti conviure en cultures potser molt diferenciades, sempre des de la crítica a la pròpia cultura i a la dels altres, o bé correm el risc que aquests joves es vegin obligats a situar-se en una en front d’una altra, una situació que podria portar a situacions no desitjables.

Comenta que, a més de reconèixer la diversitat cultual i religiosa, cal fer més presents, per exemple, els contrarelats de la comunitat musulmana davant els atemptats. D’altra banda, defensa que s’han de seguir consolidant actuacions que han rebut una valoració positiva en termes d’inclusió, com les aules d’acollida, els plans d’entorn i el servei comunitari (Ara, 2014; El Diari de l’Educació, 2017), una acció en què l’alumne es compromet en la millora del seu propi context, participant en accions de servei a la comunitat alhora que creix en ell el sentiment de pertinença. Té clar que «el punt feble no són els recursos, que els tenim elaborats, sinó la formació del professorat. Aquest és el gran repte».

Ara bé, altres veus reclamen que això es faci també incrementant altres tipus de recursos: els econòmics, amb l’objectiu de fer revertir la política de retallades dels darrers anys en tots els àmbits i actuacions.

Vuitè escenari: el nou model de convivència a Ripoll

La primera fase d’aquest nou model de convivència és la realització d’un diagnòstic que permeti establir unes línies estratègiques d’actuació. Per això es pretén corresponsabilitzar tots els agents polítics, tècnics i comunitaris en una reflexió crítica i analítica perquè, de manera interdisciplinària i compartida, s’implementin noves polítiques i actuacions que avancin vers la inclusió social de totes les persones i col·lectius. Això passa per entrecreuar les diverses mirades, conèixer millor el que succeeix als diversos espais de socialització de la infància i la joventut, activar el treball en xarxa i coordinar les diverses iniciatives.

El mes de novembre s’organitza el «Seminari productiu de formació sobre estratègies innovadores i xarxes ciutadanes per a un nou model de convivència a Ripoll». El coordinen i l’imparteixen, entre altres ponents, Daniel Jover i Alba Paternain, consultors de Promocions. Hi assisteixen responsables i professionals del Consorci de Benestar Social del Ripollès –l’entitat convocant– i personal del municipi que treballa als diferents serveis socials relacionats amb els drets socials, l’educació, la salut, la seguretat i la convivència. Les sessions, que inclouen dinàmiques molt reflexives i participatives, s’organitzen al voltant de cinc àmbits: diversitat cultural i religiosa, valoració crítica dels models d’integració, transmissió cultural i construcció de la identitat, treball comunitari i empoderament de la ciutadania, i comunicació i gestió de la crisi. En surt bon material per iniciar la diagnosi de la situació.

En l’activitat «Què ens interpel·la en un factor d’hostilitat/cohesió a Ripoll?», en referir-se al treball a l’entorn de la ciutadania sorgeixen reflexions com aquesta: «Si jo estic còmode al meu espai amb la meva gent, per què m’he de relacionar amb altra gent?». I un munt d’interrogants: «Per què és tan difícil acceptar la diferència dels altres?», «Com es pot obrir la ment?», «Com hem de treballar amb joves que s’escuden en les discriminacions?», «Per entendre he de conèixer primer. Avui he vist que no sabia pràcticament res de la religió islàmica. Com podem fer-ho per fer arribar el coneixement a tothom?» i «Per què molts adolescents musulmans no acaben de sentir-se part de la cultura occidental i se n’autoexclouen?».

Dels fonaments teòrics que s’imparteixen en destaquem alguns conceptes clau.

