Josep Bargalló
Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya
Diumenge van perdre aquells que volen una escola sotmesa, que ataquen els docents i que ens acusen d’adoctrinament perquè ens volen adoctrinats. La ciutadania va barrar el pas als que volen una escola en blanc i negre, i ens van oferir l’oportunitat d’acabar amb els plantejaments retrògrads de la LOMCE de José Ignacio Wert. I acabar amb els plantejaments retrògrads de la llei Wert vol dir derogar la LOMCE de forma immediata, no reformar-la com a intentat fins ara Pedro Sánchez. Cal ser valents i comprometre’s en la redacció d’una nova llei d’educació que treballi per l’èxit educatiu, entès com la suma de l’èxit acadèmic, l’èxit personal, l’èxit social i l’èxit professional de tots i cadascun dels alumnes. Però no ens hem d’enganyar, i en bona part tot això dependrà de si Sáncehz opta per buscar acords de progrés o si per contra prefereix la comoditat de l’statu quo del partit de l’Ibex 35.
Jaume Carbonell
Pedagog i periodista. Autor de ‘L’Educació és política’
Els resultats són una bona notícia en la mesura que han frencat l’accés al govern d’un dels discursos més reaccionari que, en el terreny educatiu, suposarien una involució en tot regla respecte a l’educació en valors democràtics, la llibertat de pensament, la interculturalitat, la coeducació i el rebuig a la violència de gènere, l’atenció a la diversitat, l’equitat o l’educació inclusiva, per citar tan sols algunes qüestions. Ara bé, tot depèn de com es gestionin aquests resultatas i dels acords que s’estableixin entre les diferents forces polítiques per garantir una política progressista que posi l’accent en la lluita contra les desigualtats, mitjançant un increment del finançament per refertir les retallades socials després de la crisi, en la qualitat de l’ensenyament, en la vinculació de l’escola amb el territori i en la formació del professorat. Una altra notícia positiva suposo que serà l’enterrament definitiu de la LOMCE, la llei promoguda pel govern del PP.
Linda Castañeda
Professora de la Universitat de Múrcia
Que la dreta reaccionària no tingui poder decisiu en el govern d’Espanya -i per descomptat en educació- és una bona notícia.Ara bé, la bona notícia per l’educació dependrà que el PSOE formi una coalició de govern que aposti clarament i valenta pel dret a l’educació de qualitat per a tots. Una educació que permeti a les persones promoure i desenvolupar críticament el seu paper en el món, i que entengui que garantir que totes les persones tinguin accés a aquest dret en les millors condicions possibles depèn que s’entengui com un dret inalienable de les persones que s’eduquen i no com a privilegi -ni paternal, ni familiar, ni liberal, ni d’un grup cultural o religiós, ni d’un col·lectiu d’interès mercantil o industrial-, a més de que s’articulin entorn d’ella polítiques socials -dins i fora de l’escola- que ajudin la nostra societat a ser més justa i més compromesa. I això és avui més possible que dissabte passat, però fa falta que cristal·litzi, es desenvolupi i resisteixi les envestides que vénen dels poders fàctics.
Enrique Javier Díez
Professor de la Universitat de León, coordinador de l’Àrea Federal de Educación d’Izquierda Unida i membre del Foro de Sevilla i Uni-Digna.
Els resultats de les eleccions generals susciten tres reflexions.
El 28A la societat espanyola ha rebutjat majoritàriament el model educatiu neoliberal i conservador que defensen PP-Cs-*Vox, que encoratja el desmantellament de l’educació pública, mentre pretén augmentar els concerts educatius estenent el model de negoci fins i tot fora de l’educació obligatòria. Ha rebutjat clarament un model educatiu neoliberal que promou la segregació i l’exclusió de la diversitat apostant per l’egoisme competitiu, les revàlides i el bilingüisme excloents, els itineraris segregadors, els rànquings comparatius entre centres, l’organització autoritària o l’expulsió de la participació democràtica de la comunitat educativa en els centres. Un model educatiu conservador que segueix sense ser capaç de respectar la llibertat de consciència de l’alumnat i insisteix a imposar la religió catòlica a l’escola o intenta “adoctrinar” en la ideologia capitalista a través del seu model de “emprenedoria financera”, però és incapaç d’assumir continguts i valors essencials en tota educació del segle XXI, com l’educació afectiu sexual, la igualtat i el feminisme o els drets humans.
Simultàniament, els resultats electorals del 28A li han donat al PSOE la possibilitat, amb la suma d’Unides Podem i altres grups parlamentaris, per no escudar-se més en què no té “suficients números” per complir allò que va prometre i va signar: derogar la LOMCE, revertir les retallades educatives i blindar un finançament d’un sòl del 5% del PIB almenys, i posar en marxa una nova llei educativa, que defensi un model d’educació pública, laica, inclusiva, solidària, coeducativa, ecològica i democràtica, basada en l’acord de bona part de la comunitat educativa, que va quedar reflectit en el Document de Bases per a una nova Llei d’Educació de Xarxes per una Nova Política Educativa, del qual el PSOE ha estat també un dels signants, juntament amb Izquierda Unida, Podemos i ERC. I per això “hi ha números”.
