Lideratge
El líder ha de ser segur de si mateix. Segur en les fortaleses i segur en les febleses. Saber que no sap, no el pot desequilibrar. L’angoixa no fa líder i el mestre ha de liderar, que no vol dir sempre manar.
El líder ensenya amb naturalitat i és agraït amb qui li ensenya. Sap que l’home culte, sense més, és un mite d’una societat aristocràtica decadent i que tothom coneix el que ha pogut conèixer i no li pesa que sigui molt o poc si és sincer el seu desig d’aprendre. Però és líder perquè té una visió de conjunt. Es pot tenir visió de conjunt amb moltíssims coneixements o amb relativament pocs, però sempre que estiguin significativament interconnectats. El líder no menysté res que pugui ser d’interès per qualsevol persona humana (nihil humanum…) encara que ell s’enfoqui a determinades coses, però sempre sabrà amb qui pot comptar per a les altres i mai deixarà d’aprendre d’ell. Qualsevol nen pot saber més de qualsevol cosa que el mestre, però no té la visió de conjunt d’ell. Per això ha de veure-la en els mestres.
Per tant el líder ha de ser empàtic, ja que la seva feina és descobrir la manera d’aprendre de cada alumne per enfortir els seus cantons febles. Però també es pot equivocar i aprofitar aquests moments per ensenyar als alumnes com s’aprèn dels errors. Han de veure sempre que rectifica perquè ha pensat. El fet d’arriscar-se dels mestres és també educació del risc per als alumnes. Si veuen que el risc és conscient i que s’aprèn dels errors incorporaran aquesta conducta, especialment que a vegades, cal donar-se temps per pensar.
El líder té una visió clara del seu equip (en aquest cas una classe o un grup escolar). Sap quins sublíders hi ha i quins són més positius. Però sobretot sap qui és feble i quin tipus de lideratge necessita abans de poder prescindir de tots. I sap com pot activar els aparentment apàtics o indiferents, els ha de trobar la porta de les inquietuds.
Totes aquestes virtuts poden ser innates però fins i tot així, s’han de polir i reforçar. I cal dir que no tothom pot ser mestre igual que no tothom serveix per a actor (i la comparació només és instrumental). El que això escriu sap que el lideratge no sempre s’acaba d’aprendre i hi ha temperaments i caràcters que el repel·leixen. Una bona formació inicial ho hauria de detectar i aconsellar alternatives. D’altra banda, treballar en les facultats la dinàmica de grups i l’estudi de casos no estarà mai de més. De fet seria d’allò més important. A part d’unes pràctiques intenses.
Visió del món
Crec que tothom, des de petit, hauria de tenir una comprensió global del món, el seu i el global. Al principi, sobretot del seu i cada vegada més del global. Jo de la cultura en dic una teoria del món avalada per com més experiències de coneixement millor. I en aquest sentit, potser la de mestre hauria de ser la més renaixentista de les professions. I això inclouria també, en certa mida, els professors d’institut, tant de batxillerat com de formació professional.
Les experiències s’obtenen escoltant, llegint, viatjant, observant i treballant. I aquests han de ser els mitjans principals de l’educació obligatòria. L’educació professional, en batxillerat o FP (la diferència no s’entén avui), teòrica o tècnica, ja usarà els seus mitjans i llibres de text. I els mestres han de basar el seu lideratge sobre els alumnes en una visió del món al màxim completa i extensa. I això demana unes determinades predisposicions.
Curiositat lliure i oberta. Què és la música? Què és la literatura? Què és l’art? Què és la ciència? Què és la filosofia? No s’hauria d’admetre en cap facultat de pedagogia ningú sense predisposició d’estar al dia. Es pot entendre un mestre sense passió pel món? Ha de tenir una visió coherent del món editorial, del món escènic, de l’artístic, dels avenços de la ciència i de les novetats socio-polítiques. I tenint en compte que ningú pot seguir tot sol un món tan polièdric com l’actual, el treball en les facultats hauria de ser tan coral com es pogués: escoltar en grup i treballar en equip (un diari, un podcast, un audiovisual…). Cercar, saber, escoltar i treballar.
Però cal, com insinuava en José Antonio Marina a Despertad al diplodocus, una revisió global dels currículums. Entre els pedagogs i els editors han de crear un saber del món interconnectat que faci clares, explicables i senzilles totes les coses que ara es presenten separades, disciplinades, academistitzades i buides de relació. En fa un intent ell mateix en el nou llibre Una biografia de la Humanidad, on s’ajunta història, política, sociologia, dret i filosofia. S’hauria d’incorporar a tot això l’art i la literatura, així com la història de la ciència i la tecnologia. De manera que tot mestre acabés amb una visió claríssima de com ha resultat el moment actual i que lligui el passat amb el seu “estar al dia”.
I les facultats han d’ensinistrar els futurs mestres en el mecanisme més universal que s’ha descobert: l’evolució per selecció natural, que serveix tant per la natura com per la cultura, com fa palès Georges Basalla en el seu llibre sobre l’evolució de la tècnica. El món no està ple de coses subdividides en coses i així. El món conté coses que fan coses amb les subdivisions que tenen. I si aquestes no van, la natura les mata o els inventa noves subdivisions que sí funcionin. I així tira endavant fins i tot el capitalisme. Dit d’una altra manera, hem d’ensinistrar els nostres mestres en el funcionament dinàmic del món, “la Natura s’obre camí”. Esperem que la Humanitat, també.
I tornant a la divisió entre educació ciutadana i educació professional (amb el batxillerat inclòs), crec que estaria bé que els nostres mestres fossin capaços de posar al dia una cosa com l’arbre dels oficis que, en el Museu d’Història de Barcelona, valia per al segle XVIII. Què es pot ser avui dia? Com? Com funciona tot? Al cap i a la fi, l’orientació professional hauria de començar de maneres informals des de l’inici de l’escolaritat, en forma de joc, al començament, i de manera més analítica cap al final de l’ESO. O ho deixarem tot a un curs al final?
És clar que les noves tecnologies ho han complicat tot molt, però hem d’obrir-nos pas a través d’aquesta aparent complicació i veure que en el fons seguim en un món semblant al que teníem on les coses importants no han canviat. El màxim que ha afegit la tecnologia digital, a parer meu, i no li donem més importància de la que té, és que ha demostrat que fins i tot la cultura i es pot matematitzar i, per tant, automatitzar. Que amb números es pot recrear un dinosaure que pot semblar viure, si més no en una pantalla (ja veurem si pot simular intel·ligència de la bona). Al mestre li serà suficient afegir un apartat nou al Sistema Mètric per mesurar memòries, entendre la seva compressió i discriminar-ne possibilitats; i saber en què es fonamenta qualsevol programari de manera molt bàsica. Després tots s’han d’aprendre segons convingui i hagin estat avaluats.
I amb una sòlida visió del món, els mestres poden observar els alumnes, posar els temes en peu i dirigir l’aprenentatge. La matèria no l’han de “donar” ells de dalt a baix. Ha d’estar continguda dins les parets de l’escola i un altre dia diré com.
Després la didàctica és la caixa d’eines que cada mestre farà servir segons els problemes amb què es trobi amb cada alumne o grup d’alumnes.
Conclusió
Les facultats de mestres han de repensar-se, enfortir-se i simplificar. I això només ho poden fer treballant en equip de la manera que elles demanen a les escoles que ho facin. I si volen crear nous mestres, han de renovar-se i holistitzar-se a si mateixes (no confondre amb hostilitzar-se, encara que això, a vegades, no va malament).
