Fa uns dies es va aixecar una gran polseguera després de la publicació de diversos articles sobre la decisió d’una escola de Barcelona de retirar els contes tradicionals de la seva biblioteca, per ser considerats sexistes. El missatge em va arribar per nombroses vies, i alguns dels titulars que vaig llegir feien esgarrifar. Aprofitant l’avinentesa, altres veus amb projecció pública també van fer-se sentir en relació a aquest assumpte en diversos mitjans com ara diaris, ràdios, opinant acarnissadament sobre la decisió de l’escola i també sobre els contes tradicionals.
Qui em coneix, sap que sóc una admiradora nostrada dels relats tradicionals. Són una forma simbòlica i tangible d’expressar la nostra història com a éssers humans. A mi no em transporten als estereotips, sinó als arquetips que tenim incorporats dins del nostre inconscient individual i col·lectiu. Esdevenen, precisament per això, escenaris de fantasia ideals per tal que l’infant pugui projectar totes les emocions que polsen dins seu, i que difícilment poden ser expressades en alguns contextos. Per descomptat contenen escenes dures, cruels i sovint considerades poc adequades per a la canalla, perquè el que tenim a dins (i hem tingut al llarg de la nostra història com a humans) també és així. Són tresors mil·lenaris de la nostra tradició oral, i de la nostra història humana.
També sóc mestra, educadora, i llegidora. M’agrada la bona literatura, a qualsevol edat. No defenso els clàssics a qualsevol preu, per sobre de la qualitat literària o del tipus d’adaptació. Tothom s’ha atrevit a fer versions dels contes tradicionals, a voltes amb criteris comercials i excessivament didàctics que deixen de banda la força de les versions antigues o la qualitat literària de l’obra. He vist moltes versions “adaptades” que s’assemblen més a un catàleg de princeses Disney que a un conte tradicional. Per tant, també estaria a favor d’eliminar de la biblioteca d’infantil aquestes adaptacions comercials que no responen a criteris qualitatius, sinó a voluntats mercantilistes que contenen estereotips que cal combatre.
Tot estirant fils respecte a aquest assumpte, vaig arribar a una comunicació que va fer l’escola en qüestió arran del treball de selecció que havien fet a la biblioteca. Com sospitava, allò que deien els grans titulars i allò que deia l’escola sobre aquest fet no era ben bé el mateix. Segons informava l’escola, no s’havien censurat històries com la Caputxeta o Sant Jordi, sinó que s’havia posposat la seva lectura a primària, per tal que els infants poguessin fer-ne una lectura una mica més crítica des de la perspectiva de gènere. En aquest punt, jo discreparia d’aquesta decisió, no llegiria els clàssics en clau sexista i sí –sense dubtes– els faria servir a Infantil, especialment les versions de Grimm. Ara bé, valoro enormement –i comparteixo– la idea d’una educació decididament feminista, que passi per cuidar el tipus de literatura que consumim, que faci conèixer les veus d’escriptores que també han enriquit el nostre món, que fomenti la lectura crítica i que sigui capaç de posar en dubte qualsevol cosa que ens vingui donada com a veritat, en els llibres i en la vida. Aplaudeixo la valentia de l’escola en voler educar infants amb esperit lliure i crític, capaços de saber llegir entre línies i descodificar intencions en alguns textos. Molt probablement, seran infants que mantindran certa avidesa en buscar les fonts originals, i que se sentiran amb dret de mostrar discrepància amb arguments de pes, i no només des de la crítica reactiva.
En aquest sentit, crec que tenim una lliçó importantíssima a aprendre: no creure’ns sempre els titulars, aprofundir en la fiabilitat de la informació. Hem assumit alguns arguments –uns quants d’ells, molt sensacionalistes– com a veritats, i ens hem acarnissat amb una escola que vol educar infants que facin precisament el contrari. No em sembla que el debat sigui “clàssics sí o clàssics no”, sinó amb quina coneixença real dels fets ens posem en certs debats. I encara un altre repte: de quina manera, des de la divergència d’opinions, actuem conjuntament i ens associem com a agents educatius per tal d’oferir les millors oportunitats als infants. En realitat, no em sembla tan important si una escola ofereix els contes tradicionals una mica més tard, tinc plena confiança que els infants els acaben coneixent més tard o més d’hora (si han sobreviscut a guerres i catàstrofes, poden sobreviure a un any escolar); el que em sembla greu és que sovint no puguem veure més enllà del sensacionalisme d’alguns titulars, i que jutgem decisions que s’han pres amb una intenció que tots i totes compartim: que els nostres infants construeixin una manera de pensar crítica, i siguin, per tant, més lliures en aquesta societat de l’opulència informativa i del pensament patriarcal. Amb aquest objectiu en ment, i potser d’una manera distinta, jo hauria fet el mateix: treballar per tal que un infant se senti l’heroi o l’heroïna protagonista de la seva pròpia història, i sigui capaç de vèncer els veritables perills del món.
