La gent parla de las fake news amb sorpresa i admiració; així com dient ves quina cosa, com si des que el món és món l’ésser humà no s’hagués dedicat, sempre i arreu, a mentir i enganyar. A les portes de la segona dècada del segle XXI ens fem creus que els mitjans difonguin informacions no fiables, (mare de Déu) quan, precisament, les modernes ciències de la comunicació neixen al segle XX per a estudiar la manipulació de les masses per part del totalitarisme mitjançant la seducció i l’engany.
Ara es centren en estudiar com la tecnologia fa més complicada la cosa. La confluència de comunicació i cibernètica passa avui per la intel·ligència artificial, que no només és un sistema hipercibernètic per a la gestió de les coses in absentia humana, sinó que està concebut per a que un observador no pugui identificar l’acció maquinal rere l’aparença de conducta humana.
Si seguim la llei de ferro del pensament crític, “pensa malament i encertaràs”, ens adonarem que l’objectiu de la intel·ligència artificial no és tant la gestió sense mediació humana sinó la simulació d’una presència i acció humana que permetin tòrcer la reacció d’acord amb els interessos de qui la introdueix. De manera que abaixem els fums: les fake news no són més que un lleu aperitiu del plat fort que ens espera en el tiberi que els poders preparen a costa de la llibertat i amb factura a càrrec dels ciutadans.
Sovint es presenten les fake news com a un problema periodístic, informatiu i comunicacional, quan són un problema polític. De fet el concepte es tradueix erròniament: no es tracta de “notícies falses” sinó de pseudonotícies enganyoses presentades fraudulentament amb la intenció d’enganyar i desinformar. Y aquesta intenció no neix d’entre el públic receptor de la informació, sinó dels nuclis centrals del poder.
És Donald Trump qui comença a fer circular l’expressió fake news per a al·ludir, de manera pervertida, a les informacions desfavorables que sobre ell publiquen els grans mitjans estatunidencs, des de The New York Times fins la CNN, i ho fa per desprestigiar-los o, com a mínim, escampar dubtes sobre la seva solvència informativa. Fake News és, doncs, un aspecte recent de les estratègies de desinformació força practicades durant el segle XX en la comunicació de masses.
(Auto)comunicació de masses
Però la comunicació del segle XXI és més complexa que la del segle XX. El que Manuel Castells ha teoritzat com “autocomunicació de masses” –per a al·ludir el paper proactiu dels ciutadans en la generació i distribució d’informació mitjançant xarxes i mitjans digitals– és el que ha conferit una força inèdita a las Fake News promogudes des del poder polític.
S’esdevé així un efecte pervers de l’anomenada “alquímia de les multituds”, al·ludida per Francis Pisani i Dominique Piotet per a designar l’acumulació de coneixement propiciat per l’autocomunicació de masses: en lloc de fomentar la promoció del coneixement es deforma la realitat per part dels qui haurien d’exercir el seu dret a emetre i rebre informació versemblant.
I és aleshores quan sorgeixen diferents entitats compromeses amb la informació democràtica, amb la Unesco al capdavant, que promouen campanyes de conscienciació sobre el risc de les fake news. Proposen l’educació de la ciutadania pel que da a la identificació correcta de les fonts i fiabilitat de les informacions, la responsabilitat de no difondre notícies falses, i l’ús intel·ligent de la comunicació per defensar el dret democràtic a la informació i el seu aprofundiment.
La Unesco tira endavant una àmplia i intensa activitat al voltant d’un altre nou concepte: alfabetització mediàtica i digital (MILID, en les seves sigles en anglès). Les fake news són al centre d’aquesta iniciativa, però el problema és que l‘educació mediàtica s’esdevé al sí de l’educació general, i aquesta no només produeix formació i instrucció, sinó també analfabetisme funcional: persones que saben llegir però no entenen el que llegeixen.
I ara és quan trobem la mare dels ous: no és a una capacitat perversament oculta a les xarxes socials o a l‘autocomunicació de masses on es troba el brou de cultiu per a les fake news, sinó a dos llocs molt concrets: la confluència de l’acció deliberada de poders polítics, econòmics i estratègics per furtar a la ciutadania la informació fiable a la qual tenen dret, i a les defectuoses polítiques educatives dels governs que no possibiliten el substrat cognitiu necessari per a l’exercici de la ciutadania democràtica.
Alfabetització digital i funcional
Educadors, activistes i professionals de la comunicació incideixen en el camp d’acció de les fake news per tal d’adobar els perjudicis prèviament causats per altres. Però a Europa tenim una manera curiosa d’actuar: donem la culpa a les democràcies de la UE de les desgràcies dels refugiats que volen accedir a elles, en lloc de culpar els governs criminals que han convertit els seus països en camps de batalla i cementiris; ens escandalitzem davant l’ascens de forces populistes i feixistes com si el seu predomini fos inevitable, en lloc d’eixamplar unes democràcies fortes en las quals viure sigui il·lusionant. No ha calgut cap fake new per arribar a aquesta mentalitat regressiva que es creu progressista i és un dels més poderosos llasts que impedeix progressar un continent que és ara com ara la més destacada illa de llibertat.
No cal demanar a periodistes, comunicadors, educadors i mitjans comptes de les fake news sinó que cal buscar el seu origen en el poder i el diner. La tasca d’educar el públic s’encoloma a comunicadors i educadors, però no són ells els responsables, simplement hi fan cap per adobar els estralls causats per altres.
L’estat espanyol té un panorama comunicacional que es caracteritza per una premsa impresa que és de partit però no es declara com a tal. Ho és no només perquè pren posicions editorials coincidents amb estratègies partidàries, sinó perquè són propietat dels bancs que financen les campanyes i deutes dels partits. Mitjans i partits deuen, alhora, la seva existència a les entitats bancàries. Aquí comença i acaba el recorregut de qualsevol discussió sobre credibilitat informativa en la nostra societat.
Elucubrar sobre insídies relacionades amb fake news en aquest panorama sembla ingenu però en realitat és l’intent de desviar la responsabilitat als escenaris digitals de l’autocomunicació de masses. I passa això perquè la premsa de partit, cada cop menys interessant pel lector informat, troba competència en uns mitjans digitals que, per més trapelleries que facin, mai no podran descapitalitzar del tot uns grups mediàtics que en altre temps van ser grans negocis a benefici de delirants estratègies audiovisual-financeres.
Alguns d’aquests digitals estan arribant ràpidament a la irrellevància per estar reproduint la mateixa fatídica aliança entre poder editorial, bancari i partidari, però més descarada i amb la desvergonya d’intentar recollir els nínxols de públic sembrats per altres mitjans, ara en recessió. Trump surt a donar la cara a Twitter i mobilitza els seus trolls par tal de forçar la realitat a assemblar-se al que diu, deixant que els bancs juguin amb els astronòmics deutes dels mitjans als que desitgi doblegar.
No és que ens calguin més i millors educadors en comunicació, que els necessitem; no és que els periodistes hagin de contribuir a l’alfabetització mediàtica, que han de fer-ho; el que calen són editors de premsa dignes d’aquest nom, capaços de publicar informació independent. En un país on la fake new més grossa la van promoure el mateix president del govern i el ministre de l’interior un 11 de març de 2004.
