Estic amb tota la família a Espinelves. Cinc néts que són un regal i que no callen ni sota l’aigua. Observo com els més petits es fan seu el món a través del llenguatge. I cada paraula té el so puríssim del primer descobriment. Ho inventen tot cada dia, a cada instant. I els grans descobrim que tot pot arribar a ser bo si no perdem aquesta mirada inicial sobre el món.
M’arriba la notícia, Àngels, de la teva mort i em sento inundat de tendresa. Em dol, em dol molt perquè et dec molt, però només puc evocar-te amb un somriure a la cara. Recordo les classes a les escoles d’estiu, aquella presència teva, tan suau i tan intensa. I recordo les teves classes a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, quan l’Autònoma iniciava el seu camí. En recordo una d’especial. Ens parlaves de la importància de les metàfores perquè tot el llenguatge ho és, de metafòric. O gairebé. I tu ens feies analitzar les metàfores que portaves escrites per nens i nenes de l’escola on treballaves. Ens vas demanar que n’inventéssim una. A mi em va toca la paraula “raspall de roba”. Em va sortir “centpeus pelegrí”. Em vas mirar i vas somriure. No està malament, vas afegir. Dues avaluacions: el teu somriure i el teu comentari.
Després vam participar en debats i discussions sobre la didàctica de la llengua i sobre formació lectora quan vam coincidir a l’Escoleta de Bellaterra. Vas venir diverses vegades a fer-nos sessions de formació. No estaven malament, les teves sessions, riques i rigoroses i amenes i pràctiques i ben fonamentades…, no estaven malament, dic, perquè estaven molt bé. I molts somriures.
Crec recordar que et vaig presentar en una conferència i vaig dir-te “Prats” i tu em vas corregir i jo et vaig dir que eres tan gran, que necessitava el plural. I vas somriure. Sempre em somreies, fins i tot quan em felicitaves per haver rebut algun premi sense estalviar-me la teva crítica posterior un cop havies llegit el llibre. Per a mi, el somriure té un valor de dimensions gegantines.
Però encara t’evoco en un altre moment difícil de la teva vida, quan vas patir aquella malaltia que et deixava escriure, però no et deixava llegir. Quines coses té la vida! Una persona que havia ensenyat a ensenyar a escriure i a llegir a generacions de mestres, ara tenia aquesta dificultat i tu la vas aprofitar per posar-te a la pell dels nens i nenes que tenen dificultats de lectura ‘i d’escriptura. Amb la teva experiència podíem millorar les nostres classes.
Vas escriure un magnífic article a Perspectiva Escolar i jo el faig fotocopiar i el vaig repartir a la colla de sisè. Un cop llegit i vençuda la sorpresa de veure què podies escriure, malgrat no podies llegir, la conclusió de la majoria de la classe va ser: no ens ho creiem.
Davant d’això et vaig telefonar i et vaig dir: “Àngels, que els meus nens i les meves nenes de sisè no et creuen. Què fem?” I tu em vas preguntar: “Vols que vingui?” Era justament el que esperava però no t’ho gosava demanar. I vas venir i aquella sessió va ser de les millors classes que he tingut la sort de participar. La porto inscrita a cada fragment de tot el que sóc. Et van escoltar com qui escolta alguna cosa sagrada, com qui fa present el misteri del coneixement. I estic segur, Àngels, que aquell dia et van estimar com t’he estimat jo i com t’han estimat centenars de mestres que hem estat afortunats de créixer a la teva ombra.
No ens hem d’enganyar, la mort fa seves moltes coses, però els records es mantenen vius, lluminosos i avui, estimada mestra, brilles d’una manera especial, perquè el record embelleix encara més allò que sempre ha estat bell.
