Irene González Magdaleno té síndrome de Down, a més d’altres problemes de salut associats (problemes de visió, escoliosi) que eleven el seu grau de discapacitat per sobre del 65%. Però també al llarg dels seus 20 anys ha tingut unes ganes enormes d’aprendre i de viure, i per això ha estat sempre una excel·lent estudiant. Durant tota l’escolaritat obligatòria, a Cuéllar (Segòvia), gairebé sempre va treure notables i excel·lents, però en acabar 4t de l’ESO l’institut va comunicar-li als seus pares que no graduaria. La raó que els van donar: aquestes bones notes es devien al fet que havia cursat algunes assignatures amb adaptacions curriculars significatives i per tant no donava el nivell.
Per la Irene el títol de l’ESO no és un caprici ni un trofeu amb el qual decorar la paret, sinó que el necessita per accedir a la que li agradaria que fos la seva pròxima etapa formativa, un grau mitjà d’administració. Però per accedir a un cicle formatiu necessita el títol de l’ESO, i com que no el té ara mateix està cursant una FP Bàsica d’electricitat, que és l’única oferta formativa per a aquesta etapa de formació postobligatòria que tenia al seu abast en Cuéllar. “Aquest any ho ha cursat tot sense adaptacions i ha aprovat totes les matèries troncals”, afegeix la seva mare, Chus Magdaleno. La Irene sap que no serà mai electricista, però segueix demostrant que li agrada estudiar.
La perversió del sistema
Quan els pares de la Irene van saber de la negativa del centre a concedir-li el graduat van respondre amb un doble o res: “Si el problema són les adaptacions curriculars significatives, doncs que repeteixi el curs amb adaptacions curriculars no significatives”. Però la direcció es va negar, llavors la família va recórrer a la direcció provincial d’Educació, la qual va avalar la decisió del centre, i a partir d’aquí es va iniciar el litigi judicial que la setmana passada va desembocar en una sentència pionera de la sala del contenciós administratiu del TSJ de Castella i Lleó. Segons la sentència, la decisió de no permetre-li realitzar l’ESO sense adaptacions suposa una vulneració del dret de l’estudiant i una discriminació, i el fet que les adaptacions siguin un impediment per a obtenir el títol és una perversió del sistema.
“La Administración –apunta la sentència 172/2019, de 24 de juny de 2019– al concluir que, pese a que se aprobaron todas las asignaturas con adaptaciones curriculares significativas, no se habían alcanzado las competencias básicas y objetivos de la etapa, convirtiéndose dichas adaptaciones, al no haberse permitido la renuncia a las mismas, en un obstáculo o limitación para dicha titulación, es por lo que dichas adaptaciones han venido a significar de facto una discriminación que ha impedido a la alumna alcanzar los objetivos y la titulación correspondiente a dicha etapa, por lo que se ha de convenir que con ello se provocan unos efectos perversos de las citadas adaptaciones curriculares que se han convertido no en una medida para obtener una educación inclusiva”.
Així, el tribunal confirma la posició de la fiscalia, que en aquest assumpte es va situar del costat de la família. “La fiscal va fer un informe demolidor, en el qual venia a dir que si li permets estudiar amb adaptacions i no titules, i després no li permets estudiar sense adaptacions l’estàs abocant a un carreró sense sortida perquè no aconseguirà el títol faci el que faci”, recorda Magdaleno.
Camí del Tribunal Suprem
Significa això que, segons el tribunal, les adaptacions curriculars no han de ser un impediment per a la titulació?, o significa que la vulneració de drets es produeix solament perquè no se li permet repetir curs sense adaptacions? “Hem demanat diversos aclariments sobre l’execució de la sentència, el tribunal confirma que s’ha vulnerat un dret però no com es repara el mal causat”, comenta Magdaleno. Amb tot, és bastant probable que l’assumpte acabi al Tribunal Suprem, bé sigui perquè la direcció provincial presenti recurs o perquè ho fa la família, ja que havia demanat que el tribunal es pronunciés directament a favor de la concessió del títol i en aquest punt la sentència es pronuncia en contra.
La sentència estableix que la resolució de la conselleria no és conforme a dret, per vulneració del dret fonamental a l’educació en igualtat de condicions, però la pretensió última de Magdaleno és que la Justícia reconegui sense ambages el que estableix l’article 22.7 de la Ley Orgánica de Educación (LOE), i que continua vigent ja que no va ser derogat per la LOMCE: “Les mesures d’atenció a la diversitat que adoptin els centres estaran orientades a la consecució dels objectius de l’educació secundària obligatòria per part de tot el seu alumnat i no podran, en cap cas, suposar una discriminació que els impedeixi aconseguir aquests objectius i la titulació corresponent”.
L’advertiment de Nacions Unides
De fet, un dels punts de l’informe elaborat fa un parell d’anys pel Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides, en relació al compliment per part d’Espanya de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, era precisament el de la titulació. Entre moltes altres crítiques i aspectes a millorar, el Comitè no dubtava a qualificar d’injust que a Espanya es permeti que molts alumnes que finalitzen l’ESO amb adaptacions curriculars “no obtinguin la mateixa titulació que els seus companys”.
En aquest sentit, fa uns mesos uns pares de Sant Boi de Llobregat amb una problemàtica similar van iniciar una recollida de signatures a través de change.org perquè el Govern aprovi una legislació perquè la legislació reconegui el títol de l’ESO adaptat. Porten gairebé 140.000 signatures, però l’aturada electoral va avortar la interlocució que s’havia obert amb el govern a la fi de 2018. Segons explica Joan Cabezas, el pare promotor d’aquesta iniciativa, en les últimes setmanes han rebut una carta del Defensor del Pueblo en la qual els confirmen que la legislació no preveu aquest títol però que el Govern en funcions preveu una modificació legislativa per fer-ho possible.
“Irene vol estudiar, l’apassiona estudiar i hi dedica molt temps”, subratlla la seva mare, Chus Magdaleno. “Malgrat tenir una discapacitat –afegeix–, Irene mai ha anat a una escola a escalfar la cadira, sinó a aprendre, a participar i a conviure, com la resta dels alumnes, i per descomptat a obtenir el mateix que la resta quan s’aproven uns exàmens”.
“O sigui que ja puc estudiar per ser administrativa?”, li va preguntar Irene a la seva mare quan li va explicar que havia sortit la sentència. “Encara no”, li va contestar Chus. “I llavors… de què em serveix guanyar?”.
