11/ ‘Diarios de la calle’, Richard La Gravenese, Estats Units, 2007
Un film basat en la novel·la The freedom writers diary a partir de fets reals protagonitzats per una jove professora, activista dels Drets Humans i amb un sòlid compromís social. Imparteix classes de literatura en un institut on existeix un programa d’integració social que acull un grup multiètnic d’alumnat amb diverses problemàtiques familiars i de marginació durant els primers anys noranta. Després de diverses temptatives se les enginya per fer-los participar en un projecte relacionat amb l’Holocaust, canviant la lectura prevista de L’Odissea per El Diari d’Ana Frank. La lectura els anima a escriure els seus mateixos pensaments i experiències quotidianes. Al final, es percep com han anat canviant les seves vides i com aquest projecte ha afectat també la mateixa professora.
12/ ‘El club dels poetes morts’, Ficar Weir, Estats Units, 1989
Una pel·lícula tan enaltida com injuriada pel seu enfocament ideològic aparentment innovador en els seus mètodes però amb un pòsit de conservadorisme en el seu discurs. Un professor idealitzat de secundària educa un grup d’adolescents en la poesia i el Carpe Diem –viu intensament el present–, amb mètodes provocatius a través dels quals busca la proximitat i la complicitat, com quan convida als seus deixebles a arrencar les pàgines del mètode científic per analitzar poesia, o a pujar als seus pupitres perquè canviïn de mirada, entre altres seqüències amb una forta càrrega emotiva. Al final, serà acomiadat per induir, segons la direcció, amb els seus mètodes poc ortodoxos i les seves idees romàntiques, el suïcidi d’un dels estudiants.
13/ ‘El profesor’, Tony Kaye, Estats Units, 2011
L’estatus de professor substitut, a causa de la seva escassa permanència en un centre, dificulta establir relacions amb alumnes i col·legues en diversos centres. Però aquesta situació aconsegueix trencar-la quan aterra en un institut, on regnen la rutina i l’apatia, en convertir-se en un model a seguir pels adolescents sense rumb i mancats d’afecte. Dins del registre de cinema independent de denúncia social, es fa un retrat corrosiu del sistema educatiu dels EUA, on conviuen professors, alumnes i mares i pares de família desconcertats i sumits en un desert de valors. Interessant destacar la figura del professor que lluita, al mateix temps, per establir una bona relació per rescatar als seus estudiants dins l’aula mentre fora d’ella no li troba sentit a la vida.
14/ ‘El miracle d’Anna Sullivan’, Arthur Penn, Estats Units, 1962
Anna Sullivan, una jove institutriu especialitzada en problemes psicofísics, es fa càrrec d’Helen, una nena de 10 anys sordmuda, cega i amb altres afectacions intel·lectuals que viu al seu aire amb els seus pares, encara que aquests no saben què fer amb ella. A partir d’aquí s’estableix una relació complicada, tibant i amb algunes escenes amb mètodes educatius una mica violents, encara que caldria contextualitzar-les i dir que el seu tractament difereix substancialment del cinema convencional. Després d’una sostinguda aproximació a través del tacte i de l’aprenentatge de certes rutines, Helen descobrirà un llenguatge que li permet la comunicació. La pel·lícula mostra els possibles assoliments d’una intervenció educativa quan s’ajunten ciència, compromís i paciència infinita; i, al mateix temps, trenca amb els estereotips femenins –i més en la docència– que s’associen sempre a atributs com la dolçor o la tendresa.
15/ ‘La professora d’història’, Marie-Castille Mention-Schaar, França, 2014
El currículum oficial, per diverses raons que tenen a veure amb uns hàbits i convencionalismes tan rígids com absurds, no sol promoure experiències vitals que enganxin l’alumnat i que aconsegueixin despertar la seva curiositat cap a l’adquisició del coneixement. En aquest relat una professora d’institut sensible als problemes d’un alumnat que viu situacions difícils i complexes en el seu entorn social (el títol original és Les héritiers) i que es reflecteixen en el centre, tracta de buscar la manera d’enganxar-los i motivar-los amb una cosa diferent: la seva participació en un concurs nacional sobre què significa ser adolescent en un camp de concentració nazi. Aquest desafiament els obre la mirada i aconsegueix remoure els seus caps i els seus cors. Una experiència potent d’aprenentatge que canviarà la vida de tots els i les alumnes, i també de la professora.
