Benaiges, el mestre que va prometre el mar
Fa quasi cinc anys es presentava el Diari de l’Educació en l’acte Escola de la república, mestres de llibertat, amb el passi del documental El retratista, dirigit per Alberto Bougleux i basat en el llibre Antoni Benaiges. El mestre que va prometre el mar, de Francesc Escribano i Sergi Bernal, una contribució documentada i emotiva per desenterrar del silenci la vida i obra d’aquest mestre que va ser assassinat per les forces feixistes en esclatar la Guerra Civil.
¿Qui era Antoni Benaiges? Un mestre català que a l’escola rural de Bañuelos de Bureba (Burgos) va aplicar la pedagogia Freinet, amb la participació cooperativa de l’alumnat i l’ús de la impremta per confeccionar la revista -encara se’n conserven exemplars- a partir dels textos lliures dels infants.
¿Qui ha contribuït a recuperar la seva memòria? Des de Montroig del Camp, els seus familiars; des de Mèxic, mestres exiliats com el seu amic Patricio Redondo i alguns investigadors; des de la fossa comuna de la Pedraja (Burgos), els antropòlegs, com Sergi Bernal, que tracten de recuperar la memòria històrica; i, naturalment els autors del llibre i d’aquest documental que han unit tots els fils per mostrar un retrat viu i poètic d’un de tants metres que van convertir la II República en una de les pàgines més brillants de la nostra renovació pedagògica.
I, recentment, Sergi Bernal, el descobridor i cosidor incansable d’aquesta bella i dramàtica història, ha signat amb Sebastián Gertrudix una novel·la que tracta de recrear els dos últims anys de la vida del mestre Benaiges (Els vaig prometre el mar, Gregal, 2018): el primer dia d’escola, l’arribada de la impremta, els quaderns de vida, amb la correspondència i l’intercanvi… Fins a la insurrecció franquista, la detenció i execució del mestre. Una vida truncada i un somni frustrat: el de portar els seus alumnes a veure el mar aquell mateix estiu com els havia promès. Prèviament, els alumnes havien fet volar la seva imaginació en el quadern El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. “La història d’aquest mestre exhibeix aquesta dualitat. Memòria i educació. I és així com hauria de ser explicada. Perquè no van enterrar morts, sinó llavors”.
I tot això que s’explica detalladament al llibre s’ha plasmat de forma magnífica en l’exposició El mestre que va prometre el mar, amb una estètica senzilla, didàctica i poètica que fa remoure pensaments i sentiments. No us la perdeu. Es pot visitar al Museu Marítim de Barcelona fins el dia 3 de març.
Cròniques durant la Guerra Civil
Seguim amb la memòria històrica. El mestre i historiador de l’educació, Salvador Domènech, ha escrit aquest llibre de cròniques que aclareix en el subtítol: Revista Tibidabo de l’Escola Freinet de Barcelona. Es reprodueixen les vint revistes que l’autor va trobar (d’octubre de 1937 a desembre de 1938), quaderns mensuals de classe escrits per alumnes de Primària i impresos amb les tècniques d’impremta Freinet, amb textos breus i dibuixos al linòleum (es poden consultar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). L’Escola Tibidabo, al barri de la Bonanova de Barcelona, aplegava infants sense família: orfes o per ser evacuats, per protegir-los de la barbàrie de la guerra.
Tant el mateix autor, en l’estudi introductori, com Carme Agulló, en el pròleg, destaquen la modernitat de Freinet: pel poder transgressor i creatiu del text lliure i d’altres tècniques. I per la manera de fomentar el pensament lliure i crític, l’educació democràtica i la cooperació a través de les assemblees, les responsabilitats de l’aula i la presa de decisions per part de l’alumnat. I perquè, en certa manera, Freinet va ser dels pocs mestres que van ser capaços d’articular en un sol discurs el canvi pedagògic i social, sens dubte dos dels motors que guiaran la intervenció educativa durant la II República i la Guerra Civil.
El contingut és prou variat. Hi ha cançons, poemes, contes breus, consells i reflexions. Els infants parlen de la vida quotidiana de l’escola -de com organitzen la cooperativa, del treball a l’hort i de la collita, de les cartes, llibres i altres regals que reben de l’escola Freinet de Vence, de les excursions…-; de les visites que fan o reben -l’alcalde de Madrid, l’ambaixador de la URSS, representants del partit laborista anglès, a l’hospital de la Bonanova o a l’Escola Dalton-; del que veuen -les cues per aconseguir queviures-; del que fan i del que escolten -la caiguda de Terol, els bombardeigs i els silencis-; de les proclames del president Negrin; de les seves fantasies -els pirates del mar o les mòmies-; i dels seus somnis. “He somiat que aquesta nit tocaven les sirenes i he cridat: Mama! Toquen les sirenes, i acabo de dir això, i he sentit que tocaven de veritat les sirenes”; “Aquest matí la meva mama ha somiat que hi havia carn i que en donaven una terça”. I parlen del comiat als voluntaris de les Brigades Internacionals. D’un mestre que els deixa perquè ha d’anar al front. I de la guerra, sempre de la guerra: “Estoy deseando que se acabe pronto la guerra para que vuelvan los que luchan en el frente.” L´escola volia protegir els infants d’aquest llarg conflicte però la realitat no es pot mai amagar.
