Salvador Alsius, periodista i professor de periodisme, i exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, és un dels professionals de la informació que més ha escrit i reflexionat sobre ètica periodística, si bé se’l recorda sobretot perquè va ser una de les cares més populars en els inicis de TV3. Un presentador de telenotícies atípic, segurament perquè venia d’aquelles redaccions de diari dels temps de la transició on, com deia Josep Maria Huertas, a cada taula s’hi covava un Vietnam. Aquell entusiasme contagiós amb el qual Alsius comentava les notícies (i el santoral!) es manté intacte quan explica el programa eduCAC, que impulsa i coordina des de fa dos anys des del seu càrrec de vicepresident del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC).
Sembla que hi ha consens en uns determinats àmbits que cal educació mediàtica, però pensen el mateix els mestres i les famílies?
Aquesta consciència la tenen sobretot les institucions, començant per les europees. Hi ha una mena de tsunami reactiu davant del fenomen de les fake news i la crisi de les identitats digitals de la gent jove. És reactiva, però benvinguda sigui si serveix per prendre consciència de la importància de l’educació mediàtica. Ara bé, aquesta consciència la té tothom? Doncs no.
Què vol dir que hi ha una situació reactiva?
Als anys 70 i 80 jo ja m’interessava per aquest tema i de fet vaig començar una tesi doctoral de Sociologia, que no vaig acabar perquè vaig començar a TV3. Jo anava a jornades i escrivia articles a la revista de Rosa Sensat, on acostumava a dir que l’educació mediàtica aleshores apareixia com una necessitat perquè hi havia un enemic a vèncer, que era la televisió. Per alguna cosa li deien la caixa tonta. Als mestres dels anys setanta, jo els deia de broma que arribaria un dia en el qual diríem “nens, mireu la tele que és el que us convé”. Doncs allò que jo deia com una boutade ha arribat! Mireu la tele que és portadora de bons missatges! Al segle XIX la dolenta de la pel·lícula era la novel·la, després ho va ser el cinema (a la meva mare li semblava que jo anava massa al cinema i li preocupava), després ho va ser la tele i ara és internet.
Què es pot fer davant les fake news?
Sempre surten tres receptes. La primera és legislar, però això és complicadíssim, s’ha intentat a França, Alemanya, però no només és complicat legislar sobre una cosa tan oberta com internet, sinó que de seguida que et descuides topes amb la llibertat d’expressió. La segona, el foment del periodisme de qualitat. Ah! Està molt bé… però què és el periodisme de qualitat? Segurament si li preguntem al senyor Trump no el definirà igual com ho podríem fer nosaltres. I tercera recepta: educació mediàtica. I aquí tothom hi està d’acord. La nova directiva europea sobre l’audiovisual ja incorpora mitja pàgina dedicada a la importància del que internacionalment se’n diu media literacy; la traducció literal seria alfabetització mediàtica, però nosaltres creiem que educació mediàtica és una expressió més reeixida. Aquesta directiva s’ha de traspassar a la legislació dels Estats membres. Com ho farà? Això ja ho veurem.
Però ara mateix, sense haver d’esperar a això, què poden fer per exemple les administracions?
Aquí, per exemple, el Departament d’Educació, i no em refereixo a l’actual sinó al dels darrers anys, ha tingut una actitud que jo qualificaria d’erràtica, on la tecnologia, els estris, han interessat més que els continguts. Per exemple –i manllevo una idea de la Neus Bonet, l’actual degana del Col·legi de Periodistes–, hi ha hagut molta preocupació per la dieta alimentària dels infants i adolescents, i molt poca per la seva dieta mediàtica. En aquest país apareix un dia una ampolla de llet amb una sargantana a dins i les organitzacions de consumidors munten un sidral; en canvi, els mitjans de comunicació estan plens de sargantanes, escarbats, cuques, dracs, serps i de tot, i sembla que això no tingui el mateix impacte en el consumidor.
Des del CAC heu entrat en contacte amb escoles i instituts?
A les escoles hi ha franctiradors, gent concreta que des de fa molts anys està fent una feina sensacional en aquest terreny. Al CAC els coneixem perquè ja abans de l’eduCAC fa molts anys que tenim els premis CAC a l’escola; cada any es presenten entre 100 i 120 candidatures i moltes vegades són els mateixos, i per tant sabem quina persona que està en aquest o aquell institut està fent una gran feina. Tenim molts bons models, normalment és gent que ha vist la importància d’això o que s’hi ha sentit còmode, però l’educació mediàtica encara no està prou assumida per claustres o pel conjunt del professorat, i això és que estem intentant.
