Quan un determinat eslògan és repetit i va desplegant el seu significat en multitud de contextos (activitats de formació, lectures, preinscripcions curriculars, materials, seminaris, congressos, conferències…) passa a formar part del “nostre” vocabulari sense el necessari sedàs crític, argumentatiu i analític que caracteritza el raonament humà.
Són molts els eslògans que han calat: aprenentatge significatiu i funcional, dissenys competencials, educació inclusiva, avaluació formativa… No vull negar l’enorme potencial d’aquests conceptes, però dubto de la seva aplicació a les aules. La vida m’ha donat l’oportunitat de treballar en totes les etapes educatives i m’ha brindat un gran aprenentatge; un aprenentatge continu i trepidant sorgit de l’anàlisi asserenat dels discursos i l’observació de les pràctiques concretes com a tutor d’estudiants en pràctiques de magisteri. Junts, durant gairebé vint anys, hem construït coneixement: un coneixement en contínua reconstrucció, gràcies a la reflexió, al contrast i al debat. Són moltes les persones que haurien de ser nomenades en aquest article: estudiants, tutors i tutores dels centres, famílies i, per descomptat, els anomenats “alumnes” [1].
La frase “els alumnes són els protagonistes de l’aprenentatge” apareix arreu. De cop i volta, totes les propostes educatives i tots els materials curriculars han incorporat el concepte a pesar que la majoria de currículums són prescriptius. Si algú (l’Estat o d’altres organismes) fixen clarament allò què s’ha de fer, com i quan, com aconsegueixen que els alumnes siguin els protagonistes de l’aprenentatge? És una broma o la meva ment me l’està jugant? Si són o han de ser els autèntics protagonistes de l’aprenentatge, no van construint la seva vida, alimentant els seus somnis, imaginant noves realitats? O simplement són protagonistes d’una obra de teatre, amb guió preestablert i papers assignats (tu has d’aprendre…, tu has de dir… ; tu no serveixes per aquest paper! Tu podries fingir que…?).
Som éssers humans dotats d’intel·lecte, emocions, sentiments, amb unes capacitats increïbles; vivim en un món incert, amb un present i un futur per escriure, amb molt per fer i per millorar. Un món heterogeni, amb grans reptes però amb grans esperances i amb moltes il·lusions. Si ens concebem així, si tots els nostres congèneres poden gaudir dels drets recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, quin currículum hem de “representar” (repetir, recitar…)? Si la característica més humana i més desitjada és la llibertat, com conjuguem ser protagonistes amb adquirir uns determinats continguts i representar, repetir o fer allò que ens manen?
Atenció, podria semblar que les preguntes que plantejo acabaran amb l’aclamat, en altres temps, laisser faire. Ni de prop.
Adquirir el compromís de ser l’autèntic protagonista de l’aprenentatge suposa contraure una enorme responsabilitat amb un mateix i amb els altres. Sempre serà més fàcil no tenir responsabilitats. Sense responsabilitats no podem equivocar-nos; sense responsabilitats hi ha ben poc a fer; sense responsabilitats mai sabrem a qui acudir, mai no trobarem la persona indicada (l’enorme teranyina de la burocràcia és un bon exemple; mai no trobarem el responsable darrer).
Però sense responsabilitats mai no podrem ser lliures. I una persona que no és lliure és una persona malalta. Les persones hem nascut per córrer, cridar, botar, riure, plorar, explorar, descobrir, pensar, decidir… Ser lliure implica prendre decisions, ser responsable d’elles i saber explicar-les a la llum dels arguments i raonaments comprensibles. Michael Mazzaniga, director del SAGE [2] per a l’estudi de la ment afirma: El cervell és automàtic però la persona és lliure. I per tant, responsable [3].
