El Govern de Pedro Sánchez i Units Podem s’han compromès a donar un impuls a la universalització de l’educació entre els 0 i 3 anys en els pressupostos de l’any que ve. Aquesta reivindicació va ser una de les poques mesures que va aconseguir congregar el suport de tots els partits en les infructuoses negociacions del pacte educatiu. Amb el PP encara a l’Executiu, Ciutadans, PSOE i el grup confederal també van aprovar una proposició no de llei per instar el Govern Rajoy a regular aquest tram educatiu i avançar en la seva gratuïtat.
L’acord anunciat dijous passat per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias va més enllà i reforça el seu compromís per una xarxa pública i gratuïta, això sí, a través dels consistoris municipals. De cara al 2019, estimen en 300 milions l’impacte que pot tenir facilitar als ajuntaments amb superàvit la creació i millora d’escoles infantils. Així mateix, posaran una partida de 30 milions d’euros a disposició dels consistoris que planifiquin inversió en aquests centres educatius i que no tinguin més ingressos que despeses.
330 milions pressupostats
L’investigador especialitzat en polítiques de primera infància Jaume Blasco considera que aquest anunci és un avanç positiu, però recorda que el finançament pressupostat en 300 milions no depèn directament del Govern. “Està bé, perquè autoritza els ajuntaments, però finalment aquesta decisió depèn d’aquestes administracions”, incideix.
Sobre els 30 milions, que sí que sortiran de les arques de l’Estat, Blasco recorda que el 2008 el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar una dotació de 100 milions que va destinar anualment al programa Educa3, un projecte per impulsar la creació de noves places educatives per a nens de 0 a 3 anys. Es va posar fi al finançament amb les retallades.
Blasco també alerta de les conseqüències que ha tingut sobre els petits ajuntaments programes de finançament que van desaparèixer durant la recessió. “Segons l’experiència que tenim a Catalunya, durant els anys de bonança econòmica es van construir escoles i quan va arribar la crisi, la Generalitat va deixar de finançar-les i els ajuntaments han suat per pagar les despeses corrents. A la universalització, el gran tema no és només la construcció sinó qui les manté després. En una escola per a 80 nens, la despesa per alumnes oscil·la al voltant de 5.000 euros l’any”, afegeix.
Units Podem i el Govern central reconeixen que la proposta econòmica anunciada aquest dijous serveix com a “suport inicial” per l’elaboració d’un pla d’universalització que dissenyaran al llarg del 2019 conjuntament amb les comunitats autònomes. En el text preveuen que “s’incorpori al cicle educatiu l’etapa de 0 a 3 anys en una xarxa de recursos integrada pública i gratuïta”. Blasco i Pepa Alcrudo, una de les autores de l’informe La educación infantil en España, recorden que en aquest cas la universalització no és sinònim de gratuïtat. Encara que valoren de forma positiva que en l’acord s’hagin vinculat aquests dos conceptes.
Per ara, l’educació de 0 a 3 anys no és una educació gratuïta, a diferència de l’ensenyament de 3 a 6 anys i el Batxillerat, que són fases no obligatòries i per les quals les famílies no han d’abonar res si els seus fills les cursen en un centre públic o concertat. De cara a la implementació d’aquest model, Blasco explica que per accedir a la universalitat es pot desenvolupar un sistema de “tarifació social”, en el qual la quantia que s’aboni depengui de la situació socioeconòmica de l’entorn del menor.
Sistema externalitzat
“Es pot universalitzar també per la via dels xecs-guarderia. En aquest punt, el debat és si les escoles que triïn les famílies tenen totes la mateixa qualitat o si les famílies tenen informació per escollir quina és la millor escola per als seus fills”, incideix Blasco. Per la seva banda, Alcrudo assegura que si es fa un pas més i s’aposta per un sistema públic, aquest model hauria de contemplar que “aquest servei no s’externalitzi”. Alcrudo lamenta que durant la crisi la privatització d’aquesta formació inicial s’”ha degradat” i els seus serveis s’han “abaratit a extrems infernals”.
Aquestes polítiques que denuncia Alcrudo han provocat que durant el curs passat tot just la meitat dels 457.224 alumnes que van cursar el primer cicle d’infantil a tot l’Estat ho fessin en un centre públic (51,4%). La resta es divideixen entre la concertada, minoritària en aquesta etapa (15,1%) i la privada no concertada, on va un de cada tres alumnes (33,4%) en bona part per la falta d’alternatives per a les famílies.
Per la seva banda, el context nacional planteja que en el curs 2017/18 hi va haver una disparitat en l’escolarització de 0 a 2 anys per comunitat autònoma. Si la mitjana nacional d’escolarització en aquesta etapa s’ha situat al 36,2% en el curs 2015-16, a Ceuta i Canàries es trobava en el 13% enfront del 51,5% del País Basc o el 47,3% de Madrid.
Algunes comunitats autònomes han aprofitat la reducció de la taxa de natalitat per reestructurar aquest model. A Euskadi han afegit un curs als col·legis d’Infantil i Primària per als nens de dos anys. “Després del descens de la natalitat hi ha menys nens i poden dedicar cert espai i recursos humans”, incideix Blasco, el qual identifica un inconvenient en aquesta solució: “Poses nens amb bolquers en escoles que mai n’han tingut”.
A Barcelona només es cobreix el 60% de demandes
A més, aquest investigador apunta que a les grans ciutats, com Madrid o Barcelona, l’oferta és escassa. A la capital catalana només es cobreix al voltant del 60% de la demanda. Segons relata, aquest model educatiu acostuma a ser sol·licitat com a ajut a la conciliació familiar en llars en què els dos progenitors estan treballant. Per això, identifica el proper repte d’aquestes polítiques de primera infància: aconseguir que famílies en risc d’exclusió social o d’entorns desfavorits també sol·licitin aquesta escolarització.
Govern, Units Podem i els dos investigadors entrevistats per aquesta redacció ressenyen que l’educació de 0 a 3 anys és “un potent factor per combatre el fracàs escolar”. “No ens referim al fracàs en les avaluacions d’assignatures. Però sí parlem d’una armadura molt potent que s’ha de construir en aquestes edats com l’aprenentatge lector, escriptor o conceptes senzills construïts a partir de la manipulació, experimentació o observació”, respon Alcrudo. “Hi ha coses que no són tan visibles, però són fonamentals, com la construcció del llenguatge”, finalitza.
Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es