I com s’aborda l’educació mediàtica entre infants, tenint en compte que les fake news ens les poden colar a tots, és a dir, tenint en compte que és una educació que li fa falta també a bona part de la societat, fins i tot amb estudis superiors?
Des d’eduCAC també volem obrir el front de la gent gran. Però, efectivament, és un tema social. En el meu grup de whatsapp de companys de Sociologia de fa 40 anys em passo la vida fent d’educador perquè els companys analitzin la font o el context d’una determinada informació o abans de difondre segons què.
Doncs imagini’s la dificultat de discernir d’un infant…
Com l’ètica periodística, això és un tema de pluja fina, no n’hi ha d’altra; de vinga i vinga i anar dient. L’avantatge de la gent jove és que té menys barreres i capta de seguida que pel món circulen troles i que les coses poden ser mentida. En la categoria d’infantil dels premis CAC a l’escola fa uns anys va guanyar una mestra de nens de P-4 amb un vídeo on es veia una nena en primer pla com molt emmurriada i en blanc i negre, i en veu en off se sentia un nen dient: “La Laia està trista, està trista la Laia?”; i llavors es va obrint el pla, l’escena passa a colors i la veu en off diu: “No, la Laia no està trista, està molt concentrada perquè està llegint un conte”. Després surten dos nens amb les mans agafades i la veu diu: “El Pere i el Jaume són amics, són amics?”; i quan s’obre el pla: “No, si ens hi fixem bé, s’estan barallant”… És a dir, una mestra, d’aquelles franctiradores que et deia abans, que té la genial idea, per aquest procediment tan simple, d’explicar als nens que les imatges poden enganyar, que jo diria que és el nivell zero de l’educació mediàtica.
Les aparences enganyen…
Exacte, no us fieu del primer que veieu, per més que sigui imatge i sigui viva et pot portar a engany. Chapeau per la mestra. Perquè igual que ensenyes al nen la gramàtica i el vas introduint a poc a poc en el món de la llengua i la literatura, doncs amb l’audiovisual ha de ser el mateix. I més ara, quan els nens i tots nosaltres estem immersos en un sistema de missatges que és eminentment audiovisual. És imprescindible que s’entengui en el món de l’escola i que es posi en marxa. De moment tenim alguna gent que ho veu, però l’objectiu bàsic que tenim al programa eduCAC és que això s’estengui.
No demaneu que es creï una assignatura d’educació mediàtica?
D’aquest tema, quan n’hem parlat amb el Departament, tant si era amb la Irene Rigau com amb la Meritxell Ruiz com amb el Josep Bargalló –perquè amb la Clara Ponsatí no vam tenir temps de fer-ho–, sempre et donen la mateixa resposta, i crec que és molt raonable. Et diuen: ara que totes les tendències pedagògiques van en la línia de tirar a terra els envans entre les matèries, d’això, que per definició ha de ser transversal, en voleu fer una assignatura? I quan ho comentes amb un focus group amb mestres, que n’hem fet, et diuen que és veritat, però, com a contrapartida es pregunten: “Si no hi ha una assignatura, en quin moment voleu que ho faci?” O sigui que també és veritat que si l’educació mediàtica tingués un dia i una hora de la setmana assignada això ho facilitaria.
Heu elaborat uns materials didàctics que teniu al vostre web. Com funcionen?
Quan vam decidir fa dos anys que el CAC volia jugar fort amb això, com han fet altres consells reguladors, vam començar a mirar què s’estava fent per aquests móns. Per exemple, vam anar a Budapest, perquè allà fan una cosa que és molt maca, però que necessita molts diners. Ells ho poden fer perquè el seu organisme regulador té jurisdicció sobre els continguts dels mitjans i sobre tot el món de les telefòniques, i posen multes milionàries a les telefòniques i per llei del parlament hongarès totes aquestes multes tenen una dedicació finalista a l’educació mediàtica. Això els ha permès muntar uns centres on van els escolars i allà els fan uns tallers sobre com fer un programa de ràdio, un espot de televisió, un petit curt, un petit noticiari, etc. Llavors passen un dia allà, rotant pels diferents espais, amb els seus mestres. Això ens va meravellar, però nosaltres no podíem començar per aquí, primer perquè no tenim aquests recursos però també perquè ens va semblar que calia una feina prèvia a les escoles; sense la qual aquests centres podrien ser com una mena de parc temàtic, com qui porta un dia els nens al zoo. Per això vam pensar que havíem de començar amb uns materials que puguin ser usats pels mestres. Vam convocar un concurs públic, es van presentar sis empreses, i es va adjudicar a Tasca Serveis Educatius, perquè ens va semblar que tenien una proposta enlluernadora. Sis mesos més tard ja teníem aquests materials que si t’hi fiques a fons veus que estan molt arrapats al sistema de competències curriculars, però també tenen moltes capes, estan molt pautats, però també són molt adaptables a qualsevol context. Això ho fem amb un conveni amb el Departament d’Educació, que en aquest cas sí que hi ha apostat d’una manera molt clara.
