S’atribueix a Benjamin Disraeli, dues vegades primer ministre del Regne Unit durant el segle XIX, aquesta cèlebre frase: “Hi ha tres tipus de mentides: les petites, les grans i les estadístiques”. Si ho va dir –i sembla que sí–, segurament pensava en casos com els de la segregació escolar a Catalunya. Amb l’estadística a la mà, la segregació escolar es produeix a l’escola pública, que té un 66% de les places però un 82% de l’alumnat d’origen estranger i un 84% de l’alumnat amb famílies amb rendes baixes (dada que es coneix a partir de la distribució de les beques menjador). Per contra, la concertada i privada representa el 34% de les places i el 12-14% de l’alumnat amb dificultats. Però si es mira cas per cas es poden trobar escoles concertades amb la mateixa problemàtica que les escoles públiques més segregades. En aquest article presentem dos casos de centres concertats, un religiós i un altre laic, amb un elevadíssim percentatge de nous catalans entre el seu alumnat.
De fet, l’informe sobre Segregació escolar presentat pel Síndic de Greuges el 2016, que encara és el gran estudi de referència sobre la qüestió, ja advertia sobre aquest fenomen en un apartat on abordava els falsos mites sobre la segregació. Entre altres coses, deia que les desigualtats entre escoles públiques, pel que fa al tipus d’alumnat, són més grans que les que es poden trobar entre aquestes i les escoles privades. I ho sentenciava amb aquesta frase: “Hi ha escoles concertades notablement implicades en l’escolarització de l’alumnat immigrat, igual que hi ha escoles públiques escassament implicades”.
Una escola religiosa amb un 100% immigració
“Sembla que estiguem especialitzats en Àsia”, explica Neus Valls, directora de l’Escola Sant Francesc d’Assís, situada al bell mig de la Plaça Universitat de Barcelona. En aquesta escola (que pertany a les germanes franciscanes missioneres) el 100% de l’alumnat és d’origen immigrant (és a dir, o són nascuts a l’estranger o són fills d’immigrants) i d’aquests més del 90% són asiàtics i en especial filipins. “Hi ha alumne que és de pare suís i mare iraniana, aquest seria el més europeu que tenim”, comenta Valls. Fa tres anys van acabar 6è les dues darreres alumnes autòctones que quedaven.
Com s’ha arribat a aquesta situació? Segons Valls, el punt de partida és la Logse. Donada la dimensió del centre, quan la llei d’educació promoguda pels governs de Felipe González va treure dos cursos de la primària per posar-los a la secundària moltes escoles concertades que només oferien l’antiga EGB van passar a oferir també l’ESO. Però l’Escola de Sant Francesc d’Assís no tenia aquesta capacitat, per la qual cosa va passar a oferir de P-3 a 6è. “Aleshores ens va caure molt la matrícula, perquè moltes famílies optaven per centres que tinguessin fins a 4t d’ESO, i això s’hi va sumar una davallada de la natalitat, a finals dels 90 vam passar uns anys de crisi, però a partir del boom econòmic va començar a entrar molta matrícula viva i ens vam refer amb aquesta població”, comenta, ja que “nosaltres sempre vam tenir molt clar que acceptàvem tothom”.
Ara estan plens. “La major part dels nostres alumnes són filipins, ja que estem tocant al Raval, on hi ha una nombrosa comunitat filipina, que a més s’ha sentit molt ben acollida perquè són religiosos practicants i perquè l’escola te un Pla d’Acollida i una aula d’acollida que dona resposta a les necessitats d’aquest alumnat”, explica la directora, si bé matisa que “també en tenim d’altres països asiàtics de tradició musulmana com Bangla Desh o Pakistan, i no els obliguem a fer la religió”. Els resultats acadèmics són bons, afirma, segons constata a partir dels resultats de les proves de competències bàsiques de 6è, però a la vegada admet que pel que fa a diversitat la situació no és l’ideal. “Em sap greu sobretot pels nens filipins, perquè en general són una comunitat que fa una vida social molt tancada, però què hi podem fer?”, es pregunta Valls.
