La caritat és humiliant perquè es practica verticalment i des de dalt; la solidaritat és horitzontal i implica respecte mutu. Eduardo Galeano
Durant la campanya de la darrera preinscripció escolar, el Consorci d’Educació de Barcelona ha adreçat a famílies en situació socioeconòmica precària (alumnat en situació vulnerable, segons la terminologia oficial), una carta on se’ls garanteix la gratuïtat total de l’ensenyament dels seus fills o filles. En copiem el paràgraf més explícit,
… Per això, ens plau informar-vos que el vostre fill o filla disposa d’una plaça reservada per al curs 2019-2020 al centre X. Aquest centre us ofereix les millors condicions d’escolarització, tant per les seves característiques com per la proximitat al vostre domicili. Queda garantida la gratuïtat de l’escolarització, i si voleu, també podeu disposar del servei de menjador gratuït i de les activitats extraescolars esportives i d’estiu homologades també gratuïtes.
En llegir la carta em van venir al cap unes reflexions que vaig escriure fa temps[1]. Quan em vaig jubilar em van convidar i animar a col·laborar en un banc d’aliments. Va ser una ocasió per pensar en aquestes institucions i, sobretot, en el seu funcionament.
Uns mesos abans havia parlat amb persones que col·laboren amb les plataformes d’afectats per les hipoteques, em van explicar com fan la seva tasca. La PAH no es dedica només a buscar pisos buits o socials, o a ocupar-ne i després donar-los a les famílies que pateixen un desnonament. Es dediquen a explicar, als que estan a punt de perdre casa seva, els seus drets, els recursos que tenen al seu abast… Informen, ajuden, animen, donen suport… però són les mateixes persones afectades les que lluiten per aconseguir allò que és seu: el dret a un habitatge digne (dret reconegut per la constitució, tan utilitzada quan convé i tan oblidada davant la manca dels drets bàsics allí reconeguts: sostre, pa i treball). No és possible estar inclòs a la nostra societat sense poder gaudir d’aquests drets bàsics que implicaran la possibilitat de relació social i d’una vida amb dignitat.
La PAH fa una primera tasca d’animar les persones afectades. Moltes d’elles estan avergonyides, creuen que la culpa del que els passa és d’elles, que es van equivocar, que han fallat als seus, família, fills i filles. La ideologia dominant no els deixa pensar que han estat les campanyes de bancs i constructores, amb el suport dels governs, les que les han induït a comprar i endeutar-se. Cal ajudar-les a plantar cara als bancs (aquests no són d’aliments), que s’atreveixin a reivindicar els seus drets davant les injustícies bancàries i dels promotors d’habitatges.
Vaig estar pensant si no s’hauria de dur a terme una estratègia semblant als bancs d’aliments. Les persones que passen gana necessiten ajuda, és innegable. Però, com? Les persones voluntàries que volen col·laborar faran bé de començar un banc, de buscar recursos i contactar amb totes les famílies que necessiten menjar. Ara bé, seria molt interessant, ben aviat, propiciar que fossin aquestes famílies les que comencessin a buscar els recursos, a organitzar la distribució, a empoderar-se que es diu ara.
Potser és allò de donar peix o ensenyar a pescar. Les persones que passen gana al nostre país són el darrer graó de l’escala social, són molt vulnerables, però tenen capacitats per sortir-se’n. Donar menjar pot compensar necessitats d’ordre biològic, però animar-les a buscar-ne incideix en les situacions de baixa autoestima, de sentiments de fracàs, de pèrdua de la pròpia imatge davant les altres persones… La tasca del voluntariat representa el primer pas, la primera mà que ajuda, però després cal fomentar l’autonomia de cada persona o de cada família per resoldre el seu problema.
Donar menjar a qui té gana està recomanat pels evangelis i per l’Alcorà, fins i tot un comunista com Bertolt Brecht afirmava que donar menjar a un famolenc faria que dormis bé aquell dia. Però hi ha el perill de perpetuar una dependència a les persones que necessiten aliments. Si s’acostumen a rebre es sentiran incapaces de superar els problemes per elles mateixes, hauran perdut un element important de la seva personalitat. Persones que només reben, que només van a buscar menjar obliden la seva capacitat de resiliència, van deixant de ser persones poc a poc.
Els bancs d’aliments, per fer bé la seva tasca, haurien d’estar relacionats amb la xarxa associativa de l’entorn, organitzant altres activitats que permetin a totes les persones sentir-se incloses a la societat i poder relacionar-s’hi en pla d’igualtat. Les persones que passen gana també tenen altres necessitats que caldrà atendre. Tot això només s’aconseguirà si les que més ho necessiten prenen el protagonisme; arriben a ser autònomes per organitzar-se. Aquest hauria de ser l’objectiu de voluntaris i voluntàries que dediquen hores del seu temps als bancs d’aliments.
Hem recordat unes reflexions que són molt pertinents si les referim a la iniciativa del Consorci envers unes famílies determinades. La gratuïtat que promet la carta inculca també un sentiment de dependència, no una inclusió en pla d’igualtat. Cal buscar una manera que totes les famílies se sentin tractades igual, amb els mateixos drets i deures, no amb privilegis. És important en l’àmbit escolar intentar seguir la línia de la PAH i no la dels bancs d’aliments.
Al pensar en l’alumnat anomenat vulnerable, hauríem de pensar més en la seva capacitat de resiliència; hauríem de pensar alternatives que siguin vàlides per a tothom. Que ajudin a augmentar l’autoestima, a sentir-se tractades en pla d’igualtat. Les segregacions, encara que siguin positives (la que comentem ho podria semblar), són segregacions i no faciliten el camí vers la necessària igualtat en la convivència. De la mateixa manera que exigim una escola que inclogui tothom, hem d’exigir que les actuacions per arribar a una autèntica equitat també incloguin tothom. Mentre no arribi la gratuïtat real a l’ensenyament, alternatives, entre d’altres, com poden ser abaratir la despesa de llibres reutilitzant-los, subvencionar les activitats extraescolars i colònies, ampliar el barem de les beques (i actualitzar-lo, amb l’actual qui no treballa en negre està penalitzat)… ajudarien a avançar vers una escola i una societat inclusives.
Diria que aquesta iniciativa del Consorci no està en la línia del pacte contra la segregació que han signat el Conseller d’Educació, el Síndic de Greuges i unes quantes entitats. Encara són a temps d’esmenar l’error.
[1] Joan M Girona (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys. Ed. Rosa Sensat