El mestre que el va salvar Freinet
Això és el que explica, fent ja un salt en el temps, Sebastián Gertrudix (1951) a L’ofici de mestre (Rosa Sensat, 2018). De fet el seu salvavides va ser Josep Alcobé, un mestra freinetà de la República que en tornar de l’exili va fer de pont amb les noves generacions. És a partir d’aquí que Gertrudix s’enamora de la seva teoria i de la seva praxi. En fa una bona assimilació i ho aplica amb creativitat i rigor a les seves escoles. I si abans es preguntava “com és possible que la majoria d’alumnes sigui reticent a l’aprenentatge?”, més endavant afirma amb una convicció absoluta: “Si invites a treballar els alumnes en allò que té sentit per a ells i els proporciones els ajuts i les tècniques necessàries per poder fer-ho, és pràcticament impossible que ho rebutgin”.
L’autor tracta d’explicar precisament això al llarg del llibre: quines tècniques utilitza en cada moment, amb quina finalitat i quins resultats se n’obtenen, no mesurats en termes quantitatius sinó en el creixement dels infants: considerats individualment, atenent a la seva singularitat, i també col·lectivament. Perquè tracta de compaginar dos dels eixos centrals de filosofia freinetiana. Activar al màxim la llibertat i creativitat de cadascun d’ells i elles i, al mateix temps, treballar per la cohesió i fortalesa del grup.
En aquest sentit, les tècniques Freinet, sempre que siguin fidels a les arrels, contenen una vessant individual que es projecten al grup i a la comunitat: l’edició de les revistes, n’és un exemple, com ho és l’assemblea com a espai democràtic de presa de decisions on es van recollint les crítiques, felicitacions i propostes de tota la classe per al seu millor funcionament democràtic. Com a bon mestre de primària, abraça tota mena de coneixements: des del càlcul i la investigació de l’entorn fins a la lectoescriptura, un camp on va aprofundir i va excel·lir de manera especial.
Però la seva història de vida professional no es deté a l’aula, sinó que s’endinsa en els maldecaps que suposa la direcció del centre quan s’entrebanca amb la burocràcia i les incomprensions socials. En la manera com es va dibuixant i aplicant un projecte de centre amb la implicació dels diversos actors educatius. En les lectures, relacions i coneixements que va adquirint i que passen pel sedàs de la reflexió. I com a bon freinetià, el seu treball cooperatiu, el projecte fora de l’escola, organitzant-se amb altres mestres, impulsant l’intercanvi, el debat i la producció de materials. Cal destacar-ne la seva militància al MCEP (Moviment Cooperatiu d’Escola Popular), el moviment Freinet a l’estat espanyol, on ocupa diverses responsabilitats. Una activitat intensa que encara segueix després de la seva jubilació.
I encara dos textos més
Els publica el grup Escuela Viva-Escole Vivante. El primer és El universo pedagógico de Célestin Freinet, a càrrec de José González-Monteagudo, professor de la universitat de Sevilla que, des de fa temps, investiga l’obra del mestre de l’Escola Moderna, realitzant una de les tesis doctorals més ben documentades. Aquí, però, ens presenta una síntesi divulgativa sobre els grans temes tractats per Freinet: la crítica a l’escola tradicional, la naturalesa de l’educació, els principis de la pedagogia cooperativa, el treball i el joc, el tempteig experimental i la funció de l’educador: com l’autoritarisme dóna pas a l’acompanyament de l’infant, amb un mestre que sap organitzar i dinamitzar un nou entorn d’aprenentatge.
És possible que Monteagudo no digui res de nou als qui coneguin aquesta pedagogia, però ningú no hi trobarà res a faltar. I tot està molt ben dit. Si que cal destacar el que l’autor comenta sobre l’interès d’aquest mestre francès en estar pendent dels avenços tecnològics per posar-los al servei d’una escola adaptada als canvis socials i culturals. És el que anomena amb encert “humanisme amb tecnologia”.
I l’altre llibre és Pedagogía Feinet: por dónde empezar, de Ginette Fournès i Sylvia Dorante. Amb el mateix afany divulgatiu i sintètic –aquest amb prou feines arriba a la setantena de pàgines- s’expliquen totes les qüestions bàsiques de la filosofia i del mètode Freinet. I, sobre tetot, fan un advertiment important: defugir les receptes que s’apliquen de forma mecànica: “Lo importante es el espíritu que anima las prácticas y que, si lo hace suyo, le permitirá inventar y renovar sus propias recetas, en cualquier ocasión”.
