Quin ha de ser la funció supervisora a la societat i a les institucions socials, en general? En l’actualitat no hi ha cap debat i reflexió pública sobre el paper de les inspeccions, potser necessàries en molts àmbits de l’organització social. Però és necessari fer-ho, ja que, en molts casos, aquestes supervisions no serveixen per a un millor funcionament de la societat, sinó per mantenir-la en una situació d’injustícia permanent. I sembla que és en el sistema educatiu on aquesta realitat es mostra de forma més evident, almenys pels que formem part d’ell.
En la perspectiva de la desescolarizació de l’escola que vaig plantejar en un article anterior a El Diario de la Educación, em sembla important que ens detinguem en el paper que té el Servei d’Inspecció Educativa. Entenc el procés desescolarizador com el qüestionament de tot el que impedeix l’aprenentatge en llibertat que tot ésser humà necessita perquè es produeixi el seu ple desenvolupament. Ja vam veure que l’actual escola va, en bona mesura, en la direcció contrària per ser excessivament academicista, autoritària, selectiva, segregadora, resultadista i mancada de llibertat per poder ser i aprendre, a voltes convertint-se en un espai quasi carcerari per les condicions en què es desenvolupa i per haver d’acceptar tot el que se li imposa pel poder econòmic, les administracions i els seus gestors polítics, l’acadèmia, els experts… En aquesta cadena d’imposicions, la inspecció, amb la disculpa de la seva funció purament “tècnica”, juga un paper central de control (de policia política?) al servei de qui governa a cada moment.
Avui ningú qüestiona la inspecció educativa com a institució de control dins de la institució escolar. En el millor dels casos, es qüestionen algunes de les seves funcions o que solament faci algunes de les moltes funcions que se li assignen per la legislació actual. No obstant això, l’observació de la seva actuació ens porta a constatar que mai ha abandonat el seu caràcter eminentment burocràtic i de control, tot i que es va pretendre que adquirís una dimensió més pedagògica i un nou tarannà en alguna de les múltiples reformes educatives del passat.
Quan sorgeix la qüestió sobre el paper de la inspecció, el que es percep clarament és que manifesta un allunyament i, en molts casos, un desconeixement de l’acció educativa i dels seus protagonistes cada vegada més clamorós. La presència d’inspectors a la vida de les aules per compartir problemes, orientar pedagògicament, és escassa, i quan es dóna s’utilitza per controlar i sancionar als supervisats. Això comporta una llunyania cada vegada major dels reptes que es plantegen avui a la professió docent. No coneix ni comparteix les incerteses, els dubtes, les expectatives, ni les inquietuds quotidianes que viu el professorat als centres educatius. La seva presència es limita al fet que tot estigui formalment en ordre, dins de l’ordre i de les ordres: cada aula amb el seu professor i el seu alumnat, cada centre amb el seu equip directiu formalment constituït i els seus òrgans unipersonals i col·lectius ben designats i triats, que els múltiples documents compleixin tots els requisits, que no hi hagi conflictes i, si n’hi ha, els resolguin recatadament l’equip directiu, que per això està, i no li arribin a la inspecció i, molt menys, més amunt.
Així, la funció inspectora, amb la seva presència absent, és sentida i viscuda pel professorat com l’amenaça permanent davant la possible transgressió o incompliment de la llei. Aquesta amenaça forma part del currículum ocult en el qual es desembolica l’acció docent. Així, les pràctiques educatives a les escoles no es desenvolupen en un clima de llibertat on l’aspecte central sigui la capacitat d’innovar i investigar, l’atenció a la diversitat i el desenvolupament de ciutadans ben formats, crítics, autònoms, creatius, solidaris, participatius, etc., sinó que el punt central és el compliment dels programes, la no pertorbació de l’ordre programat, la falta de flexibilitat per organitzar els espais i els temps en funció de les necessitats dels i les alumnes, i dels processos ensenyament-aprenentatge. Plana sobre els centres l’amenaça per la possible transgressió dels límits de la censura interna que s’ha anat assentant, amb la col·laboració inestimable de la inspecció, com un mur que ens incapacita per saltar-lo i fer el que sens dubte es pot i cal fer.