16/ ‘Lugares comunes’, Adolfo Aristarain, Argentina, 2002
L’amor, l’envelliment, la família i els ideals polítics creuen aquest film protagonitzat per la parella formada per una assistenta social en els barris marginals de Buenos Aires i un professor de literatura que acaba de ser acomiadat de l’Escola de Magisteri. Impagable el seu discurs de comiat als seus alumnes en què reivindica el pensament crític: “Em preocupa que tinguin sempre present que ensenyar vol dir mostrar. Mostrar no és adoctrinar, és donar informació, però donant també, ensenyant també, el mètode per entendre, analitzar, raonar i qüestionar aquesta informació….. Posin-se com a meta ensenyar a pensar, que dubtin, que es facin preguntes. No els valorin per les seves respostes. Les respostes no són la veritat, busquen una veritat que sempre serà relativa….”
17/ ‘Ni uno menos’, Zhang Yimou, Xina, 1999
En un llogaret xinès se li encarrega a una adolescent de 13 anys, Wei Minzhi, assumir la gestió d’una classe davant l’absència del mestre titular durant un mes. Se li promet donar-li deu iuans si aconsegueix que ningú abandoni l’escola. No obstant això, un dels seus alumnes fuig a la ciutat a la cerca de treball per ajudar la seva família. A partir d’aquí Wei ha de trobar la manera perquè es reincorpori a l’escola. Aquest film mostra de quina manera, davant circumstàncies difícils, les persones es superen. Així, aquesta adolescent aconsegueix establir forts vincles amb el seu alumnat i fer-los participar de les seves iniciatives per aconseguir els diners per anar a la ciutat a buscar l’alumne. Un relat senzill i intimista sobre la tenacitat d’una mestra per combatre l’absentisme escolar, al mateix temps que revela el contrast camp-ciutat, així com algunes de les imperfeccions i contradiccions del sistema educatiu del país més poblat del món.
18/ ‘Professor Holland’, Sthephen Herek, Estats Units, 1995
Una reflexió sobre el lloc i el no lloc de la música, injuriada i marginada en molts plans d’estudi, i considerada per un recent ministre d’Educació espanyol de trist record, com una assignatura gairebé d’adorn i prescindible. El mateix opina el director del centre d’aquesta cinta, per al qual el més important és llegir i comptar, com si la música no formés part també del llenguatge. El professor Holland, per contra, a les seves classes, amb ofici i passió, anima al seu alumnat que toquin el que els agradi perquè la gaudeixin i acabin estimant la música, defensant els seus diversos registres: des de la clàssica al rock. Un professor que deixa petjada i que, com succeeix en altres films, aconsegueix que la música actuï com a revulsiu per a trobar-li sentit a l’educació i aconseguir la cohesió del grup.
19/ ‘Professor Lazhard’, Philippe Falardeau, Canadà, 2011
Després de la mort d’un professor d’educació bàsica en tràgiques circumstàncies, Bachir Lazhar, un immigrant de mitjana edat, va a l’escola per oferir-se com a substitut. Aquest haurà d’enfrontar-se a diferents reptes: gestionar el duel del grup que trigarà temps a assimilar; el baix nivell de l’alumnat al qual ha de preparar per a una societat del benestar que fa aigües pertot arreu; i l’adaptació de la seva cultura pedagògica i dels seus mètodes d’ensenyament que contrasten amb els del Canadà. Mentrestant, ningú en el centre coneix el passat traumàtic de Lazhar ni sospita que viu atemorit davant la perspectiva de ser deportat al seu país d’origen en qualsevol moment. El film, adaptació d’una obra teatral homònima d’Evelyine de la Chenelie, està ple de matisos i mostra la complexitat de les diverses pors individuals i col·lectives.
20/ ‘Solo es el principio’, Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi, França, 2010
Un documental molt càlid sobre una classe d’educació infantil –amb nens i nenes de 3 i 4 anys– filmada al llarg del curs escolar. Però a diferència d’altres pel·lícules com La clase o Ser o tener, on se succeeixen escenes educatives de caràcter molt variat, en aquest cas se centra en el taller que la mestra imparteix seguint el programa de “Filosofia per a nens”, creat per M. Lipman i que s’aplica a diversos països. Un exemple que es pot començar a pensar des de la primera infància, exposant les seves emocions, vivències i idees sobre la llibertat, l’amor, la intel·ligència o la mort. Asseguts sempre en cercle, al voltant d’una espelma encesa, la mestra va moderant un debat on s’aprèn a desenvolupar l’escolta activa, el respecte, l’expressió oral i el raonament. Un homenatge a l’educació democràtica i al pensament crític en un entorn intercultural de la perifèria urbana.