El primer és la convivència: un procés dinàmic i canviant de les relacions socials que inclou les relacions harmonioses, però també el conflicte entre els diferents punts de vista i valors… És necessària l’acceptació de normes comunes, a la vegada que es respecta la diversitat de normes i valors específics de cada grup.
El segon és el model intercultural: no solament trenca l’esquema “nosaltres / els altres”, sinó que modifica el “nosaltres” i ho fa basant-se en tres principis: reconeixement de la diferència, igualtat-equitat i diàleg. Aquesta aposta reivindica la diversitat cultural i religiosa, però no es limita a celebrar-la com a quelcom exòtic, sinó que suposa una lluita contra la discriminació, les desigualtats i el racisme estructural.
El tercer és la cooperació: els models cooperatius anteposen l’horitzontalitat, la comunicació i la raó dialògica, la idea de procés i consens de les pràctiques diferents. Instauren altres modes i maneres de resoldre els conflictes… La cooperació configura una energia que dona força i impuls a les millors causes.
El quart és el de conflicte: implica necessàriament dues dimensions: una d’objectiva, sempre hi ha una situació concreta i específica de desigualtat; i una de subjectiva, que implica una percepció diferent de les parts, percepcions que de vegades tenen la seva arrel no en la situació objectiva que es discuteix, sinó en el fet que són manifestacions d’altres conflictes que es troben amagats.
I el cinquè és el de radicalització: és el resultat d’un procés complex de caràcter multisectorial. En el seu origen cal considerar els factors de risc que fan referència als diferents àmbits: desenvolupament personal, context escolar, àmbit familiar i context social, i que sovint s’interrelacionen.

Què hi falta a Ripoll, segons els participants al seminari? S’hi destaca el teixit associatiu, que es considera escàs i envellit, i també la falta d’identificació grupal com a poble, l’absència d’una escola de formació de persones adultes, un esplai o cau escolta i la manca d’altres espais de relació i interacció conjunta. Entre les propostes s’inclouen les següents:

la necessitat de pensar i reflexionar en clau comunitària;
l’ús de paraules alliberadores i no excloents;
l’augment de la participació de les famílies musulmanes a l’AMPA;
obrir i incloure nous col·lectius a la Festa Major;
afavorir i potenciar el voluntariat amb la creació d’un cau escolta o d’un esplai;
acompanyar i ajudar les famílies dels joves que van cometre els atemptats;
facilitar connexions entre diferents entitats en cada projecte;
aconseguir que en totes les accions i propostes se sentin identificades les persones joves;
acompanyar les persones que han viscut un procés migratori;
reforçar el teixit associatiu del municipi.

Novè escenari: segona estada a Ripoll, les veus d’actors educatius mig any després dels atemptats

El dimecres 14 de març, al voltant d’una taula d’un cèntric restaurant de Ripoll, parlo amb sis persones vinculades al món de l’educació que van viure molt de prop la tragèdia des d’aquesta localitat de la Catalunya interior. Montse Maestre, activista social i educadora de l’escola d’educació de persones adultes de Vic (CFA Montseny); Raquel Rull, pedagoga i dinamitzadora comunitària des del «Punt Òmnia de la Generalitat; Montsina Llimós, mestre de l’escola Vedruna, regidora i promotora del nou pla de convivència de Ripoll; Eva Farrés Bosch, mestra-directora de l’escola pública Tomàs Raguer i militant del Moviment de Renovació Pedagògica «Mestres del Ripollès»; Joan Maria Roig, professor de Filosofia a l’institut Abat Oliva, i Carme Brugarola Areñas, assessora del programa LIC a la comarca d’Osona.

La primera part de la conversa serveix per rememorar el què i el per què de tot plegat: com es va viure, com hi va respondre la població, fins a quin punt es poden plantejar hipòtesis sobre les seves causes… Ha passat ja mig any, però per a algunes persones encara és massa poc temps per poder-ho explicar de manera distanciada i amb perspectiva, ja que senten que el procés de dol no ha acabat.

Montse Maestre posa el focus en la dificultat d’arrelament real a la vida del poble per part dels nous immigrants de segona generació: «Es parla d’integració perquè van a prendre cerveses o juguen a futbol amb altres nois del poble, però en el seu rerefons íntim no se’n senten, d’inclosos, perquè sempre hi ha algú que els recorda que no són d’aquí, encara que sigui amb petits gestos no gaire visibles. La seva identitat es mou entre dos mons –el de la família i el dels amics–; cap d’ells no el satisfà, i viuen en la por i la tensió constant de decebre’ls a tots dos. Això els porta a un estat d’angoixa i hostilitat».