Com s’estructuren els materials?
Són 12 unitats didàctiques: 4 sobre el món de la informació, 4 sobre el món de l’entreteniment i la ficció, 2 sobre el món de la publicitat, i 2 sobre el món digital. Són unitats molt pràctiques amb activitats per fer dins i fora de l’aula. També hi ha uns itineraris temàtics: un sobre estereotips de gènere, un sobre identitat digital i un sobre perspectiva multicultural. I després hi ha uns tutorials perquè en 5 minuts els mestres vegin d’una manera molt ràpida i simpàtica com fer un projecte, el rodatge i la postproducció. I com que el problema que tenen moltes escoles és que no tenen el temps i l’espai per fer això hem procurat que els materials fossin molt flexibles.
Aquests materials són per alumnes de primària o de secundària?
Després de molts dubtes, els materials primigènims els vam destinar bàsicament a secundària, si bé en les activitats d’aula de tant en tant s’hi trobaven adaptacions en cas que la unitat l’agafessin per uns alumnes de primària. I com que hem percebut que a primària tenen molt interès, això ens ha portat a desdoblar alguns dels modus, que ja tenen una versió per secundària i una altra per primària.
Heu tingut feedback d’escoles que l’estiguin usant?
De vegades sembla més fàcil arribar a Harvard que a Sant Celoni. La nostra cap de relacions internacionals, la Mònica Duran, va estar en una trobada de media literacy de la Unesco a Riga, on va explicar el projecte, i uns dies més tard ens van escriure de la Universitat de Harvard per dir-nos que hi estaven molt interessats. També Educaixa està fent la traducció d’una part dels materials al castellà, i per tant arribar a Valladolid i a Santiago de Chile. Ha vingut gent d’editorials a comentar-ho… però després entrar als centres educatius costa molt, perquè els arriben una brutalitat de propostes, i això dificulta que et prestin atenció. Tot i així no estem descontents, perquè tenim constància que hi ha hagut molta gent que ha entrat a mirar-s’ho. Tenim previst fer una avaluació, i hem demanat pressupostos a empreses que ho poden fer, però abans volem que el projecte estigui una mica més consolidat. El que sí que tenim és un dossier magnífic de Tasca a partir del seguiment de quatre escoles pilot, perquè això ja formava part del concurs d’adjudicació.
I com va anar aquest pla pilot?
Es van agafar quatre centres, tres escoles de Barcelona i un institut de Granollers, dos eren públics i dos concertats. Una d’aquestes era l’escola Solc, on fins fa ben poc treballava el Ramon Breu, que ara s’ha jubilat. Breu té uns quants llibres sobre cinema i ensenyament que són extraordinaris i una mica ha estat el cervell darrere d’aquests materials didàctics. O sigui que en general tot són elements positius, tothom està encantat de la potència dels materials, encara que òbviament també hi ha algun element crític i coses que es poden millorar. Però quan fem l’avaluació no volem saber només l’opinió dels educadors, sinó que hem d’agafar els alumnes i fer-los un test de comprensió audiovisual. Per fer això estem en contacte amb l’equip de recerca de l’UPF del Joan Ferrés, que és un altre dels grans savis de l’educació mediàtica en aquest país, i allà estan desenvolupant una eina d’autoavaluació de competències audiovisuals. Ho farem conjuntament amb els consells reguladors de Portugal i Croàcia.
Què li aconsella al docent que no s’hagi llençat encara i vulgui fer-ho?
