Verónica Pastrana és, abans de res, una entusiasta del que fa. És experta en continguts audiovisuals per a nenes, nens i adolescents. Ho és, d’alguna manera, per casualitat, però no tant. Va començar estudiant art dramàtic, això la va dur a estudiar per ser guionista i va acabar fent també treballs de producció. Això sí, sempre amb la vista posada en els continguts de qualitat per a menors. És cofundadora de la guia Yeeep!, sobre contingut audiovisual. Està treballant en la producció d’un programa infantil del qual no pot revelar res encara i, a més, participa en un curs diplomat de formació de professionals de l’audiovisual que vulguin dedicar-se a un públic menor d’edat i que espera poder començar aquest febrer.
Què és Yeeep!? Com funciona?
Yeeep! és una guia de cinema i televisió per nens de 2 a 13 anys. Neix d’un interès per compartir les produccions d’alta qualitat que existeixen a tot el món; fàcils de veure i que realment aporten valor. Neix del desig d’acompanyar les famílies perquè trobin produccions de qualitat. Ni les famílies ni els professors tenen temps de buscar què és adequat per a la seva edat o interès. Yeeep! també és un equip internacional format per experts en educació, en audiovisual i en psicologia, els quals desenvolupem una metodologia que ens permet validar una producció segons les fases de desenvolupament dels nens. Aquesta metodologia ens permet veure per a quina edat és una producció, què és el que aporta, i mesurar la qualitat pel que fa a les històries; sempre un pas més enllà del sistema de qualificació actual. El nostre objectiu és arribar a les famílies i els professors. Que trobin audiovisuals adequats i interessants i que aprenguin a mirar. Els nens també aprenen perquè veuen audiovisuals diferents.
Som una associació i, per a aquest any, volem desenvolupar un segell de qualitat amb uns paràmetres que tothom pugui consultar. Un segell amb el qual mesurar certes qüestions. Hi ha molts segells de qualitat, però no saps per què els donen. Volem fer un segell en el qual les produccions amb la màxima puntuació estigui molt clar per què la tenen. I volem fer una guia impresa, pels volts de l’estiu, sobre continguts audiovisuals infantils per als nens i per a les famílies.
Com feu el treball de seleccionar els continguts?
És moltíssima feina. No tant de cerca, perquè quan fas el que t’agrada estàs tot el dia rebent impactes, seleccionant-los… Tenim molt clares les fonts, els festivals que ens agraden, els continguts interessants dels quals parlem. També hi ha els continguts que la gent consumeix, que potser no ens agraden tant però dels quals hem de parlar. És fonamental parlar de les produccions de cinema que s’estrenen i que saps que la gent veurà. Per tant, el contingut no és un problema. Però cada vegada que decidim valorar una producció, cal fer el visionat, més l’anàlisi, que porta molt de temps, més la revisió d’aquesta anàlisi, que la fa una segona persona. La metodologia que utilitzem va portar molt de temps de recerca. La part de darrere del que veus és un formulari de 70 preguntes que ajuden a revisar i avaluar les produccions. Et pots equivocar? Segur. Les valoracions poden ser subjectives? Més o menys, encara que crec que hem aconseguit que la metodologia fa que l’anàlisi sigui estable.
Des de la teva experiència què n’opines dels continguts que es veuen avui?
Estem en un moment excepcional amb tot el que està passant amb les plataformes que afecten el cinema i la televisió. És un moment ple de possibilitats per crear i distribuir continguts. Un moment increïble. A la televisió, a Espanya, crec que li falten produccions d’imatge real per als nens, on ells siguin el centre. Hi ha molts dibuixos animats a tots els canals: Clan, Disney, Panda, Boing, Netflix (que està fent una producció súper interessant per a nens). Bàsicament, la qual cosa mancada són continguts com a documentals on els nens són el centre i on poden comunicar com és la seva vida a altres nens. Hi ha produccions protagonitzades per nens, com MasterChef o La Voz; dos exemples que em generen dubtes sobre si són per a nens. Són formats que fomenten la competitivitat que crec que no són adequats per als nens. Televisió amb nens i per a nens és el que mancada. Que els nens trobin referents en els mitjans de comunicació on puguin identificar-se, puguin aprendre i inspirar-se. Hi ha formats així, per exemple, en TV3. O formats com 2.4, informatius per a joves, del canal 24 hores de TVE.
