El Dani té 14 anys i va cap als 15, fa tercer d’ESO en un institut de Sant Boi amb un pla individual, ja que té un trastorn de l’espectre autista (TEA) i un grau reconegut de discapacitat del 65%. Els seus pares estan contents, asseguren. Els suports que rep són adequats, l’aprenentatge i la motivació són positius, i està superant amb èxit totes les seves assignatures. Però recentment han sabut que, quan acabi 4t d’ESO, el Dani no obtindrà cap títol. “No està contemplat”, els han dit. I no els sembla just. Per això han posat en marxa una campanya de firmes a change.org a través de la qual demanen que els joves amb discapacitat intel·lectual obtinguin un títol d’ESO adaptat. Sumen ja més de 130.000 firmes.
“Estem parlant d’autoestima, que vegi que el seu esforç ha valgut la pena i té una recompensa, per què el meu fill no pot tenir un títol si supera els objectius que marca el seu pla individual?”, explica Joan Cabezas, el pare del Dani. La petició en concret s’adreça a la directora general de Evaluación y Cooperación Territorial del Ministerio de Educación, Maria Consolación Vélaz de Medrano Ureta. La directora general els va trucar fa unes setmanes per interessar-se per la seva reivindicació, però òbviament ara tot queda a expenses de les eleccions del 28 d’abril. Podria ser aquest un tema de campanya?
“En una escola realment inclusiva només hi hauria d’haver un currículum, que fos tan ampli i flexible que tothom pogués tenir el seu certificat segons les competències assolides”, opina Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva de Catalunya. “El problema que hem tingut sempre és que el currículum pertany al ministeri i és intocable, i per això a Catalunya primer vam fer les adaptacions curriculars i ara es fan el PI, però això són pedaços; l’èxit no s’hauria de mesurar segons un barem prefixat, sinó segons el progrés de cadascú, a banda que ens hauria de preocupar més la maduració de la persona que el nivell acadèmic”, afegeix.
Campi qui pugui
A Catalunya, l’assumpte de la titulació de l’ESO per als alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) és un terreny pantanós. Malgrat que no seria una qüestió pròpia de l’autonomia de centres, a la pràctica ho és. Això vol dir que, segons la tradició de cada centre, les juntes d’avaluació decideixen una cosa o una altra, i eleven la proposta als serveis territorials. Per norma general, els centres d’educació especial tenen més tendència a tramitar el graduat quan entenen que un alumne ha assolit un mínim acadèmic, mentre que els instituts són més reticents. Per tant, alguns alumnes amb discapacitat intel·lectual obtenen el títol normal (no l’encara inexistent títol amb asterisc), i d’altres no. Va com va.
La qüestió s’arrossega de fa anys, perquè cada cop són més els alumnes amb discapacitat intel·lectual que tanquen tota l’etapa secundària obligatòria en un centre ordinari. Però fins fa poc no suscitava tanta polèmica. La no superació de l’ESO era gairebé obligada, ja que, per aquests alumnes, les úniques sortides realistes per a l’etapa postobligatòria exigien no tenir l’ESO. Per tant, no hi havia gaire discussió. Tan si s’estava pensant en un programa de transició a la vida adulta en un centre d’educació especial, o en un programa de formació i inserció (PFI) adaptat s’havia de suspendre l’ESO sí o sí. Des de fa tres cursos, però, s’han posat en marxa els Itineraris de Formació Específica (IFE), que tenen una durada de quatre anys i als quals es pot accedir havent aprovat l’ESO. Ara, per tant, ja no val l’argument del suspens obligat. “Evidentment, demanem que el títol obri portes i no les tanqui, i que si a un alumne li va bé fer un PFI el pugui fer, i que si li va bé un grau mig adaptat el pugui fer també… encara que en l’FP hi ha molta feina a fer pel que fa a la inclusió”, comenta Joan Cabezas.
I si en un futur…?
Però té alguna importància tenir el títol de l’ESO per un alumne amb discapacitat? “Si hem avançat en afavorir que cada alumne tingui el seu propi itinerari formatiu, posant especial èmfasi en la flexibilització, l’assoliment de competències i els recursos per la inclusió, també cal avançar en un reconeixement oficial de l’esforç que realitzen aquests alumnes”, diu l’associació Aprenem en la carta de suport a la campanya dels pares del Dani que ha enviat al ministeri. “Però és que a banda del mereixement hi ha aspectes més pràctics. Imagina’t que d’aquí a uns anys una administració, com podria ser l’Ajuntament de Sant Boi, reserva una plaça de funcionari per una persona amb discapacitat intel·lectual, però un dels requisits que posa és que tingui el graduat de l’ESO, llavors el Dani no hi podria optar perquè va tenir la mala sort de topar amb un sistema massa rígid i insensible”, comenta Noemí Santiveri.
A banda de la campanya a change.org, els pares del Dani van portar el cas al Síndic de Greuges, on la defensora dels drets de la infància, Maria Jesús Larios, els va confirmar que aquesta matèria era competència estatal i es va oferir per transferir la petició al Defensor del Pueblo. “El meu fill –diu Joan Cabezas– no entendrà que no li donin cap títol malgrat que ho tingui tot aprovat, a veure qui l’hi explica, ho viurà com una situació injusta i incomprensible, i tindrà raó”.
