Em passa, sobretot, en moments molt íntims o molt solemnes. Per exemple, els dies de dinars familiars. Sempre hi ha un moment que veig el pare esperant que la mare li ompli el plat, la mare feinejant, la sogra preparant els canelons i el sogre mirant-te amb els seus ulls blaus. És un exemple de moment íntim. També en moments solemnes, com els que he viscut fa una estona. He assistit a l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi a la FMRP de Catalunya.
A l’entrada em trobo amb una colla de la Fede, mestres d’ara i mestres d’abans, socis fundadors i sòcies fundadores, per dir-ho d’alguna manera, al costat de mestres joves, disposats a agafar la torxa. Ens abracem, riem i recordem que vam començar l’any 1981 a trobar-nos de manera informal. Roses va ser molt important, l’any 1983, on concretem els objectius dels moviments i intensifiquem una coordinació que redactarem l’any 1986, a Lleida. Sempre he pensat que vam seguir un procés molt intel·ligent. Primer fem visible la necessitat de trobar-nos, de reflexionar plegats, de coordinar iniciatives… més endavant ja crearíem l’estructura organitzativa.
I encara dura. Centenars i centenars de reunions, de debats, de grups de treball, de propostes de tota mena, de lluites, d’actes en defensa del model públic, de coordinació amb altres estaments… de nits de ballaruga quan acabem els debats, de riure, de fer teatre, de cantar plegats, de criticar els governs… i de veure’ns el nostre gep. De manera desendreçada vaig fent memòria i em sento afortunat que la meva vida hagi coincidit amb la d’aquests mestres, amb la d’aquestes mestres.
L’acte de lliurament va avançant mentre el meu cap s’omple de molts records i reivindico la nostra tossuderia, la nostra esperança… I ara és quan els veig. Els meus morts, els nostres: les Roses, la Isabel, en Pep, l’Àngel Ismael, en Paco, en Josep Ramon, la Irene, la Marta… els veig caminant al costat de la Pilar, l’actual presidenta de la Fede, que avança segura i emocionada per rebre la Creu.
Els meus morts, els nostres morts ens miren i somriuen i em demanem que m’acosti i jo sobrevolo l’espai que ens separa i els escolto: Jaume, que us queda molta feina per fer, que nosaltres coneixem el futur, però no us el podem dir, però recordeu que el futur el féu vosaltres, per tant, mans a la feina. Continueu reflexionant, redactant documents –em sembla que quan dos mestres dels moviments es troben redactant sempre un document–, renovelleu, renoveu i innoveu i mantingueu un diàleg amb la tradició, fent jornades… Ras i curt, organitzeu el que us dicti el cor i el cap, sigueu com les mosques colloneres pel poder, noses a les sabates pels que representen la buidor de la xerrameca estèril perquè no arriba a les aules, però no us atureu. Recordeu que teniu una gran responsabilitat: servir els nens, les nenes i els joves amb qui us ha tocat viure. I avui, celebreu aquest moment de reconeixement. I sigueu bons.
Torno a sobrevolar la sala i m’assec una altra vegada. Ningú no m’ha vist. En aquest moment la Pilar mostra el guardó i aplaudeixo i li envio un petó i ella sap que li he enviat. Són els misteris que compartim les persones que ens estimem.