Eva Farrés destaca la falta d’identitat dels infants d’origen marroquí i que s’han escolaritzat a l’escola de Ripoll de ben petits, perquè «senten la mirada que els assenyala i els hi recorda que no són d’aquí, i quan van al seu poble de l’Atles marroquí són els estrangers catalans. És la dualitat de la no pertinença».

L’Eva pensa que un altre problema és la manca de referents de persones adultes: a l’escola tenen una tutoria intensiva, a l’institut es dilueix força, i després desapareix totalment. Molts es posen a treballar ben aviat i al poble no hi ha esplai, escoltisme o altres referents d’acollida i de cohesió social. Tampoc no ho són, de referents, les seves mares, la majoria analfabetes, ni els seus pares, en pertànyer a una primera generació d’immigrants amb una problemàtica ben distinta. Així mateix, la sorprèn la separació d’uns i altres infants: «A l’escola juguen junts, però veus com als parcs, sobretot quan estan acompanyats de la família, es mantenen separats i no es barregen».

Raquel Rull és una de les persones que més coneixia els nois que van cometre els atemptats, gràcies al context del seu treball intens d’acció comunitària. El xoc que això va representar per a ella el va expressar en una carta que va esdevenir viral a les xarxes socials (VilaWeb, 2017). Sosté, evidentment, que sense l’imam que els va captar i adoctrinar no hauria passat res, tot i que destaca que «l’elecció d’aquesta població no és casual: van buscar un lloc tranquil, amb pocs problemes i conflictes, sense guetos…».

Encara que els fets han evolucionat i s’ha anat recollint més informació «encara estic en una fase d’anàlisi per poder dir més coses. Cal reposar i deixar passar temps per tenir més perspectiva».

Montsina Llimós comenta que el que va passar amb els nois de Ripoll era inimaginable, admet que «encara avui costa de creure-ho i entendre-ho» i està segura que això hauria pogut passar a qualsevol altre lloc: «La presència de l’imam ha generat un fort sentiment de ràbia i impotència, i encara més al saber que era un confident del CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència), que la Policia Nacional no informés ni es coordinés amb els Mossos i pel fet que encara avui no s’hagin aclarit molts interrogants».

En Joan Maria Roig diu que «l’element més important és que no hi ha elements. Hem anat a buscar causes perquè, si les trobàvem, ens tranquil·litzaven. Bé, sí que hi ha causes, però en són moltes, i cap per si sola ho explica. Una d’elles és la integració i la falta de respecte». Insisteix en la dualització identitària i en el fet que les dues comunitats viuen separades, coexistint en harmonia però sense conviure: «Es creu que la convivència és bona perquè no hi ha convivència, cadascú va a la seva. El desconeixement de la llengua també hi contribueix. No hi ha una xarxa de la comunitat local per afavorir la integració. I, és clar, si no estàs a la xarxa no es detecten els problemes, només pots fer-ho si hi pertanys. I això passa a les dues bandes: a la comunitat autòctona i a la musulmana».

D’altra banda, tant ell com alguna altra persona subratllen que algunes activitats extraescolars i esportives s’organitzen només per al col·lectiu d’origen immigrant. De fet, Carme Brugarola abona aquesta tesi de les xarxes paral·leles: «No hi ha cap conflicte, perquè funcionem en paral·lel, i això tranquil·litza, però fa difícil poder tenir una identitat múltiple que fes possible als d’aquí i als d’allà crear un marc d’integració diferent per superar el dol de les dues bandes. Darrere de tot això hi ha una triple mirada: la que tinc de mi mateix; la del meu futur, i la mirada que tenen de mi, que, si ets estranger, està molt connotada –per allò de l’efecte Pigmalió–, ja que s’entén que neixes amb les cartes marcades i que les teves expectatives de promoció en el estudis són limitades».

Quan pregunto a la Carme què creu que pot haver empès aquest joves a fer el que van fer, li costa de respondre, però explica una anècdota significativa, quan va sentir una conversa d’alguns amics seus, immigrants i autòctons, que deien: «Te’n recordes, quan anàvem a Barcelona i van dir que havien d’aturar-se per resar; o quan anàvem a un restaurant i es posaven a menjar en una taula a part? O quan…?».