“Cada any, quan arriba el període de la preinscripció, visitem totes les llars d’infants de la zona, que és on van les famílies d’aquí –no les filipines, que s’organitzen entre elles–, hi portem publicitat del centre, fem portes obertes, però d’aquí no ens ve ningú, ni s’ho plantegen. I això no sabem com canviar-ho”, assegura la directora. Han rebut alguna indicació per part del Consorci d’Educació? “Mai ens han dit res, i òbviament saben com és la nostra escola, si hi hagués conflictivitat potser haurien saltat les alarmes, però com que no n’hi ha i els resultats són bons, doncs així estem”.
La llengua de l’aula és el català (“amb això hem estat molt militants”, diu Valls), però al pati es parla castellà o tagal. I un altre aspecte en el qual s’ha especialitzat aquest centre és el tractament del dol. “Durant anys teníem nens acabats d’arribar de Filipines amb problemàtiques que no només eren lingüístiques, sinó que portaven un dol molt profund pel fet d’haver estat desarrelats. Els pares els havien deixat amb els avis o tiets fins que trobaven una estabilitat i aleshores els portaven aquí”. Aquestes situacions s’han anat atenuant amb el pas dels anys, però l’expertesa en el tractament del dol s’ha mantingut com un dels signes d’identitat del centre. “Tot i les obvies dificultats –afegeix Valls– estem molt contents de tenir l’alumnat que tenim i volem donar les gràcies a les famílies que han depositat la seva confiança en la nostra escola”.
Concertada laica amb més complexitat que la pública veïna
No gaire lluny, l’Escola Griselda és un cas similar. Es tracta d’un centre d’una sola línia, amb dos immobles ubicats a uns minuts de distància, un pels alumnes d’infantil i l’altre pels de primària, i malgrat que estan situades al barri de Sant Antoni sobretot acullen infants procedents de Ciutat Vella. Segons explica la directora, Rocío Zurita, el percentatge d’alumnat divers (prefereixen usar aquesta expressió) és del 84%, entre el qual domina també el de procedència asiàtica. El que la diferencia de Sant Francesc d’Assís és que l’Escola Griselda és una cooperativa de mestres i és per tant una concertada laica.
L’escola té 70 anys d’existència, i en aquest cas el procés de segregació s’inicia amb la inauguració, fa 15 anys, d’una escola pública més moderna i ben equipada just al costat: el CEIP Ferran Sunyer, que és de dues línies. “Això va fer que gradualment anéssim perdent alumnat i anés entrant matrícula viva”, senyala Zurita. Hi ha una dada rellevant, per inusual: pública i concertada estan molt a prop l’una de l’altra, però la que té la consideració de centre d’alta complexitat és la concertada, no la pública (en la qual també hi ha alumnat immigrant, però en menor proporció). Actualment el 40% de l’alumnat pertany a famílies amb dificultats socioeconòmiques greus, i gràcies a aquesta consideració de centre d’alta complexitat el Departament es fa càrrec del cost de la sisena hora d’aquestes famílies.
“Als anys seixanta i setanta aquesta escola va arribar a tenir 700 alumnes, eren bàsicament els fills dels botiguers i dels treballadors del barri; ara en tenim 160, el barri ha canviat molt, i sobretot hem fet d’escola de Ciutat Vella, però darrerament també estem rebent fills de famílies nouvingudes europees que s’instal·len a Sant Antoni”, explica la directora, la qual recorda que a l’Eixample no hi ha una comissió d’escolarització com sí existeix a Ciutat Vella, la qual cosa podria ajudar a distribuir millor la diversitat. En tot cas, assegura, la convivència és també molt bona: “Ens considerem una gran família”.
L’Escola Griselda ha demanat formalment al Departament passar a ser escola pública, com van fer les antigues escoles del CEPEPC els anys 80. Aquesta petició, però, ara per ara no sembla que tingui gaires opcions de prosperar, admet Zurita.
