A principis del segle passat van començar a organitzar-se a Catalunya les converses pedagògiques: trobades docents per intercanviar idees, propostes i experiències durant un cap de setmana. Aquesta modalitat formativa es va anar institucionalitzant entre els anys 1914-1923, mitjançant la celebració de les Escoles d’Estiu i, sobretot, durant la II República (1931-1936). La iniciativa va quedar dràsticament interrompuda durant el franquisme, però l’Associació Pedagògica Rosa Sensat la va reprendre l’any 1965 i fins avui ha continuat organitzant-se, amb diferents formats, aquest any molt renovat. Però les Escoles d’Estiu, a partir de la dècada dels setanta van anar estenent-se com una taca d’oli per les diferents Comunitats Autònomes, reunint fins a 20.000 mestres de diversos nivells educatius. Amb el pas del temps, moltes d’elles van desaparèixer, unes altres resisteixen i n’han sorgit altres noves.
Sense entrar en el detall dels vaivens i les crisis experimentades, aquest tipus de trobades proporcionen un ric i renovat cabal formatiu, tant en el pla dels referents teòrics com en el de la pràctica escolar, i a vegades –aquest continua sent el gran repte– articulant tots dos camps. Així, se succeeixen els debats sobre qüestions tals com la funció social de l’escola, les diverses educacions que intervenen en la vida quotidiana de la infància i l’adolescència, la incidència de les noves tecnologies en la conformació de valors i en l’adquisició de coneixements, la renovació pedagògica, el model d’escola pública, l’educació crítica i transformadora, l’atenció a la diversitat i l’escola inclusiva, el treball en equip… També es pren el pols a la situació i a les polítiques educatives en els àmbits local, autonòmic i estatal. I en el capítol de la intervenció educativa de signe més pràctic hi ha espai per a l’intercanvi d’experiències, per a cursos i tallers de tota mena, on es presenten noves metodologies, materials o formes de modificar els espais i temps escolars. L’oferta, segons les possibilitats de cada lloc, és àmplia i variada.
Però més enllà del que s’ofereix cal destacar la forma cooperativa i solidària amb la qual es treballa, les actituds i el compromís del professorat que assisteix voluntàriament a aquestes trobades mogut pel simple desig d’aprendre, més enllà dels certificats i recompenses per al seu currículum i carrera docent. De tot n’hi ha, per descomptat, encara que continua sent una activitat formativa que es distingeix d’altres ofertes de mera actualització professional, per la manera de situar-se i viure la docència, amb ànim més crític, democràtic, participatiu i creatiu.
L’aprenentatge a les escoles d’estiu va més enllà del que es debat, s’escolta i s’experimenta en les diferents activitats. Perquè en aquests o en altres moments –a l’hora del cafè o al llarg de les diferents pauses– es traven relacions, amistats i complicitats. Hi ha els qui queden per visitar el seu centre el pròxim curs, per intercanviar idees i recursos, i fins i tot per continuar treballant al voltant de qualsevol temàtica o proposta. Serveixen també per posar-se al dia d’algunes novetats bibliogràfiques o per prestar-se un llibre. I, naturalment, per sumar-se a una xarxa virtual o per crear o afegir-se a un grup de wasap.
Sí, aquestes trobades generen continuïtats després de l’estiu. Hi ha grups de treball o seminaris que es mantenen, amb menor o major intensitat, al llarg del curs. O bé els col·lectius organitzadors de tals iniciatives capten, a més, persones per enriquir la seva organització. Perquè cal no oblidar que les escoles d’estiu funcionen de forma autònoma –malgrat que de vegades reben ajudes de l’Administració–, generalment liderades pels Moviments de Renovació Pedagògica, els quals, entre les seves comeses més emblemàtiques, tenen el de mantenir viva la flama de la renovació pedagògica en pro de la transformació educativa i la defensa de l’escola pública en clau de qualitat, equitat i inclusió.
Ningú discuteix avui, per raons variades, els avantatges de la formació permanent virtual, però seria una pèrdua majúscula que desapareguessin aquest tipus de trobades, on es creix culturalment, política i professional a través de la proximitat, amb l’encreuament de mirades, el contacte gestual i corporal i l’ús lliure, tranquil i profund de la paraula. I, per descomptat, de l’escolta activa. Una medicina necessària en temps tan líquids, veloços i globalitzats.
