Tal com diu l’article 26 de la Declaració dels drets humans: “Tota persona té dret a l’educació. L’Educació es dirigirà al desenvolupament ple de la personalitat humana i a reforçar el respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals.” És a dir, l’escola inclusiva és una escola per a tots i totes, al marge de quines siguin les necessitats de cadascun. Una escola inclusiva ha de treballar més enllà dels coneixements que es deriven de les assignatures; la bona convivència, el respecte, les actituds, els valors i les emocions també són part essencial del procés d’aprenentatge de tots els qui formen part de la comunitat educativa en qüestió. És important respectar les diferències que ens acompanyen, com també ho és valorar i potenciar les capacitats que pot desenvolupar cada un.
Tenir infants amb diferents capacitats i necessitats a l’aula enriqueix a tots els alumnes i els fa ser més conscients de la realitat que els envolta. Com més petits comencen a veure i treballar la inclusió com a una normalitat de l’escola i de l’aula, millor desenvolupen certs valors i dinàmiques. El respecte cap a l’altre, l’estima i l’empatia són part important del desenvolupament i creixement personal que poden acompanyar en els diferents processos d’aprenentatge. Per això és important que tots els alumnes se sentin part d’un equip, d’un mateix grup, d’aquesta manera poden ajudar-se mútuament i fomentar les seves capacitats. No hi ha una persona diferent, tots som diferents, i aquestes diferències no haurien de suposar una dificultat, sinó una virtut que els ha d’ajudar a créixer i enriquir-se. Cal fer entendre que allò que els fa ser diferents, serà també allò que ells podran aportar als altres. En aquest procés hi té un paper molt important l’educador o educadora, a l’igual que també l’escola. Són ells els qui han d’ajudar als infants a veure la inclusió com un potencial i no com a una dificultat o obstacle.
Actualment ens trobem amb un alt grau de diversitat a les aules, tant per alumnes nouvinguts com amb alumnes amb diferents capacitats. És un fet normalitzat al dia a dia de l’escola. Cal doncs, tenir més en compte el treball de la inclusió. El docent hi posa la voluntat, però no sempre amb les millors condicions. Les altes ràtios a les aules, la manca de recursos i personal dificulten poder donar una bona atenció per a tots els nens i nenes. Unes aules més preparades i amb més recursos, i amb un nombre menor d’estudiants, certament facilitarien l’atenció a la diversitat, i evidentment fomentarien una bona inclusió a les aules.
Poder oferir una bona atenció a tots els infants no només recau en l’escola i el docent; és important que es treballi conjuntament amb diferents serveis com són l’EAP, els serveis socials o serveis educatius específics. I sobretot, el factor que més influencia, la família. És important que a casa hi hagi voluntat i dedicació. Si el treball es fa de forma conjunta es podran atendre de forma més específica les necessitats de cadascú.
Hem de partir de la base que tots som diferents i que per tant tots, absolutament tots, tenim unes necessitats individuals, úniques i diferents. Són aquestes mateixes diferències entre nosaltres que ens fan únics i irrepetibles. Les diferències són l’essència fonamental de cada persona i per això és important acceptar-nos a cada un tal com som i acceptar també els del nostre voltant amb les virtuts i defectes que els caracteritzen.
El problema recau en com la societat veu segons quines necessitats d’inclusió; ja que sovint es perceben com un problema o es confonen les adaptacions per necessitat i les adaptacions per comoditat. Quan ens trobem davant d’un grup de nens i nenes, hem de tenir la capacitat d’observar-los a cadascun d’ells de forma individual i amb les seves característiques, i partir de l’observació per pautar el camí a seguir per cadascun d’ells. És impossible voler-los fer anar tots per un mateix camí. El sistema educatiu dins l’aula va canviant a poc a poc, costa assumir que no tots els nens aprenen de la mateixa manera i encara costa més buscar el mètode per poder arribar a tots per igual. No és una tasca fàcil d’afrontar dins de l’aula, i menys quan, com ja s’ha dit anteriorment, les ràtios augmenten i els recursos no. És per aquest motiu que com a docents ens hem de qüestionar com, amb el que tenim a l’abast, podem acompanyar cada infant fins ajudar-lo a assolir els seus reptes i a créixer com a persona, valorant-se i estimant-se tal com és.
No hi ha un mètode perfecte que es pugui instaurar d’un dia per l’altre, ni trobarem una resposta unànime, però sí que es veu la creixent necessitat que, per una escola inclusiva i per un bon treball inclusiu, hi juga un paper molt important l’educació emocional dels alumnes, dels docents i de les famílies. L’empatia envers els altres és la clau, i el treball de les emocions a les aules per tal que se sàpiga verbalitzar i posar nom al que un sent, és la base per comprendre’s a un mateix, comprendre als altres i poder treballar en equip. Els docents davant de moltes situacions necessiten el suport dels companys; l’equip directiu de l’escola necessita el suport i confiança dels mestres; els infants necessiten desenvolupar una millor comprensió entre iguals… tots necessitem sentir-nos part del grup. La inclusió comença en entendre’s un mateix i acceptar-se, per després poder ser capaç d’acceptar, entendre i valorar els altres i aconseguir formar un bon equip.