Però ser lliures i responsables implica un ampli conjunt d’habilitats ètiques: empatia, altruisme, confiança. autocontrol, capacitat de ser agraït, capacitat de sentir i expressar agraïment, entre d’altres. Possiblement aquest eslògan, com molt d’altres, implica molt més del que sembla i si realment volem que deixi de ser una simple frase, el treball que se’ns presenta és immens. Incommensurable. Però necessari. I gens fàcil. Oblideu-nos d’eslògans i anem per feina, reconeixent l’enorme esforç que implica i acceptem, humilment, els errors que cometem, acceptem les nostres limitacions com humans, les nostres virtuts i les nostres misèries… i mantinguem el caliu de la curiositat, del descobriment, del desig i de l’emoció amb les portes i finestres ben obertes al coneixement sempre canviant, sempre sorprenent, sempre apassionant.
Les institucions escolars i moltes d’altres treballen de fora cap a dins. Volen instruir o convèncer a qui no sap. Legítim, si vivim en llibertat. Però per a sentir-nos protagonistes del nostre aprenentatge (en qualsevol etapa de la nostra vida) hem de tenir en compte la perspectiva “de dins a fora”. Aquest canvi va més enllà de metodologies. Implica un canvi de mentalitat. Si considerem que tots posseïm quelcom valuós a dins nostre (idees, teories, preconcepcions, sentiments, emocions, vivències, experiències…) aconseguirem tres fites importants:
- Reconeixem que tots podem aportar quelcom de valuós.
- Reconeixem la dignitat; la dignitat ens fa sentir humans, lliures i respectuosos amb els principis ètics que regeixen la convivència.
- Reconeixem que, mitjançant l’educació, podem anar millorant el que som i podem adquirir, descobrir, crear i recrear l’immens coneixement acumulat. I, alhora, construïm conjuntament un profund sentiment d’humilitat al davant la immensitat de l’univers i al davant dels reptes que tenim plantejats.
Si compartim els coneixements, intuïcions, teories, sentiments, desitjos, emocions, projectes, il·lusions…, l’Escola, l’Educació adquireix un sentit ple:
Solo con la educación es posible alcanzar una conducta humana digna y doblegar las conductas indignas, aquellas que vejan, violan, desprecian a cualquier otro ser humano por el color de piel, la conformación anatómica de su cuerpo, sus creencias, su cultura, su edad, su sexo, discapacidad o condición social[4].
Habilitem espais i temps per al diàleg, la conversació, la discussió guiada… per posar sobre la taula el que sabem i, mitjançant una costant actitud interrogativa (profundament respectuosa) reconstruïm el coneixement, replantejar-nos allò que no ens genera dubtes, allò que sempre hem fet per inèrcia (sempre ho hem fet igual). Aquesta discussió guiada ens ha de permetre reflexionar sobre com aprenem, sobre què aprenem, sobre com podem saber el què hem après…
Només podem sentir-nos protagonistes de l’aprenentatge si vivim en llibertat, ens considerem dignes i sabem reflexionar sobre com aprenem i com ensenyem. Reflexionar aprenentensenyant i ensenyantaprenent. Concretem.
- Barreres, normes i limitacions. Parlem de barreres arquitectòniques per a persones amb diversitat funcional. Parlem doncs de barreres. Les aules tancades, en edificis encerclats de tanques, aïllats de l’entorn amb grups de fillets i de filletes organitzats per edats cronològiques (o per altres característiques personals més subtils) limiten i fins i tot barren la seva participació activa, global, heterogènia, creativa i multidimensional. Si la nostra ment aprèn contínuament, com limitar l’aprenentatge en determinats espais tancats? Educar és transformar, actuar, millorar… amb tanques no es pot educar. Transformar els espais en els quals vivim millorarà, sens dubte, el benestar de tots.
- Quan algú (o algun grup) no confia en els seus congèneres edita normes, dicta ordres, imposa sancions, limita moviments… Com més normativitzat i tanca més seguretat i garanties, diuen. Seguretat i garanties per a qui? Sabem que la confiança és essencial en totes les relacions humanes positives. I les hem de fomentar. Per què? Perquè estan a la base de la nostra humanitat: l’oxitocina, dins el cervell, fomenta la confiança entre els éssers humans. I cada dia, cada hora, cada minut es produeixen al món milions d’intercanvis basats en la confiança. Per quin obscur motiu alguns ens volen fer creure que cal desconfiar? Alguna cosa hi guanyen. I no és precisament ni plaer ni felicitat.