No sé si per això els nens migren a YouTube i busquen continguts, videojocs o tutorials. Hi van perquè hi troben continguts que els agraden però, també, crec, perquè hi troben nens explicant coses. Però no ho tinc clar, no és una cosa que hagi investigat. En tot cas, falta contingut més variat, més enllà dels dibuixos animats. Varietat i produccions audiovisuals amb imatge real.
He vist que havies fet un pilot d’un programa que es deia Hazlo tú mismo, en el qual una nena explicava a uns altres com fer una pel·lícula d’stop motion.
Aquest pilot té cinc anys. Aquesta és la televisió que a mi em sembla interessant per als nens. On els nens expliquen el món a altres nens. Un espai per compartir amb els altres el que saben. Poder comunicar-se amb els altres produeix una sensació de valor, d’apoderament. Comptes el que tu ets i el que tens i, qui ho veu ho rep d’un igual, que és el més important, la comunicació d’igual a igual.
És difícil treballar amb nens?
Que va! És súper fàcil. L’any passat vaig col·laborar amb l’Acadèmia del Cinema en els Premis de Cinema Jove Europeu, uns premis meravellosos en els quals els nens de 12 a 14 anys, durant un dia, veuen tres pel·lícules europees seleccionades per un jurat prèviament. Durant aquest dia debaten i, al final, decideixen quina és la guanyadora. Treballar amb un nen de 4 anys no és el mateix que amb un de 8 o de 10 anys. Requereix la capacitat d’acompanyar-los, d’escoltar-los i d’adaptar-te a ells. Evidentment, quan treballes fent un cinefòrum o un programa de televisió has d’anar amb un contingut i un esquelet molt clars per acompanyar-los i guiar-los, perquè quan treballes amb ells perdre el focus és molt fàcil, perquè es revolucionen o perquè t’enamores del que fan… Tenir molt clar cap a on vas o què vols i acompanyar amb escolta activa, des de l’amor per la infància i el fet de voler acompanyar-los i fer el procés junts.
Tal vegada sí que està canviant el fet de prestar més atenció al que volen dir els nens, més que donar-los el contingut tancat.
Esperem que sí. A veure, amb tots els youtubers clar que les marques escolten als nens, però amb un interès comercial. Parlo d’una barreja d’escoltar i acompanyar. De com fer això els mestres en saben moltíssim. Un acompanyament en el qual els dónes les eines justes perquè ells puguin comunicar-se de forma lliure. Això és dificilíssim. Jo sempre n’estic aprenent. Unes vegades em surt i d’altres no. Un acompanyament guiat que em sembla molt difícil, molt més fàcil és dir-los el que han de fer. Però és un aprenentatge que a més es fa amb ells.
Es pot parlar de tot amb una audiència infantil?
Sí, però cal trobar la manera. Parlem de comunicació adaptada a l’edat. Pots parlar de la por? Un nen de dos anys té por, pot ser que a la foscor o a una aranya… Una persona de 40 anys també té por. Crec que els temes són els mateixos, són els de l’ésser humà. La por, l’amistat, l’amor, el fet de compartir… El que aprenen els nens des que neixen és a com relacionar-se els uns amb els altres. Pots parlar de l’abandó o de la mort? Perquè depèn. Si tens un nen de 4 anys que ha sofert una pèrdua, probablement és el moment de fer-ho, però com es parla a un nen de 4 anys. A un adolescent se li parla d’una forma diferent. Acompanyem als nens i com més eines els donem serà millor perquè siguin adults més sans. Aquest és l’objectiu, crear espais on puguis parlar, comunicar-te, reflectir… Estàs en una escola on et tracten d’una forma individual, on tens espai per a créixer, per al joc lliure. Tot forma part d’un procés, no només l’audiovisual. És la teva família, és el col·legi, el treball que es fa d’acompanyament.