Alguns considerem que avui la inspecció compleix una funció central molt ben utilitzada pels gestors del sistema educatiu. En la societat de la por, aquest també s’estén en la institució escolar: por a ser sancionat per no complir les normes imposades, por al fracàs, por al poder, por a no acabar el currículum oficial, por a no transmetre el que ells volen, por a ser avaluat negativament i por a no obeir. La inspecció és, així, un dels instruments bàsics utilitzats pel poder per inocular una por paralitzant, en molts casos assimilat de forma inconscient, que impedeix qualsevol procés d’autonomia raonable del professorat i dels centres educatius. Està profundament interioritzat que també els equips directius dels centres, en ser designats per l’administració educativa i sentir-se part d’ella, la utilitzen per pressionar al professorat perquè compleixi al peu de la lletra la legislació vigent i amb tota la burocràcia que el control de la seva tasca docent i la seva professionalitat els imposa la inspecció.
Per a què serveix la inspecció a l’educació i els seus processos de desenvolupament humà si aquesta es dedica al control del professorat perquè compleixi fidelment els designis del poder? Fonamentalment, perquè tot s’ajusti a les mentides del poder: les ràtios estan bé, la distribució dels suports és la justa, la inclusió educativa una realitat palpable, els centres educatius són els adequats i estan a punt al començament del curs, quan s’inicien les classes cada curs tot està en perfecte estat, el currículum imposat és el just i necessari, el professorat té autonomia suficient per poder innovar i… Qui supervisa el poder perquè surti de les seves mentides i enganys a la població i la comunitat educativa? Qui ajuda a desvetllar a la ciutadania els paranys del poder amb l’educació? Per què segresten les dades (responent a ordres superiors) d’abandó, fracàs, repeticions, escolarització, de distribució del pressupost educatiu?… Les preguntes es fan interminables.
En una societat madura, que reconeix la necessitat d’una altra escola, que fa efectiu el dret a l’educació i serveixi als interessos de la infància i a la formació d’una ciutadania crítica, activa, democràtica, autoeducada i autoformada, no seria necessària cap control autoritari per part de ningú, o almenys seria una supervisió radicalment diferent de l’actual. El fonamental és la potenciació de la responsabilitat compartida entre tots per fer una societat i una escola cada vegada més autoorganitzades, no basades en la competitivitat, sinó a compartir, en la relació fraterna, el suport i la cura mútua. Per construir l’escola desescolarizada que volem, la inspecció, almenys com està configurada avui en la pràctica, és un obstacle insalvable. És la mateixa comunitat educativa, des de la seva autonomia, la seva capacitat de presa de decisions pedagògiques, la seva autoorganització i la seva autoavaluació compartides, qui ha de passar comptes públicament del seu quefer educatiu, retornant a la societat el control que aquesta li dóna.
Per això no necessitem cap “cos” de buròcrates com el de la inspecció, interessat sobretot en la defensa dels seus interessos corporatius, generalment insensibles a les necessitats de la infància i a les barbaritats que el sistema educatiu actual fa amb ella. No qüestionen la llei que fan complir, per molt injusta que sigui. Són còmplices de la cerca de l’eficàcia de la competitivitat, la insolidaritat, el classisme, el rendiment utilitarista i altres valors del capitalisme neoliberal. Són fidels servidors d’aquest poder alienant i esclavitzador que s’imposa a l’escola a gran part de les persones de la comunitat educativa en una societat considerada lliure i democràtica… Evidentment, hi ha meravelloses excepcions que intenten honestament servir i ajudar al fet que el sistema educatiu camini en una adreça emancipadora, malgrat les ingents dificultats amb què es troben. Però són tan pocs i tan silenciats que no són si més no la referència necessària per a una altra possible forma de supervisió educativa.
Penso que caldria reconvertir l’actual inspecció perquè, romanent a les aules com a docents, serveixin de suport en aquesta tasca de construcció d’una altra escola i educació emancipadora. Vetllaria per fer efectiu el dret a l’educació, denunciaria les injustícies escolars i el possible abandó o descuit de l’educació pública pels poders i gestors públics, promouria la inclusió i denunciaria la segregació, compartiria mirades i sensibilitats amb el professorat i les famílies, etc. Serien persones formades per cooperar que aquesta escola respongui a una educació lliure d’imposicions i a la seva construcció com una comunitat de cura mútua, de convivència positiva, de vida compartida i d’estímul constant a la propensió de la infància per aprendre sempre.
