Es veu que la senyora Arrimadas va passejar-se per Vic i va viure, com la policia de l’1 d’octubre, mirades d’odi dibuixades als ulls de gent jove i es va preguntar: on han après a odiar? I la resposta és clara. A l’escola catalana. I penso: ara caurà un llamp del cel llençat per algun déu i la pobra senyora Arrimadas s’endurà un ensurt de mil dimonis. Però els déus estan de vacances des de fa molts anys i els llamps dormen a les golfes dels espais que només hem gosat somiar.
M’aixeco i busco al diccionari el significat de la paraula odi. Llegeixo que és “un sentiment profund de malvolença envers algú; una repugnància profunda per alguna cosa”. I em dic: quan deus haver ensenyat a odiar? Però penso que potser la definició d’aquesta paraula deu ser diferent en castellà. Consulto el diccionari en aquesta llengua i llegeixo el següent: “Antipatía y aversión hacia alguna cosa o persona cuyo mal se desea”. Has desitjat, estimat Jaume, mal a algú? Hauré de rumiar-ho atentament, perquè potser sí que he desitjat mal a algú en algun moment de la meva vida i he arribat a ensenyar-ho!
I em pregunto: Jaume, estimat Jaume, quan has ensenyat a odiar? Vinga, no t’escapis per la tangent. Potser quan has ajudat als teus alumnes i a les teves alumnes a estimar el coneixement i a tenir criteri per llegir el món, per voler canviar allò que no funciona, per exercir la crítica fins i tot quan s’adreça en contra teva i tu, en silenci, ho has celebrat? O potser quan has mirat d’ensenyar que totes les llengües són mirades al món, mirades diferents i que aquesta diversitat millora la condició humana? Potser quan has fet mans i mànigues per ensenyar que totes les cultures han de ser sotmeses a una revisió crítica per millorar-les començant per la pròpia; una cultura, en aquest cas, barreja de moltes altres i que encara s’anirà barrejant més perquè la condició humana tendeix al mestissatge, a l’escudella barrejada? Potser quan has potenciat activitats perquè els teus i les teves alumnes s’escoltin i siguin sensibles a la veu dels altres, al seu rostre, a la seva condició i, sobretot, al seu patiment? Potser sí que has ensenyat a odiar quan has parlat amb un noi o amb una noia al teu despatx sobre les seves pors, sobre les seves inquietuds, sobre les seves alegries, sobre els seus problemes… i has rigut amb ells i també has plorat amb ells.
Ho diu l’Arrimadas, estimat Jaume, i si ho diu l’Arrimadas deu ser veritat, perquè ella no odia, ella estima, només estima i la prova és que no han caigut llamps del cel.
I penso que el senyor Rivera, aquell noiet, ara tot un senyor, que es va presentar a les primeres eleccions tal com va arribar al món, això sí, tapant-se les vergonyes –les que pengen, que no ho són, de vergonyes, sinó font de diferents alegries– púdicament amb les dues manetes creuades i que ara no té prou mans per cobrir-se les que surten de l’ànima, li cridarà l’atenció i li recordarà: Inés, que te has pasado unos cuantos pueblos, incluso algunos mares, que yo he estado educado también en la escuela catalana y como tú, no odio, sólo amo y amo a todo el mundo, a todos los países, a todas las culturas… venga, Inés, modérate un poco…
I ric, em faig un fart de riure recordant la meva àvia, sàvia com totes les àvies, que quan arribava de l’escola i li explicava que un nen m’havia insultat ella treia importància a la cosa dient que no ofèn qui vol, sinó qui pot, i la senyora Arrimadas i la seva colla no poden ofendre als milers de mestres, professors i professores, famílies… que continuem entossudits a construir una escola a favor de tots, oberta al debat de les idees i al respecte sagrat a les persones.
I he recordat els nens i nenes que he tingut que m’han ensenyat a estimar, perquè digui el que digui la senyora Arrimadas, ells i elles donen sentit a la meva feina i acaben sent els meus i les meves veritables mestres. Jo tinc un contracte imaginari, que són els que tenen més valor perquè no necessiten l’evidència del text escrit, sinó del treball de cada dia, on em comprometo a lluitar per un món millor. Ai, Freire, que bé que ens vas adoctrinar!!!
I em pregunto què deuen estar pensant els mestres i les mestres que ha tingut el senyor Rivera i que ara es veuen dins un sac ple amb les llavors dels odis.
I encara tinc més ganes de riure. Però també he de confessar-vos que sento una mica de fàstic, aquella sensació que et deixa un mal gust de boca i que té a veure amb alguna cosa relacionada amb l’ètica i la decència, amb aquella… com definir-ho… aquell capteniment que ens hauria d’impedir fer afirmacions com la que ha fet la senyora Arrimadas fins i tot en campanya electoral.