Després dels atemptats de Barcelona, vam entrevistar la Laia Servera, presentadora de l’informatiu InfoK de TV3. Ens explicava que havien tingut dubtes de si fer o no un programa sobre els atemptats. Hi havia molts nens que no sabien què havia passat, tenien por… Els temes d’interès no són tan llunyans, però sí que cal explicar-los d’una altra manera perquè ho entenguin.
Simplificar, fer les coses senzilles, és el més difícil del món. Comunicar una mica de forma concreta i senzilla és un grandíssim assoliment. Significa que has entès el que passa i, a més, pots comunicar-ho per diferents persones. Els xavals saben el que passa en el món a través d’informatius, com el de TV3 o d’altres. És important sobretot perquè et contesten a preguntes que t’estàs fent. Si tens unes preguntes i estàs sentint coses, és millor que t’ho expliquin al fet que t’ho imaginis o creïs una incertesa i que puguis generar molta més por. Parlar amb la serietat que necessiten els nens, sense ximpleries, ni colors cridaners…
Efectivament creiem que la infància són colors pertot arreu…
És que és molt cultural. En altres llocs no succeeix. La nostra generació, que ha viatjat més, que ha vist coses en altres parts del món, està realment fent perquè canviïn els espais. Igual que existeixen escoles amb altres pedagogies, escoles alternatives, espais de menjar culturals molt diferents… hi està havent un canvi, però queda molt d’aquesta comunicació de parlar amb veu de xiulet i de coloraines. Els nens ja tenen molta energia, no necessiten aquests colors ni aquests ritmes que veiem, al contrari. Ara mateix les produccions audiovisuals tenen uns ritmes frenètics, des dels més petitons als més grans, moltíssima informació, una gamma de colors estressant i realment no contribueixen al desenvolupament dels nens, al fet que puguin assimilar la informació. Contribueix al fet que cada vegada hi hagi més nens nerviosos, que es diagnostiqui més TDAH.
Veig nens molt petits, que no tenen ni un any, amb els mòbils. Hi ha molts estudis ja sobre l’addicció a les pantalles. És preocupant. S’utilitzen per a tot, la pantalla és una mainadera. Per això va néixer Yeeep! Ja que s’està utilitzant així el mòbil, ja que no tenim el poder de canviar els hàbits, per què no veure continguts adequats per al nen? Una producció per un nen té un ritme més lent, amb una sola trama concreta, on es presenta el problema a la seva edat i es resol al final, amb un resum del que ha vist perquè li quedi clar. Has de saber on estan les produccions interessants per al teu fill i que et quedis tranquil. I jo també els poso la mainadera, però trio jo, encara que s’enfadin. Com a pares tenim la responsabilitat. Igual que triem l’escola o el que mengen, crec que no podem deixar-los triar tota l’estona les coses que veuen a la televisió o als dispositius mòbils. Tenim la responsabilitat de guiar-los o de dir-los en alguns moments què han de veure. Si poso Netflix, ja sé què és el que veuran els meus nens. I Netflix té coses que estan molt bé. Però si vull que vegin unes altres els poso Filmin o Yeeep!, perquè sé que aquí el que triaran és una altra cosa. No menges sempre llaminadures.
Per què és important aquesta varietat?
Si ofereixes varietat des del principi tindran una bona quantitat de referències per a triar. El mateix amb la literatura o amb altres coses. Com més autors o il·lustradors coneguin, més referències tenen per crear la seva personalitat. Ho comparo amb el menjar. A un nen que no té dents no li dónes un filet perquè mengi. No li donis una producció que dura una hora i que va a tota velocitat. I és veritat que no li passa res, però és que veuen moltes hores. Per què no donar qualitat? Perquè després sí que els condiciona la manera de veure les coses. Per coses així fem les guies. Volíem donar-li a les famílies una guia amb la qual saber mirar les produccions. Poder treballar des de la curació, l’etiquetatge, la programació dels continguts. És el que a mi m’agradaria fer. Estem parlant de diversitat, d’obrir la ment. Si veuen produccions amb diversos accents, augmentes la capacitat d’obrir-te al món, de veure la diversitat.