Són factors que estan previstos en el PRODERAI, el programa del Departament d’Ensenyament, ja esmentat, destinat a prevenir les actituds i les conductes de risc de radicalització islamista: «No m’agrada, perquè sense adonar-te’n pots estigmatitzar encara més les persones que ja estan estigmatitzades».

També s’hi mostren crítics l’Eva i en Joan Maria: «Per a què serveix, realment? Com detectes i interpretes realment els senyals d’alerta quan hi ha tantes variables i els més perillosos, que sovint són també els més hàbils, disposen d’estratègies per escapolir-se’n?».

En fi, i com veuen el futur? Què s’ha fet des de l’endemà dels atemptats? Es combinen les accions socials amb les institucionals, el que es fa als centres educatius amb el que s’organitza en altres espais de socialització juvenil. Hi ha coincidència a omplir de contingut algunes paraules com integració i inclusió, convivència, interculturalitat… per bé que es posen accents i es prioritzen iniciatives i formes de treballar. Montse Maestre explica que una dotzena de persones vinculades al moviment social de Ripoll es van reunir l’endemà dels atemptats: «Teníem clar que havíem de fer alguna cosa i que no podíem fer un pas sense comptar amb la comunitat musulmana. La primera acció va ser anar a veure el president del Centre Islàmic per donar-li suport. Aquest gest el va emocionar molt, perquè es pensava que el culparíem».

També la Raquel, que juntament amb la Montse i dues persones més van anar al Centre Islàmic, recorda com aquella persona es va posar a plorar d’emoció: «Són coses que toquen». Amb tot, es mostren molt critiques amb l’actuació dels mitjans de comunicació: «En aquesta trobada estàvem rodejades de periodistes. Ho vàrem viure com un assetjament mediàtic, i els mitjans de comunicació van transformar sovint la realitat per a la seva conveniència».

A partir d’aquí van convocar una assemblea oberta a la plaça de la Llibertat, a la qual van assistir dues-centes persones de diverses procedències culturals. Va ser quan va nèixer Som Ripoll, una xarxa veïnal amb un correu de contacte per fer propostes en els diversos àmbits. Elles dues formen part del grup promotor d’una dotzena de persones que, després d’una reflexió interna per situar-s’hi, van orientar les seves accions en tres àmbits:

la sensibilització i la formació en temes d’identitat cultural;
l’educatiu, amb el treball en xarxa entre els diferents centres per tal de promoure la convivència en tota la comunitat educativa;
el coneixement i acompanyament de cada cultura, amb interacció amb la comunitat musulmana.

Per això han organitzat conferències, obres de teatre, presentacions de llibres, etc. Montse Maestre subratlla que el més important és que les activitats es convoquin en diferents llocs: «Perquè volem arribar als diferents espais i al màxim de públic possible. Perquè sabem que hi ha un gruix de la població que té dubtes i busca referents». Té molt clar que «el silenci mata i que el no parlar-ne ofega». El debat social és imprescindible per tirar endavant i també ho és el treball en xarxa, malgrat les seves dificultats.

La Montsina Llimós és mostra optimista respecte a la gent: «Ho ha anat paint a poc a poc i no hi ha hagut cap conflicte ni cap baralla per motius racistes, encara que això no ho ha reflectit la premsa: només busca el que és negatiu, perquè la part positiva no és notícia». Comenta que des dels primers dies es van posar les piles i va anar sortint un degoteig de propostes per part de les entitats. Actualment els esforços més grans els concentren en el nou model de convivència de Ripoll promogut per l’Ajuntament i el Consorci de Benestar Social del Ripollès, organisme comarcal que depèn de la Generalitat de Catalunya. Explica que «la seva finalitat és canviar la mirada sobre la diferència i que aquesta beneficiï a tothom. És un pla a cinc o sis anys vista. Després d’uns cursos de formació, tècnics d’aquests dos organismes estan fent una diagnosi de manera molt acurada i silenciosa. També hem signat un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona perquè ens ajudi amb el tema de la interculturalitat».