I la tercera reflexió és la preocupació que ens ha de provocar que tants joves hagin votat VOX, un partit d’ultradreta i reaccionari que fa apologia del feixisme i de la dictadura franquista. Com és possible que hagin votat pel feixisme, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, la tortura animal o el negacionisme del canvi climàtic? Això ens ha de portar a una profunda anàlisi dels continguts en els quals estem educant en el nostre sistema educatiu i en la nostra societat (amb pel·lícules, videojocs, televisions, etc.). La qual cosa ha de ser un revulsiu per replantejar-nos que la prioritat dels continguts i valors en els quals hem d’educar a l’escola ha de passar per: menys bilingüisme i més feminisme; menys temps dedicat a exàmens i més a valors i convivència o a arribar als últims temes en història per analitzar les conseqüències del feixisme; menys emprenedoria i més drets humans. Som a temps de revertir l’auge del feixisme a Espanya i a Europa. Educació o barbàrie. No hi ha neutralitat possible. Perquè l’educació sempre és política.
Ramon Font
Portaveu del sindicat USTEC-Stes
De vegades, la millor proposta, és cap proposta. En els vents contraris que bufen contra l’educació des d’inicis de segle, impulsats pel neoliberalisme, la pràctica totalitat de les propostes educatives globals van en la direcció contrària a la construcció d’una societat més igualitària, amb majors oportunitats per a tots i totes, i amb crear les condicions i atmosfera necessària a fi que els professionals puguin treure a diari el millor de sí mateixos.
Tanmateix, cap d’aquestes darreres idees era a cap programa amb possibilitats de governar. En la campanya més bruta i crispada des de 1936, l’escola ha estat reduïda a un objecte per tirar-lo al cap de l’oponent. Després que la dreta, acompanyada de l’establishment, es dediqués a normalitzar la política d’odi, de fer creure a l’opinió pública el “suposat adoctrinament” dels alumnes catalans, de lliurar una fastigosa batalla per anihilar la immersió, de convertir qualsevol sistema educatiu que no tingués el castellà com l’anglès en una fake news permanent de difamació i menyspreu, no ens haurien de sorprendre les seves propostes: imposar el castellà com a llengua vehicular, promoure la denúncia contra els professors desobedients (com passa a Turquia o el Brasil de Bolsonaro), imposar una matèria de “Constitució”, penjar la “Rojigualda” a tots els centres educatius, impulsar el “xec escolar” i altres barbaritats només imaginables en les malaltes mentalitats del franquisme normalitzat.
En aquestes circumstàncies, la victòria per la mínima de l’esquerra (i si descomptem País Basc i Catalunya), la victòria per majoria absoluta del “Trifachito”, faríem bé de no esperar res de bo. En el millor dels casos, la culminació del procés de desmantellament d’una LOMCE incongruent, visceral i mal redactada. Un desmantellament que retornaria a una versió de la LOE més conservadora –i que no resulta cap meravella-. Potser, podríem trobar algunes millores en beques, polítiques de suport a la Formació Professional, i determinats canvis, no massa dràstics, per dirigir la nau de l’escola pública en la direcció que volen organismes internacionals com l’OCDE, el FMI o en Banc Mundial. En resum, més privatització, més desregulació de la professió docent, més precarietat econòmica, més competències bàsiques, menys humanitats o pensament crític, i per la part “positiva”, poca cosa més que cures pal·liatives o fer veure, via engrunes pressupostàries, que els interessa l’escola.
És per això que les eleccions decisives respecte a l’educació no són tant les generals com les europees. Al cap i a la fi, malgrat que nominalment Brussel·les no té competències educatives, a la pràctica, els canvis que s’estan impulsant arreu del continent vénen dictats per Europa, (sovint via unes tòxiques proves PISA) amb la seva pressió per convertir els sistemes educatius en espais d’ensinistrament de ciutadans laboralment competents i sense consciència crítica. Malauradament, el vot el 26 de maig tampoc és massa important, perquè el Parlament no toca pràcticament temes educatius, perquè mirant els tractats de la Unió, té un caràcter més simbòlic i teatral que pràctic. Són els diversos lobbis els que estan treballant per obrir al mercat bona part dels sistemes públics, o per posar escoles i instituts al servei de les empreses.
Per tant, la política educativa, mal que pesi, es continuarà decidint on sempre: al carrer, mitjançant la mobilització constant de la comunitat educativa. Com deia Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra nostra. És mitjançant el control del carrer i la mobilització continuada, consensuant un model educatiu des de la base, la millor opció política per als propers mesos, la millor política que podem fer.