Tres coses. La primera és agafar consciència que això del que estem parlant, l’audiovisual, les pantalles, el tema digital… tot aquest món és molt present a la vida dels seus alumnes, i que per tant posar-s’hi en contra, donar el missatge dels anys setanta del “no mireu la tele”, és perdre el temps. O sigui que això s’ha d’abordar, s’ha d’agafar ben fort. En segon lloc, traspassar la barrera del respecte o de por, de pensar que jo no en sabré. Avui dia les tecnologies són molt senzilles, i si ells no en saben ja li explicaran els seus mateixos alumnes, que en 10 minuts hauran entès com es prepara un vídeo i com s’edita. I tercer, agafar-se a algunes de les guies pedagògiques que hi ha, hi ha la d’eduCAC, que sincerament crec que és una eina molt bona, però no és l’únic camí, n’hi ha d’altres. Per posar un exemple, Teleduca està fent coses magnífiques des de fa anys a escoles de barris de Barcelona.
A banda d’això, què més fa eduCAC?
Tenim cinc línies d’actuació. Primera, els materials, dels quals ja n’hem parlat. Segona, formació a peu d’obra, és a dir, formació d’alumnes i de professors, gràcies a un conveni triangular que tenim entre el Col·legi de Periodistes, l’Obra Social la Caixa i el CAC. Nosaltres formem a periodistes proposats pel Col·legi perquè puguin anar a escoles i la Caixa n’assumeix el cost. Tercer, famílies; també a la pàgina d’eduCAC hi ha bons recursos per les famílies, per exemple, hi ha una sèrie de píndoles sobre la dependència dels mòbils, un decàleg sobre com combatre les fake news, un joc interactiu per veure com cada família es posiciona respecte a les pantalles; ara bé, som conscients que si és difícil arribar a les escoles, encara més a les famílies. Fas conferències amb ampas i et trobes amb només deu persones, que a més són les ja conscienciades, i per això el que hem fet és intentar buscar una drecera de conscienciació general de la població, que és el que hem fet amb TV3 i Catalunya Ràdio, amb la campanya #aminomenganyen.
Està funcionant força bé, oi?
Està funcionant molt bé, tant és així que tenim por que se’ns mengi una mica la marca eduCAC, però vaja, benvingut sigui si serveix perquè la idea penetri. Ara hem fet tres setmanes i al setembre en tornarem a fer tres més. La idea era fer tres anuncis i anar-los combinant, però era massa car i s’ha acabat fent un tres en un, on surt el tema de la mare que posa fotos de la nena a la xarxa, el tema de les fake news i el tema del joc online, i al final la nena que fa un compendi de les tres coses i diu “a mi no m’enganyen”.
Ens queden la quarta i la cinquena línies d’actuació del CAC.
A la quarta jo li dono molta importància: la connexió entre els mitjans de comunicació locals i els centres educatius. Aquí estem inventariant experiències meravelloses i n’anem descobrint de noves. Per exemple, a Sant Vicenç dels Horts la ràdio municipal treballa en xarxa amb set escoles, amb molta interacció, i fan coses molt interessants. O un altre exemple és la tele de Badalona, que dedica una persona a anar pels instituts de la ciutat, i aquesta periodista anima i ajuda l’alumnat d’aquests instituts a fer uns curts. Però també, per exemple, ara hem descobert que a Esparreguera hi ha una escola que té una ràdio que fa 20 anys que funciona i que és una meravella… llavors el que estem fent és un recull de bones pràctiques perquè es coneguin. Aquí hi ha molt camí a córrer. I el cinquè seria el model hongarès, al qual no renunciem malgrat que ara no hi ha recursos, i per això alguna cosa estem intentant explorar.
Esteu promovent una Plataforma per l’Educació Mediàtica. Això de què va?
La nostra idea és col·laborar i aixoplugar tothom, i en especial aquella gent que fa molts anys que està picant pedra. Va arribar un moment que, després de parlar amb molta gent i entitats sobre educació mediàtica, vam dir-nos que estem en una posició central, tant per coneixement de què s’ha fet i s’està fent, com del que ja tenim fet nosaltres, i per tant és un bon moment per llençar aquesta plataforma. Em vaig passar el mes d’abril escrivint emails a tota aquella persona o institució amb la qual he parlat sobre això en els darrers anys: Rosa Sensat, Unesco Catalunya, Unicef, Fundació Bofill, Fundació Pere Tarrés, Educació 360, grups de recerca d’universitats, col·legis professionals, bibliotecaris, la federació de ràdios públiques, la coordinadora de televisions públiques, l’associació catalana de ràdio, empreses com Tasca, Aula Mèdia, Teleeduca, ComSoc, etc… i també la Fundació Periodisme Plural. Estem creant una plataforma amb una cinquantena de membres, farem una reunió constituent a finals de juny i el 2 de juliol, en el marc d’unes jornades de formació que fem per mestres, farem la presentació pública.
