Abans de res, estan tots aquells obstacles que, a causa de la pobresa i la creixent desigualtat social, tanquen la –porta al gaudi d’unes prestacions i serveis bàsics com és el dret a l’educació. Però les barreres en aquest àmbit són molt diverses i algunes de gran importància. Les hem sintetitzat en aquest catàleg. I ens hem quedat curts.
- Les que exclouen la infància refugiada i immigrant. Se’ls restringeix la lliure mobilitat, i en alguns països se’ls tanca literalment el pas o se’ls posa mil obstacles perquè les seves famílies puguin legalitzar la seva situació i ser escolaritzats. En uns altres malviuen en els anomenats camps de refugiats –de concentració i supervivència–. I quan són escolaritzats solen fer-ho en guetos escolars o en centres segregats, amb una concentració majoritària d’alumnat immigrant. Molt caldrà bregar per modificar els estereotips i prejudicis d’aquells imperis i nacionalismes excloents que no entenen ni respecten els drets bàsics dels éssers humans des de la més tendra infància, vinguin d’on vinguin i sigui com sigui la seva llengua. I també caldrà repensar les polítiques públiques per garantir el repartiment equitatiu de l’alumnat autòcton i immigrant –entre l’escola privada i la pública i també dins d’aquesta–; i per entendre que la diversitat cultural és la millor vacuna per la convivència i per l’èxit escolar de tota la població.
- Les que afecten les persones amb qualsevol tipus de discapacitat. Ens referim a les barreres arquitectòniques que dificulten tota mena de desplaçaments per l’espai rural o urbà, o l’ús de diversos codis comunicatius en els diferents centres i espais socioeducatius. Però també aquelles que es posen en l’àmbit de la contractació laboral i dins de l’oci i la cultura. No hi ha inclusió real sense la normalització del lliure accés a tota mena de serveis i treballs per part de tota la població. I, lamentablement, amb l’arribada de la crisi que minva l’estat de Benestar i incrementa les retallades, els recursos i suports a aquestes persones solen disminuir, augmentant la vulnerabilitat d’uns dels col·lectius més vulnerables.
- Els murs de l’aula. Que impedeixen que penetri el vent de la llibertat, les olors de la naturalesa, les veus del veïnat i el soroll de la ciutat: tot allò que és viu i esdevé en un entorn farcit de situacions i experiències d’aprenentatge. Que tanca l’alumnat dins de quatre parets i aïlla al professorat que treballa des de la solitud individual, ignorant el que es pot arribar a aprendre quan, entre aules i grups de diferents edats, es comparteixen sabers ajudant-se entre si; quan els passadissos, el pati i altres llocs del centre es converteixen en espais didàctics i educatius; quan els docents reflexionen conjuntament sobre què fan i per què ho fan; o quan els centres es converteixen en un laboratori de recerca i experimentació on l’alumnat es mou constantment per diferents racons, tallers i ambients d’aprenentatge, substituint els tradicionals murs grisencs d’incomunicació per espais oberts, lluminosos i polivalents.
- Els murs de l’escola. Que dificulten una connexió entre diferents centres per a teixir xarxes de col·laboració amb el propòsit de compartir dubtes, desitjos, reptes, formació, experiències i projectes. Per a avançar junts en l’aventura de la renovació pedagògica i de l’educació emancipadora. Un camí a recórrer en paral·lel amb altres agents educatius i socials que intervenen en el procés de socialització infantil i juvenil. D’això, segons sigui el temps o el territori, se’n diu ciutat educadora, plans d’entorn, sistema formatiu integrat o educació de llarg a llarg de tota la vida: perquè s’aprèn sempre i en qualsevol lloc. Per això es denuncia la rigidesa del currículum escolar que impedeix la relació amb altres sabers i experiències socials que operen en la vida quotidiana, en les famílies i en el grup d’iguals, en les activitats extraescolars i culturals, o en les xarxes socials. D’aquí el valor dels projectes de vida personalitzats de l’alumnat que incorporen en l’aprenentatge tot el que aprenen dins i fora de l’escola.
- L’assignaturització del saber. El coneixement parcel·lat i trossejat en disciplines i en compartiments estancs contribueix a reduir i empobrir el saber en un món cada dia més complex i interconnectat. A més, empobreix les visions globals sobre la comprensió històrica i actual del món en totes les seves dimensions cognitives i contextuals. I, com molt bé diu Freire, el text no s’entén sense el context en el qual conflueixen els coneixements acumulats per la Humanitat, però també els sabers extrets de l’experiència del subjecte. D’altra banda, existeixen suficients evidències sobre la bondat pedagògica del treball per projectes –quan aquest és fruit d’un rigorós procés reflexiu i no d’una mera moda passatgera– i d’altres propostes globalitzadores i interdisciplinàries, que formen part de l’ADN de les pedagogies innovadores dels últims temps.