L’Eva Farrés explica com va ser l’acollida el primer dia de classe i com va anar la lectura del manifest a la comunitat educativa, i també parla de la importància del treball amb les mares a fi d’aconseguir que s’alfabetitzin a través de la conversa, que s’empoderin, que hi participin i que puguin entendre els seus fills: «Aquest curs a l’escola, per primera vegada, dues mares magrebines formen part de la Junta de l’AMPA, potser degut a un cert sentiment de culpa o com a mostra d’agraïment, però és un pas important».

La seva esperança de futur la confia als plans d’entorn per mitjà de l’educació a temps complet i al llarg de la vida, que involucra totes les entitats i agents de la comunitat, amb la missió de superar «l’abisme entre l’àmbit institucional i l’acció social. Això inclou la convivència, la interculturalitat i la cohesió social. Tot penja d’aquí i, si ho aconseguim, tot això estarà encarrilat. Tots els centres educatius de Ripoll anem per aquest camí».

Carme Brugarola posa l’èmfasi en el que ha representat durant aquests sis mesos el dol migratori –també es coneix com a síndrome d’Ulisses–, tal com l’ha batejat Joseba Achote-gui, que en destaca aquests set punts: 1) la soledat i la separació forçada de la família i els éssers estimats; 2) el dol pel fracàs del projecte migratori; 3) la lluita per la supervivència; 4) la por; 5) l’absència d’una xarxa de suport social; 6) el canvi de llengua, cultura i paisatge, i 7) la pèrdua de forces per seguir lluitant.

Per a la Carme, «el més important és veure què passa amb la gent que ve d’un altre lloc i quines relacions estableixen, però el dol també el tenim nosaltres al viure en un entorn de diversitats. Els nois d’origen immigrant noten un ressentiment de com són tractats, i diuen que alguns pares no han fet un bon dol, un bon acompanyament». A més, sosté que aquesta dualitat de dols crea xocs i que això es deu a un desconeixement per part de totes dues comunitats: «La gent que ve de fora és poc coneixedora de la seva pròpia cultura, que va més enllà de la religió, perquè hi ha moltes maneres de viure l’islam. I des de l’escola cal treballar un currículum intercultural que no només parli d’Europa».

Joan Maria Roig considera que per avançar cap a la integració real cal replantejar el paper de la religió a la societat: «Els cristians ja tenim assumit el que té la religió catòlica de privat i de públic, però això no està tan clar en el cas de l’islam, que el viuen com una religió marginal, i això porta a la marginalitat i també a situacions d’extrema radicalització». Per evitar-ho recomana fer front a la ignorància religiosa i reconèixer en pla d’igualtat totes les religions. No té gaire clar per on poden anar les coses: «El principi de curs ha estat plàcid, però correm molt a voler tenir una explicació tranquil·litzadora, i ens cal temps. Tot és molt complex i es fa difícil tenir una opinió».

Aquesta darrera visió la comparteix la Raquel Rull: «Més enllà dels atemptats, cal un canvi de mirada. La gent més sensible ha reaccionat i s’ha unit. Ara bé, també s’hauria de preguntar a la gent si vol implicar-s’hi: convé saber si actua més degut a una pressió social que a un desig i una convicció. Perquè això no s’ha tancat. El terratrèmol ha provocat efectes secundaris i no s’ha acabat».

El temps, aquest gran escultor, ha de resoldre encara alguns interrogants. Com diu Edgar Morin, «vivim en un arxipèlag d’incerteses amb illes de certeses que ajuden a tirar endavant», i, en aquest cas, es diuen inclusió, interculturalitat, xarxes de convivència entre les dues comunitats, cohesió social, respecte a la diversitat, empoderament de les mares migrants i d’altres actors socials, ampliació dels espais educatius i de socialització al territori, col·laboració entre els àmbits institucional i social… El que es faci a Ripoll pot ampliar el coneixement a l’entorn del fet migratori i convertir-se en un referent per a altres poblacions.