- Que els estudiants siguin protagonistes del seu aprenentatge no implica que faixin el que vulguin, que votin contínuament, que determinats projectes s’eternitzin i acabin amb un munt de preguntes simples (com és per fora? Com és per dins?…) O llançant-se a un viatge sense rumb iniciant un projecte sobre els animals i acabant descrivint tota la classificació dels ésser vius i elaborant la llista dels vertebrats i dels invertebrats. Els educadors hem de tenir clars els grans eixos organitzadors que han de permetre encaixar les explicacions científiques amb les preocupacions, interessos i motivacions dels estudiants. Sense aquests eixos podrem instruir però no educar. Els continguts que treballem han de relacionar-se sòlidament (aprendre és relacionar) i incloure els procediments, les estratègies, les habilitats de raonament, els sentiments i les emocions. Mantenir la curiositat (inici de tota explicació científica) exigeix disposar de múltiples recursos, estratègies i coneixements. Per què intentar treballar-les per separat? Ara toca classe d’emocions, ara comprensió lectora, després raonament lògic… Treballar així fracciona les ments; les parcel·la i, per tant, bloca la participació activa dels estudiants.
- Per ser protagonistes del nostre aprenentatge hem de reflexionar sobre alguns aspectes centrals del procés d’ensenyar i aprendre; i hem d’intentar fixar aquests aspectes conjuntament, des de la flexibilitat i disposats a canviar si no ens satisfà:
- Hem de fixar allò que volem aconseguir; hem de poder imaginar-nos un final, un producte, un coneixement, un fet, un aparell, una il·lusió, un desig… Previsualitzar el que volem aconseguir ens orienta en un procés que ha de ser obert, creatiu i, per què no, incert.
- Hem de pensar sobre les estratègies, raonaments, coneixements, procediments, eines… que necessitarem per aconseguir el que ens hem fixat.
- Ens hem de plantejar alguns indicadors consensuats que ens guiïn al llarg del procés; uns indicadors que ens permetin saber si anem en la direcció correcta per aconseguir el que hem previsualitzat inicialment.
- Hem de compartir el que hem aconseguit (un nou coneixement, un producte, un fet, un canvi substancial…) i saber explica’l per sotmetre’l a la discussió, del contrast i del debat públic.
- I, finalment, hem de saber reflexionar, repensar i revisar el procés seguit per introduir els canvis que ens permetin millorar.
No és fàcil. Però l’aventura esdevé fascinant. En el fons ens hi juguem molt: el benestar de tota la humanitat. Inabastable, però podem fer camí. Les persones humils i anònimes som els autèntics protagonistes de la història. Sense nosaltres no hi hauria història.
El nostre potencial és gairebé il·limitat. La nostra curiositat insaciable. Els nostres desitjos de viure en pau són universals. La nostra capacitat creadora sorprenent. Està en joc la nostra dignitat i la nostra llibertat.
Si ens sentim protagonistes del nostre aprenentatge ningú no serà capaç de posar un punt i final. La història acaba de començar. Escrivint-vos-la.
[1] No m’agrada el mot alumne i el seu significat original (el que és alimentat, també intel·lectualment). Prefereixo estudiant que implica dedicar-se amb atenció a alguna cosa, sentir gust per alguna cosa, realitzar afanyosament, desitjar que…
[2] https://www.sagecenter.ucsb.edu/
[3] Michael S. Gazzaniga (ed.) The Cognitive Neuroscience, Cambridge, Massachusetts, London: The MIT Press 2009. ISBN 978-0-262-01341-3. Url: https://www.hse.ru/data/2011/06/28/1216307711/Gazzaniga.%20The%20Cognitive%20Neurosciences.pdf
[4] MORA, Francisco (2016): Cuando el cerebro juega con las ideas. Madrid: Alianza Editorial.
