Com a conseqüència d’això, les famílies de les escoles adscrites al Pau Claris matriculaven els seus fills i filles en els altres instituts pròxims. Aquest desplaçament de les famílies autòctones, o més arrelades, provocava vacants i aquestes vacants eren cobertes per la matrícula viva que es produïa al llarg de tot el curs, la qual cosa tornava a fer créixer el nombre d’alumnat estranger i nouvingut de les aules.
Aquest peix que es mossega la cua s’anava fent cada vegada més gros. Per tot això, en el nostre centre on la majoria de l’alumnat era estranger, o d’incorporació tardana al sistema educatiu, les possibilitats de conèixer i d’integrar-se a la cultura, a la llengua i a les maneres de relacionar-se es feien molt difícils, atès que aquest alumnat no entrava mai en contacte amb la població autòctona i ningú no era mai referent social de ningú.
La concentració d’alumnat estranger, de procedències, cultures, religions i llengües diferents és un enorme repte per al centre i per a la tasca docent però, sobretot, és poc adequat per a l’alumnat estranger i les seves famílies perquè es pot produir la segregació social. L’alumnat que conviu només amb nois i noies de països diferents, difícilment podrà gaudir de les mateixes oportunitats d’integració social, acadèmica i cultural que els joves de les famílies autòctones o d’aquells que viuen en zones on la composició és més equilibrada.
Volem que el nostre alumnat aprengui molt, que ho faci amb els sistemes i mètodes més rigorosos i avançats, tanmateix sabem que no podem assegurar-los una bona integració social si no s’interrelacionen amb altres joves que actuïn com a referents socials, culturals, lingüístics i relacionals potents.
Des de l’institut, després de passar diverses fases i diferents etapes d’adaptació i d’adequació a les necessitats del nostre alumnat, amb la intenció de treballar per la cohesió social, i per evitar o disminuir la segregació, vam iniciar de manera progressiva la transformació de l’organització i de la metodologia d’aula.
Al curs 2009-10, introduïm les TIC/TAC, abandonem els llibres de paper i comencem a elaborar materials propis i adequats a les necessitats d’aprenentatge del nostre alumnat. Al curs 2014-15, iniciem el Projecte Musical com a marca i singularització del centre, amb l’acompanyament de l’Escola de Músics i JPC; el mateix curs, amb l’assessorament de l’Institut Escalae, definim les finalitats educatives i dissenyem les pautes de les unitats didàctiques globalitzades, de l’organització social de l’aula i de l’avaluació reguladora.
A partir del 16-17, l’impuls i la seguretat que ens dóna el fet de formar part de la mostra de centres de la xarxa del programa d’EN21 ens porten, amb pas ferm, cap a la consolidació de les metodologies competencials i interdisciplinàries, de l’organització dels espais, de la codocència i cap a l’atenció personalitzada de l’alumnat per poder donar a cadascú allò que necessita aprendre i a extreure de cadascú tot el seu potencial.
A més a més, i de manera paral·lela, en la cerca d’aquests referents ens acostem a les famílies de les escoles adscrites perquè ens coneguin i vegin en el Pau Claris un bon espai educatiu per als seus fills i filles.
Mentre el centre està treballant en el seu projecte de transformació, un grup de famílies interessades en el bon funcionament del sistema educatiu, i en tot allò que significa l’escola pública com a bé social comú, creen el grup “Amics del Pau Claris” o “Anem al Pau Claris” (curs 2013-14). És un grup actiu i compromès que es reuneix sovint amb nosaltres i, també, ho fa en diverses ocasions amb els responsables del CEB perquè els acompanyin en aquest repte col·lectiu que significa la lluita contra la segregació.
En aquests moments, aquestes famílies, des de fa 3 cursos, ja matriculen els seus fills i filles a l’INS Pau Claris i formen part activa i compromesa del nostre projecte educatiu.
