No sóc especialista en el tema dels mòbils i, per tant, no puc tenir una opinió rigurosa sobre la seva introducció a les aules. Però arran de la lectura del llibre de Sherry Turkle En defensa de la conversación (Ático de los libros, 2017) m’ha preocupat el tema de perdre la conversa, quan l’autor argumenta que els joves tenen pànic a enfrontar-se a la conversa ja que representa més esforç, encara que sigui telefònicament, que enviar un missatge, a través de WhatsApp o de qualsevol mitjà digital. I m’ha fet pensar i em preocupa que sempre hem defensat que l’educació és compartir i això vol dir parlar entre nosaltres, escoltar amb interès i prestar atenció mútua el que, educativament, n’hem dit escolta activa i diàleg.
I em ve al cap pensar que potser sigui veritat que el món digital (ordinadors, tabletes o telèfons) ens impedeix la conversa. El llibre esmentat va més enllà. Argumenta que la falta de conversa entre nosaltres fa que disminueixi l’empatia, l’emoció d’estar amb altres persones o traspassar les emocions o aprendre a retornar-les. Les paraules escrites d’un missatge no són el mateix que veure a la persona. Escriure digitalment pot caure en la superficialitat de les paraules, la fredor amb atendre altres idees i desconnectar de la vida real. La conversa, parlar amb els altres, sembla que crea angoixa, ja que serà més fàcil connectar-se i enviar missatges i a més dóna plaer.
I podem tenir el perill que, pel fet de disminuir la conversa, augmentin discursos falsos no contraposats i la vulgarització de les paraules amb missatges superficials. I també promocionar el silenci, la sordesa en no sentir les paraules dels altres amb els seus tons, ritmes i gestos (a l’aula, al pati, fora). Perdem el cara a cara o el cara amb els altres, ja que tot se soluciona digitalment. I es poden dir coses que no diríem a l’altre si el tinguessin davant. Perdem la relació i, en el camp de l’educació, la relació condiciona el contingut que aprenem. O, encara pitjor, tenir una conversa amb emoticones.
Què està passant? Com diu el llibre, la conversa fa por perquè té la immediatesa de les paraules i pots equivocar-te o no trobar la paraula més adequada. No es pot esborrar. Les paraules, encara que la dita afirmi que se les emporta el vent, queden moltes vegades en la percepció de l’altre. I depèn com es diguin les paraules prenen una forma o una altra.
És veritat que s’està perdent la conversa. Ho comprovem en les reunions o trobades quan s’està més atent al que diu l’artefacte digital que les paraules que t’adrecen altres. Segurament el cineasta Coppola no faria avui dia la premiada pel·lícula La conversación (1973), amb un al·legat al missatge ambigu. Ja que avui dia no es gravarien les paraules, sinó que es miraria què s’ha dit a les xarxes socials.
Si fos veritat que les tecnologies que es fan servir per comunicar-se fan decaure la conversa perdem un dels recursos més importants a l’educació. A l’educació és necessari la conversa, ja que és sinònim de diàleg. És explicar, polemitzar, discutir, debatre, gaudir del plaer de sentir els altres, d’admirar el verb, de deixar-se anar sobre un tema, etc. Perdre la por a equivocar-se. I això no ho podem perdre als processos educatius. Educar és aprendre a escoltar. I amb un aparell digital és més un monòleg, a vegades amb si mateix.
No estic dient que eliminem de l’educació els aparells digitals de comunicació. Seria impensable en el món actual. Però què podem fer perquè serveixin com oportunitats d’aprenentatge? Crec que regular el seu ús. I una forma és que les institucions educatives no s’oblidin de crear espais de conversa com sempre s’ha fet des d’una perspectiva educativa (debats, assemblees, discussions, preguntes…). I, per què no? Deixar de costat, alguna vegada, l’aparell en alguns espais no digitals per estar més atent a les paraules i a la forma com es diuen.
Tornant al llibre esmentat, té raó quan diu que no hem de prohibir la comunicació digital, però sí posar-ne límits. Encara hi som a temps, si és possible.