Per fer aquest contingut cal saber de comunicació, infància i de com comunicar per a qui i què. Aquests ingredients dificulten la conformació dels equips?
No, en absolut. L’equip de Yeeep! té educadors, experts en comunicació audiovisual infantil i creadors de continguts. És l’equip perfecte. Estem fent un programa de televisió i per això, l’equip té guionistes especialitzats en storytelling per nens, els guions estan supervisats per l’equip pedagògic amb el qual discutim els temes, per a quina edat i com estan plantejats, i amb psicòlegs infantils que avaluen i vigilen perquè el contingut és adequat. Que és el principal, el contingut, que tinguis clar per a quin rang d’edat és i que la manera d’explicar-ho sigui exactament per a ells. Un programa així no pot fer-se sense aquest equip i sense seguir les seves passes. Han d’estar els experts en comunicació audiovisual, els experts en formats infantils, psicòlegs i l’equip pedagògic. I els nens, els quals també han de formar part del procés.
Cadascú treballa en un sector amb la mirada de la infància. Surt d’aquí la necessitat del curs d’expert que esteu organitzant?
Fa tres anys es va fer una cosa semblant a la Universitat de Huelva. Neix amb l’objectiu de formar professionals, també per estudiants que estan interessats a treballar la comunicació audiovisual infantil, a conèixer com explicar històries per nens, per elevar l’estàndard de qualitat. Creiem que si hi ha professionals formats i que coneixen com és el nen, com s’expliquen històries per ells, creiem que pot canviar alguna cosa. En el curs tenim una part en la qual avaluem la comunicació infantil i la juvenil. Ho compon molta gent especialitzada i que fa molt de temps que aprèn per si mateixa i que aporta un coneixement enorme: experts en storytelling com Aldana Duhalde, Jan-Willem Bult, Yamile Sandoval experta en comunicació infantil; experts en transmèdia, gent de Telekids que fan un treball espectacular a Sevilla amb un projecte premiat (tallers d’audiovisuals per a nens on narren històries); Víctor López, productor de Pocoyo; Nico Matji, de Tadeo Jones; una gent espectacular que a Noruega va aconseguir atreure de nou els adolescents a la televisió… Tothom de la indústria aportarà coses.
Tot el tema de no ficció l’abordarem amb l’informatiu 2.4 el canal de notícies del Canal 24 hores i altres mitjans com La Leche o Alumnos Radioactivos, que treballen amb una serietat i un respecte a la comunicació infantil i juvenil espectacular. Hi serà tota la gent que està fent un canvi. Que està creant espais o fent continguts, tallers, programant a televisions d’altres països. Gent que treballa perquè els nens tinguin una televisió de qualitat (continguts que siguin interessants, que els diverteixin però amb continguts adequats, amb històries més variades i interessants).
Quan comença?
Si tot va bé, al febrer (i fins al maig). Si no, ho tornarem a programar. Perquè m’he trobat amb un suport enorme des de la indústria, des de productors a YouTube Kids… o RTVE. Ho farem segur perquè fa falta. Per provocar un canvi. Compartint l’experiència de cadascú, súper qualificada, i tothom en actiu fent contingut per nens. A tots ens ha costat molt de temps anar afinant. Surt per Yamile Sandoval, que ja havia fet la diplomatura a la Universitat de Huelva i a Colòmbia va fer una cosa semblant. Ella és un tros de dona amb la qual ens hem ajuntat per fer això. I també un altre tros de dona, Patricia Núñez, directora de la càtedra de Comunicació infantil i juvenil de la Universitat Complutense.
És important que els continguts els presentin nens?
No necessàriament. Quan parlo de produccions protagonitzades per nens vaig més al gènere documental. Es corre el perill de convertir un nen en una estrella, la qual cosa no sé si és molt adequat. No crec que faci falta que un informatiu el presenti un nen. Crec que és millor que ho faci un adult amable i que sàpiga comunicar-se amb els nens. Això no vol dir que alguna peça informativa no la facin els nens. Però en el format documental crec que sí que és interessant crear aquests espais i narracions en les quals els nens comparteixen la seva realitat o la seva opinió sobre la seva visió.