Pilar Gargallo
Presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRPC)
Els resultats electorals del 28A són una bona notícia pel món educatiu preocupat per la segregació i les desigualtats educatives, a més del seu infrafinançament. Un del punts clau que amb els resultats actuals que ens fan sentir satisfets és la possibilitat de derogació de la LOMCE, llei poc equitativa i molt segregadora. Per tant, la oportunitat d’un gran pacte d’Estat en aquesta matèria o almenys de la reformulació de la llei d’educació és una bona notícia. Un govern d’esquerres ha de garantir una educació pública, de qualitat i per a tothom, aspectes que s’hauran de reflectir en les modificacions de la llei o en la nova llei que es volia dur a terme, amb grans consensos i pactes, tan necessaris en matèria educativa.
Guadalupe Jover
Professora d’Educació Secundària. Articulista a El Diario de la Educación
El resultat és, si més no, esperançador. Només una majoria progressista és capaç d’assegurar a Espanya una aposta ferma i decidida per l’escola pública, tal com s’ha fet en els últims anys a la nostra veïna Portugal. Necessitem polítiques educatives que acabin amb la sagnant i creixent segregació escolar no només en raó de sexe, sinó també d’entorn socioeconòmic, origen geogràfic i cultural i àdhuc de credo religiós, propiciada pels governs de la dreta. Necessitem una escola laica i coeducativa; una escola que no sigui ostatge ni dels mercats ni del concordat amb la Santa Seu. I hi ha una majoria social que s’ha pronunciat en aquest sentit.
És esperançador també perquè els partits que integren aquesta nova majoria parlamentària es van comprometre en el seu moment, davant la ciutadania espanyola, a derogar la LOMCE i revertir les retallades (el que significa reduir ràtios i enrobustir els departaments d’Orientació, entre altres coses), així com augmentar el pressupost educatiu fins aconseguir un mínim del 5% del PIB. Ara ja tenen el suport parlamentari i social necessari per a escometre’l.
I és esperançador també perquè els quatre principals partits de la majoria progressista van signar en el seu moment el Document de Bases per a una llei educativa, un document elaborat entre innombrables col·lectius de la comunitat educativa (n’hi ha prou de veure la llista de grups signants), la qual cosa permet augurar més aviat que tard una llei amb un ampli consens social i construïda des de baix.
Miquel Mateo
Secretari general adjunt de la Fundació Escola Cristiana
El resultat de les eleccions de diumenge ha estat expressió de la voluntat popular lliurement expressada a les urnes. És interessant destacar l’elevada participació als comicis, que ha estat per sobre del 75% del cens electoral. En el nostre àmbit, el desig és que el sistema sigui reflex d’un ensenyament de qualitat en un marc de llibertat d’ensenyament i que disposi de l’estabilitat necessària per tal que els centres i els professors puguin desenvolupar amb confiança i motivació la seva tasca, tot centrant-se en allò essencialment important: l’alumne. El nostre primer referent és la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que concep el Servei d’Educació de Catalunya, el qual integra centres docents de titularitat pública i els d’iniciativa social, que de manera complementària presten el servei d’interès general de l’educació. Els centres d’iniciativa social aspirem que el concert econòmic pugui assegurar l’equitat del sistema, i en som coresponsables en aquest objectiu, demanant a l’administració que també compleixi la seva part, que és la de procurar un finançament just que asseguri aquesta equitat, finançament que ara és lluny d’acomplir-se, tal com han reconegut, entre d’altres, representants de les forces polítiques que concorrien als comicis del dia 28.
Julio Rogero
Membre actiu del col·lectiu Escuela Abierta dels MRP de Madrid i del Foro de Sevilla
Sense cap dubte, és una bona notícia. Podria haver estat molt millor. La por que ha travessat aquestes eleccions generals pot continuar condicionant tota l’acció política posterior. Sabem que el partit socialista, en diàleg i acord amb altres forces, té a les seves mans consolidar definitivament una nova llei d’educació que aprofundeixi les polítiques educatives per avançar en la consolidació d’un sistema educatiu assentat en el dret de totes les persones a l’educació i l’èxit educatiu. És necessari augmentar els pressupostos en educació més enllà de la mitjana del nostre entorn, per recuperar el retard acumulat en aquests anys de retallades, reduint el màxim possible els diners públics per al negoci privat de l’educació. L’objectiu serà fer realitat una escola pública inclusiva, equitativa, democràtica. És hora de fer realitat una escola laica, qüestionadora de tots els déus, fent real la separació efectiva de l’Església i l’Estat. És el moment d’afrontar la desigualtats territorials i locals. És necessari que a més d’una bona notícia, sigui una gran esperança complerta i no frustrada en el temps que s’obre ara. Mentre quedem a l’espera, continuem treballant en la construcció de l’escola pública que volem.
Aina Tarabini
Professora de Sociologia de l’Educació (UAB)
El fet que no sigui possible configurar un govern de dretes és sens dubte una molt bona notícia per l’educació, ja que les seves propostes s’encaren a la privatizació i la mercantilizació de l’educació en el sentit més ampli de la paraula. Caldrà veure si es consolida un govern d’esquerres capaç de posar al centre del debat aspectes tan importants com l’educació pública, la lluita contra la segregació escolar, la formació professional o el finançament just de l’educació.
Hi ha més persones enquestades. A mesura que arribin més respostes les anirem penjant. Si tu vols dir-hi la teva, deixa un comentari.
