El nou analfabetisme del segle XXI
Sosté Giroux que aquest nou analfabetisme cívic, o el que també denomina dictadura de la ignorància, prové actualment de la confluència de dos moviments que es complementen mútuament com pot visualitzar-se als Estats Units de Trump i al Brasil de Bolsonaro: el neoliberalisme i el feixisme. Tots dos operen i penetren en tots els àmbits: econòmic, social i cultural, conformant els nous valors educatius. El primer es basa en un fonamentalisme del mercat on la competitivitat individual ofega qualsevol indici de responsabilitat i acció col·lectiva, amb la progressiva penetració de la cultura empresarial a les aules i la privatització del sistema educatiu. El segon és una readaptació del feixisme històric que abandera el supremacisme blanc per combatre la immigració, l’ultranacionalisme populista, i la restricció o repressió de la llibertat d’expressió i del pensament divergent. Tots dos discursos contribueixen a minar l’Estat del Benestar, amb el consegüent augment de la pobresa i la desigualtat social. D’altra banda, la crisi econòmica ha comportat una crisi d’idees que afavoreix el desenvolupament i implantació cada vegada a més països del feixisme neoliberal.
Quins són, més en concret, els rostres d’aquest analfabetisme que troba en la ignorància l’instrument de poder? Les retallades socials caminen paral·leles a les retallades en la llibertat d’expressió, es posen traves al pensament crític i els exàmens reforcen el caràcter selectiu, disciplinari i de control ideològic i social, al mateix temps que maten la imaginació de l’alumnat. D’altra banda, assistim a una espectacularització de l’emoció en detriment de la raó i a una normalització de les fake news, de les mentides més grolleres, així com a la manipulació i a la pèrdua de significat del llenguatge. Són temps, també, que propicien la desmemòria, l’estupidesa com a virtut, la cultura més tecnocràtica i instrumental, les visions hiperpresentistes –sense aprenentatge del passat ni horitzó de futur–. I són temps líquids i accelerats amb una sobreexposició de la informació, convertida en flaixos veloços i desconnectats que no permeten el cultiu d’un pensament profund, i encara menys una comprensió de la realitat. Tot això s’assenta en les dues grans estratègies pròpies dels sistemes autoritaris: el foment de l’odi cap a les persones considerades estranyes i diferents, i la por, les diverses pors personals i col·lectives. Perquè a totes les dictadures pensar és perillós.
L’alfabetització crítica i democràtica
Per Giroux l’escola pública és una de les institucions clau on es dirimeix la lluita per la democràcia, per la defensa de l’educació com a bé comú i per la defensa dels Drets Humans, amb tot el que això comporta de dignificació de les persones i de justícia social. És el lloc on poden generar-se espais de debat per a la lliure confrontació d’idees, perquè l’alumnat pugui formar-se el seu propi judici crític i on poden donar-se oportunitats per desentranyar les relacions de poder actualment existents i per establir noves relacions contra-hegemòniques per enfortir la democràcia participativa en el si de l’aula i del centre. Aquest activista cultural aposta per les escoles com a esferes públiques democràtiques amb la tasca d’educar als estudiants en el llenguatge de la crítica, la possibilitat i la democràcia: “Hem de començar a definir-nos com a ciutadans crítics els sabers dels quals i accions col·lectives suposin unes visions específiques de la vida pública, la comunitat i la responsabilitat moral”.
L’educació crítica articula la crítica als continguts del currículum amb les consegüents pràctiques pedagògiques alternatives: per relacionar el coneixement amb la vida quotidiana; per tenir consciència i capacitats per entendre les forces que modelen la vida de les persones i poder intervenir en elles; per saber llegir el món econòmicament i socialment. Per Giroux l’educació és profundament política; i encara que refusa manifestament el dogmatisme i l’adoctrinament, tan arrelat en el feixisme neoliberal, assenyala que el poder tracta de donar-li la volta i denúncia al professorat: “Quan s’acusa uns professors d’adoctrinament és perquè es considera que parlen de coses que són importants”.
Hi ha alguns vocables que formen part de l’ADN d’aquest teòric de l’educació crítica: responsabilitat social, compromís ètic i polític, resistència i esperança. I fins el dia d’avui ha tractat de ser summament coherent amb ells. Per això tanca les seves conferències amb consells metafòrics com aquest: “Que el foc continuï cremant i que la llum ens continuï il·luminant. L’impossible és el mínim que podem demanar”.
