M’assec i em giro. La veig que se m’acosta somrient. Jo li torno el somriure. Se m’abraça i l’abraço. Quant de temps! Sé qui és i ella sap qui soc però no ens posem a prova. No diem els nostres noms perquè no els recordem. És el que tenim els vells i les velles. Vells i velles que avui ens retrobem per manifestar que encara ens estimem, perquè vam compartir moltes coses, molts moments per construir una escola pública.
El veig i em dic: és ell. S’acosta i ens abracem i tampoc ens diem el nom, però sabem qui som. Ell sap qui sóc jo i no qui és ell, però els noms… Ai, els noms com fuguen d’estudi! Miro la sala plena de cabells blancs, del calvícies, en Ramon, sí, el Ramon de Vic i de Manlleu porta un barret i amb quina gràcia dissimula la Tal els audifons. Quantes arrugues. Algú camina i coixeja una mica i una altra… penso si n’arriba a ser de bella la vellesa. Vella, però bella i bella perquè és vella.
Celebrem un acte que ens fa bells. De vells també en som, però encara, si convé, en peu de guerra. De pau, millor dit, perquè sempre hem estat gent de pau que hem plantat cara. I sento que l’Aymerich inicia el primer parlament. És guapu, l’Aymerich. No li he dit mai, però avui toca i que bé parla. I parla i somriu. I després la Neus Sanmartí que ens porta el record del seu company, d’en Carles, d’en Carles Martínez, que va ser el coordinador general del moviment. Ara deu estar passejant pel indrets blaus d’aquest cel blau i deu seguir l’acte amb la tendresa d’aquells que no hi són, però que hi són i no em feu explicar de quina manera hi són. Quina absència tan present, la d’en Carles. Que bé que parla la Neus! I jo escanyo les ganes de plorar que tinc.
I després la Piguillem. A la Piguillem algú li diu Anna, però és la Piguillem o la Pigui, i agafa els papers i llegeix i parla i riu i evoca i ens confessa com eren de complicades les reunions del CEPEPC, però quines ganes de treballar que tenia tothom. I fan pujar a l’escenari la tercera persona de la coordinació: la Carme Suaz, i la Carme és la Carme i la Carme no parla. Mira el públic i no cal que digui res. No li cal obrir la boca per dir-nos el que sent. Quina sort, penso, que la meva vida hagi coincidit amb la d’aquesta gent.
I clou l’acte en Jordi Maduell que ens convoca a treballar, a recollir el que va significar el CEPEPC. Una memòria històrica i una memòria sentimental. I diu que hem de fer via, perquè la Desconeguda no respectarà els nostres ritmes vitals. I tots riem. I ens aixequem i aplaudim la memòria d’en Carles, la presència de la Piguillem i de la Carme. I ens aplaudim i ens tornem a mirar i somriem i sabem que continuarem retrobant-nos per seguir tossudament construint una escola pública sense exclusions. Surto al carrer i una veu em diu: que no penses saludar-me… La miro i dic: I tant, Roser. Sé qui és i sé el seu nom.
