Si establim un paral·lelisme, podem copsar que, com Janus, dins del món de l’educació existeix aquesta doble via passat-futur, que crea no pocs problemes dins del sistema. Més enllà d’ajudar-nos a decidir millor el present (que era un dels atributs de Janus), el que això ens suposa són situacions que, com aquella màquina de tortures, sembla que estem lligats dels peus i al mateix temps de les mans, mentre l’aparell és accionat i estira el nostre cos en direccions oposades. Aquesta polaritat, que dificulta enormement la millora del sistema, ens situa davant d’una taula on tenim les peces d’un trencaclosques i, malgrat que la imatge a muntar coincideix, la disposició dels enganxaments no encaixa.
Aquestes dues cares de Janus serien, dins educació, la que mira a un origen cada vegada més difús que ens proporciona un paradigma impropi d’aquesta època, i la que mira al futur amb voluntat de canviar ja el present amb un nou paradigma que actualitzi el que fem a les aules.
Per això, mentre la cara que mira al futur serien els centres que adapten i redueixen currículums, amb la intenció de contextualitzar-los a les situacions properes als centres i de fer-los significatius pels infants, la cara del passat correspon a les normatives que determinen uns programes massa extensos i prescriptius, tot deixant poc de marge per l’autonomia dels centres en aquesta contextualització i la corresponent ansietat als docents per acabar-los en finalitzar el curs.
Mentre sabem que l’avaluació ha de ser reguladora perquè l’alumnat aprengui aspectes tan necessaris dins de l’aprendre a aprendre com és l’autonomia en el seu aprenentatge, hem de seguir emplenant informes finals numèrics que només qualifiquen un resultat, sense lloc per indicar quina anàlisi s’ha fet del que passa durant el procés o quins aspectes li serviran a l’alumnat per millorar el seu aprenentatge.
Mentre el Janus que guaita el futur sap com fer perquè el nostre cervell aprengui millor, el Janus amb l’esguard al passat se’ns presenta en forma de PAU, obligant els nostres joves a rebre durant dos anys uns aprenentatges contraris a aquests descobriments sobre el nostre cervell i afavorint un aprenentatge bulímic, memorístic i escassament formatiu.
Mentre l’organització de les escoles afavoreix un aprenentatge globalitzat i una tasca d’acompanyament tutorial dels infants, els IES tenen unes dificultats terribles per poder treballar d’una altra forma que no siga seguint les estructures arcaiques que tants joves es deixen pel camí. Perquè no tenen un referent que els acompanyi amb un nombre d’hores suficients en una etapa tan delicada com l’adolescència. Perquè no ens permeten deslligar-nos d’un sistema tan obsolet com és el d’1 hora, 1 assignatura, 1 classe, 1 docent. Perquè la coordinació està establerta per departaments que afavoreixen una estructura de cel·les i no amb uns equips docents que puguin realitzar feines conjuntes: de desenvolupament de processos globalitzats, de planificació dels aprenentatges de forma coordinada, de programació d’una acció educativa engrescadora, real, competencial i aprofitable. O perquè la manca d’un horari comú de permanència al centre no permet les imprescindibles coordinacions i treballs en equip per part del claustre per tal de millorar i sobretot, actualitzar, la metodologia del centre.
Mentre hi ha docents que amb la seva implicació i esforç, amb jornades inacabables i una disposició digna d’afalac, aconsegueixen que la institució escolar obtengui millores, hi ha d’altres que just compleixen l’expedient obviant que treballen amb persones. I persones en formació, que depenen d’elles pel seu idoni desenvolupament. I el que és més greu: els primers no tenen cap possibilitat d’un reconeixement oficial de cap tipus (i sovint se’ls acaba encomanant feines fins a la seva extenuació). Als segons se’ls eximeix cada vegada més de responsabilitats sent aquests com un peix que es mossega la cua (fins a convertir-se invisibles en la vida del centre).
Mentre adreçar la mirada al futur implica un acompanyament pedagògic que dins els centres necessitem cada vegada més per la complexitat de l’actual societat, la mirada al passat es queda ancorada en una inspecció que sembla molt lluny de fer aquest paper, però molt prop de la demanda de papers, que en molts casos generen una incomprensió elevada per la seva inutilitat pedagògica real.
Mentre necessitem que s’atengui l’alumnat de forma individualitzada, circumstància per la qual necessitem recursos en funció d’aquestes individualitats, seguim rebent els esmentats recursos en funció d’un número, com si el màxim desenvolupament personal que hem de proporcionar a cada infant fos quantificable. I això ho ha denunciat fins i tot la UNESCO.
Al final, tot sembla reduir-se a una doble mirada força perillosa: l’administració va per una banda i els professionals per una altra. Del déu Janus no se’l destacava per això. De Janus es deia que la seua saviesa estava justament en aprendre del passat per canviar el futur just actuant sobre el present. Per tant, lluny del pessimisme que pot desprendre aquesta anàlisi, ens ha d’encoratjar un canvi que sembla clau per millorar el sistema: els professionals hem d’estar presents en la presa de decisions polítiques en matèria educativa. De forma directa i sense intermediaris. D’igual a igual.
Autors com Hargreaves i Shirley (La cuarta vía, 2012) expressen amb claredat que “els propòsits que defineixen una visió futura de la societat no haurien de ser decidits exclusivament pels governs. Són una qüestió de compromís públic de ciutadans i de membres de la comunitat”. I segueixen “les comunitats professionals d’aprenentatge (hauran de) desenvolupar el currículum i establir objectius ambiciosos” (p.141). Tot això ho completen amb evidències de diferents indrets del món on ja han recorregut aquest camí: Califòrnia, amb la CTA; Alberta (Canadà), amb l’Associació de Professorat d’Alberta; a Nova York, amb la xarxa empowerment schools, i a Ontario (Canadà), on el govern provincial ha dotat la Federació de Professors amb milions de dòlars per a desenvolupar als professionals de l’ensenyament (p.137). De la mateixa manera, Richard Gerver, docent, exdirector de centre educatiu i assessor de política educativa del govern britànic, expressa clarament que “Hem d’adonar-nos que els docents saben més i són els que realment lluiten per aconseguir el millor pels nostres fills. […] En un moment de canvi i en una època en què tenim un nivell de control sense precedents sobre la nostra vida, hem de fer-nos (els docents) amb el control de l’educació i el desenvolupament pels nostre fills”. (Crear hoy la escuela del mañana, 173, 2012).
Per tant, no podem seguir amb aquest malbaratament de temps, esforços i recursos d’aquesta bicefàlia. El canvi és urgent. Un altre dels aspectes que simbolitzava el déu Janus era allò vell que es deixa enrere i allò nou que s’adquireix. Per això, la seua doble cara estava relacionada amb els solsticis, amb les portes dels anys, amb els canvis de cicle. Tal vegada siga l’hora. L’hora de tancar un cicle i obrir-ne un altre completament nou. I per descomptat, millor.