- La manipulació informativa i la postveritat. La propagació de notícies falses (fake news), sense cap mena d’escrúpols, prescindint de fets i evidències, té avui un efecte viral i letal gràcies a l’efecte multiplicador de les xarxes socials. La informació es tergiversa i simplifica, la informació es confon amb l’opinió, i el cultiu de les emocions més primàries s’anteposa a l’exposició i argumentació de raons. I les mentides, a força de repetir-les, es converteixen en veritats en l’imaginari col·lectiu. D’altra banda, cal recordar que els grans mitjans de comunicació reforcen progressivament els nexes entre el poder financer i polític, marcant l’agenda del que es diu i s’oculta. Davant d’aquest panorama, hegemonitzat per la velocitat de la ingent informació, la ciutadania xoca contra un gran mur a l’hora d’accedir a una informació veraç, honesta i rigorosa. També existeixen, afortunadament, contrapoders informatius més lliures i crítics, encara que la seva presència és minoritària i menys visible. Es treballa a les escoles amb i sobre els mitjans de comunicació per despertar la consciència i el pensament crític?
- El pensament conservador i neoliberal. L’ombra del pensament que teoritza, justifica i legitima la conveniència de mantenir les actuals relacions de poder i l’ordre establert, és molt allargada. Per això es venen relats continuistes o de mera adaptació epidèrmica, o en altres casos –amb una ofensiva creixent– s’instal·len discursos neoliberals, sota una certa pàtina de modernitat, que signifiquen una reculada en tota regla dels drets i conquestes socials, incrementant les barreres entre les diferents classes socials i entre els col·lectius visibles i invisibilitzats. Per combatre l’adoctrinament del pensament únic neoliberal, que fomenta la ideologia de la competitivitat i del campi qui pugui, es requereixen fortes dosis de pensament crític; i la millor forma d’impulsar-ho és a través de la conversa democràtica horitzontal, on es plantegin dubtes, es facin preguntes i es vagi formant una ciutadania que s’apoderi dia a dia en contacte amb una realitat plural, complexa i canviant.
- La burocràcia de l’Administració. No hi ha dubte que hi ha lleis i normes bàsiques que són necessàries per al bon govern i funcionament d’una institució social com és l’escola. Però quan aquestes són excessives, amb la lletra petita de decrets, disposicions i normatives de tota mena, el bon funcionament s’entorpeix i el que seria un bon trampolí per gestionar un centre es converteix en una pesada càrrega i en una barrera entre la legalitat i la realitat. Un inspector deia que n’hi havia prou amb poques, poquíssimes lleis, però que aquestes fossin conegudes i es complissin. Però estem lluny d’aplanar aquest camí. És més: la càrrega de la tasca administrativa per part dels directors s’incrementa davant del vendaval d’avaluacions, controls, informes, aplicatius, graelles, etc. Semblava que amb la introducció de les TIC tot això s’havia de simplificar però no és així: perquè existeix un exèrcit d’informàtics disposats a inventar noves tasques i protocols. Per això, amb freqüència, les lleis educatives circulen per una pista, i la realitat transita per una altra, prenent una drecera sempre que pot.
- L’academicisme i el recepticisme. Dos murs desconnectats situats en les antípodes. L’un, instal·lat a la torre d’ivori de l’Acadèmia universitària especulant, teoritzant, investigant o simplement reproduint sabers descontextualitzats que es van repetint any rere any sense aterrar a l’escola i, per tant, deslligats de la pràctica docent quotidiana. L’altre, arrelat a l’aula però obsessionat a buscar procediments, tècniques i receptes màgiques per resoldre tota mena de problemes, sempre guiat per l’activitat immediata i fent cas omís a la reflexió. És el mur que dissuadeix viatjar de l’acció al pensament, del què haig de fer al per què ho haig de fer, de mantenir-se sempre amb les llums curtes o d’avançar, de tant en tant, amb les llargues. Un dels grans desafiaments de la innovació és, precisament, bastir ponts entre totes dues cultures i actituds per construir pensament a partir de la realitat i per enriquir la pràctica pedagògica amb la reflexió.
- La inèrcia i la indiferència. La dinàmica d’institucions socials com l’escola ancorada en el passat es mou per inèrcies molt arrelades que es reprodueixen i enquisten amb el pas del temps. L’individualisme, el corporativisme, l’autoritarisme clàssic o suavitzat o la resistència al canvi són alguns dels components que expliciten un discurs que tracta falsament d’apaivagar, neutralitzar o ocultar totes aquelles situacions conflictives que emergeixin. I, òbviament, no hi ha comunitat democràtica que no es construeixi i enriqueixi a partir del conflicte. Però si aquest no es reconeix i es mira per un altre costat, no hi ha reconstrucció sinó paràlisi, i fins i tot destrucció. Sobre aquest tema és bo recordar les paraules d’Albert Einstein: “El món no serà destruït pels qui fan el mal, sinó pels qui els miren sense fer res per impedir-ho”. Per això no hi ha educació inclusiva, transformadora i emancipadora sense consciència ni compromís. No hi ha cap possibilitat de canvi si no s’enderroquen els murs de la passivitat, l’apatia i la indiferència.
